Els intel·lectuals tradicionals solien tenir autoritat pel seu prestigi acadèmic i capacitat d'anàlisi. Però avui, com assenyala Fernando Vallespín, la seva figura ha estat desplaçada pel tertulià que opina sobretot sense especialització. La raó: l'espai mediàtic premia la immediatesa, la polèmica i l'emocionalitat, no la profunditat.
El format mediàtic afavoreix la superficialitat. Els mitjans de comunicació —especialment la televisió i xarxes socials— estan dissenyats per a captar atenció ràpidament. Un discurs complex, com el de Manuel Delgado o David Pastor Vigo, requereix temps i context. Però això no embeni. En canvi, el ultracrepidiano (qui opina sense saber) ofereix certeses simples i contundents, que generen més clics i audiència. El tertulià reeixit sol ser carismàtic, provocador, fins i tot histriònic. No necessita tenir raó, només entretenir. En canvi, l'erudit pot semblar distant, dogmàtic o pedant perquè exigeix reflexió i matisos. En una cultura del “pensar ràpid”, com la que descriu Daniel Kahneman, això es percep com una amenaça o avorriment.
Existeix una creixent desconfiança cap a les elits intel·lectuals. Com explica Daniel Innerarity, la democràcia moderna es basa en una “intel·ligència distribuïda” on tots opinen, fins i tot sense saber. Això dilueix el valor de l'expert i eleva al “ciutadà opinador” com a figura legítima.
En resum, no és que els erudits no tinguin valor, sinó que l'ecosistema mediàtic i cultural actual afavoreix l'opinió ràpida, emocional i accessible. Els que pensen a poc a poc i amb rigor —com Pastor Vigo, Innerarity o Delgado— neden contra corrent. Però el seu paper continua sent essencial, encara que menys visible.
La democratització de l'opinió ha portat amb si una paradoxa: tots poden opinar, però no tots saben. El saber s'ha tornat sospitós, elitista, fins i tot antidemocràtic. L'ultracrepidià triomfa perquè representa al “ciutadà comú”, mentre que l'erudit sembla parlar des d'una torre d'ivori. La prevalença dels tertulians ultracrepidians enfront dels experts erudits no és un fenomen casual ni temporal, sinó el reflex de transformacions estructurals en els mitjans, la cultura i la democràcia. Si bé sembla que aquesta tendència ha consolidat un espai públic on domina la simplicitat i l'emoció, el paper del pensament rigorós i crític continua sent fonamental per a contrarestar la banalització i el discurs acrític. La visibilitat i el prestigi de l'erudit poden ser limitats, però la seva contribució al debat intel·lectual i social roman insubstituïble.
