EL DEUTE QUE ARROSSEGARAN ELS JOVES

Mentre una part d'Espanya apagava els incendis i els polítics es tiraven els plats al cap, a les xarxes socials va emergir fa uns dies un debat de fons: el deute que arrossegaran els joves heretat de les generacions anteriors. La polèmica no és nova, però sí que té una rellevància especial a hores d'ara, en què el món llisca per un pendent perillós i hi ha qui està desorientat. O en la indefinició, que dirien els sociòlegs.
Tot va sorgir després d'unes declaracions de l'encara primer ministre francès, François Bayrou, en una entrevista en què va assegurar que “són ells [els joves] els que són les víctimes, són ells els que hauran de pagar el deute tota la vida”. “I hem aconseguit fer-los creure que calia augmentar-la encara més. No ho troben genial? Tot això pel confort d'alguns partits polítics i pel confort dels ‘boomers’, que consideren que, al cap i a la fi, tot va molt bé”, hi va afegir. Boom. En alguns sectors conservadors a X es va celebrar la sinceritat de Bayrou, que venia a concloure que els jubilats els prenen els drets als joves. Cras error.

No li falta raó a Bayrou quan afirmar que els joves francesos, igual com els espanyols, els alemanys (el canceller Mertz acaba d'anunciar que recupera la mili) o els italians, s'hauran de fer càrrec d'un elevat deute que es va acumulant per intentar garantir el progrés dels seus pares i avis.

Amb el tancament del primer trimestre d'aquest any, el deute públic espanyol va arribar a un rècord d'1,66 bilions, segons les dades oficials del Banc d'Espanya. Mesurat en relació amb el PIB, equival al 103,5% del PIB. Els economistes mesuren aquesta variable. Cal destacar que la ràtio d'endeutament espanyola s'ha reduït més de vint punts des del màxim de la pandèmia. Calia gastar i es va fer. Avui cal reduir aquella ràtio i s'està fent. PEr bé que encara queda camí a fer i l'Autoritat Fiscal (Airef) adverteix que cal continuar estrenyent el cinturó. Si mirem més enllà del Pirineu, quan es va tancar el 2024 el deute públic d'Itàlia arribava al 135,3% del PIB; la de França, al 113%, i la d'Alemanya, al 62,5%.

Els joves opinen que el seu futur és complicat i també tenen raó que la radiografia actual no és gaire encoratjadora. Segons l'Observatori de la Joventut, amb prou feines el 15% de les persones de 16 a 29 anys viu fora de casa dels pares. Dels emancipats, el 58% viu de lloguer i dedica el 92% del sou a pagar la renda. Un de cada cinc joves es troba actualment a Espanya en risc de pobresa. Les dades no enganyen i els problemes principals són dos: habitatges i salaris baixos.

Aquesta realitat coincideix amb el fet que alguns joves comencen a abraçar propostes antisistema. Recentment, l'Institut d'Estudis Fiscals, el ‘think tank’ del Ministeri d'Hisenda, publicava un informe amb una conclusió preocupant: un de cada tres joves creu que es viuria millor sense impostos. 

A les xarxes socials hi ha un corrent que destaca i promociona aquest pessimisme juvenil, en contraposició amb la situació dels seus pares i avis, i els intenta atreure. Es busca descriure una carretera que cada vegada puja més i té més corbes. Ara mateix, el partit que té més simpatia entre els joves és Vox, que fins i tot seria primera força política fins als 45 anys. Cal fer atenció a la situació demoscòpica que ha deixat el mes d'agost.

Però algú pensa que les nostres generacions passades ho van tenir fàcil? Un comentari recent a X ho resumeix així: “Sense beques, sense psicòlegs, sense terapeutes, sense internet, sense un bon abric, i de vegades sense esmorzar... així es va criar la generació que li va donar casa, abric, educació, mòbil i automòbil a la generació que avui es queixa per falta d'oportunitats, justícia social i desigualtat”.

Els joves gaudeixen d'una situació que abans no existia; això és gràcies als seus antecessors, amb qui tenen un deute

L'Espanya del 2025 no és pitjor que l'Espanya del segle passat, encara que sí que seria oportú obrir un debat sobre quin tipus de societat heretaran les noves generacions. Fa uns anys, per exemple, diversos economistes van plantejar si era oportú millorar les pensions amb l'IPC a tots els jubilats. Hi ha qui va proposar un impost extraordinari a les pensions més altes perquè una generació no es quedés enrere. No hi ha partit polític a Espanya capaç de posar aquest assumpte sobre la taula, però aquests debats són els que s'haurien de fer en les societats modernes.

Evitar un conflicte intergeneracional és clau en aquests moments d'incertesa mundial i és injust no esmentar que els joves, en el cas d'Espanya, gaudeixen d'una situació que fa anys no existia. Això també és gràcies als seus antecessors, amb qui tenen un deute. Heretaran el seu deute, però també els deuen molt. El que potser sí que fa falta és una classe política que no sigui curtterminista, que no només miri a quatre anys vista i que comenci a pensar com serà el país en dues o tres dècades. Hi ha qui ho anomena altura de mires.- Fernando H. Valls