Abans que els líders de masses prenguin el poder d'ajustar la realitat a les seves mentides, la seva propaganda està marcada pel seu extrem menyspreu pels fets, com a tals, perquè segons la seva opinió, els fets depenen enterament del poder de l'home que els pot fabricar - Hannah Arendt.

En un món cada cop més polaritzat, on les xarxes socials amplifiquen discursos negacionistes i simplistes, el pensament de Hannah Arendt torna amb força. La seva obra Els orígens del totalitarisme (1951) no és només una anàlisi històrica del segle XX, sinó una crida a la vigilància democràtica.

Filòsofa i pensadora política d’origen jueu alemany, Arendt va fugir del nazisme i es va establir als Estats Units. La seva experiència vital —marcada per l’exili, la persecució i la reflexió sobre el mal— va donar forma a una de les obres més influents del pensament polític contemporani.

El totalitarisme, segons Arendt, no és simplement una dictadura. És un sistema que busca el control total de la vida humana, anul·lant la pluralitat, la llibertat i fins i tot la capacitat de pensar. Els seus trets principals són:

  • La ideologia única: una visió del món que ho explica tot i no admet cap contradicció.
  • El terror com a eina de govern: no només contra els enemics, sinó contra els propis ciutadans.
  • La destrucció de l’espai públic: on el debat i la diferència són substituïts per la uniformitat.
  • La conversió de les masses en instruments: persones aïllades, desconnectades, fàcilment manipulables.

Arendt ens alerta que el totalitarisme no apareix de cop. Es gesta en la soledat social, en la pèrdua de sentit, en la desinformació i en la banalització del mal. Quan les xarxes negacionistes imposen el seu pensament, quan es nega la veritat científica o històrica, quan es deslegitima el diàleg, s’obre la porta a formes noves de dominació.

No cal que siguin règims oficials: el pensament únic, la cancel·lació del dissident, o la manipulació emocional poden ser formes subtils de totalitarisme cultural. Arendt no proposa receptes fàcils. Però sí que defensa la responsabilitat individual, el pensament crític, i la defensa de la pluralitat com a antídots. Pensar, parlar, escoltar i actuar són formes de resistència.

Arendt va observar que el mal no sempre prové d’una maldat radical, sinó de la incapacitat de pensar críticament. Aquesta idea, sorgida del seu estudi sobre Adolf Eichmann, és inquietantment actual: en societats burocratitzades o digitalitzades, moltes injustícies es perpetuen per obedients funcionaris, algoritmes acrítics o ciutadans indiferents.

Per Arendt, la política autèntica neix en l’espai públic, on les persones parlen, actuen i es mostren mútuament. En una era de polarització i desinformació, on les xarxes socials sovint substitueixen el diàleg pel soroll, preservar aquest espai plural és més urgent que mai. Arendt va advertir que els règims totalitaris manipulen la realitat fins a fer-la irreconeixible. Avui, amb la proliferació de fake news, deepfakes i discursos negacionistes, la seva crítica a la posteritat és clau per defensar una democràcia informada.

Enfront del conformisme, Arendt defensa la capacitat de judici personal. No és suficient obeir; cal pensar, decidir i actuar. Aquesta idea és vital en un món on sovint es delega la responsabilitat a sistemes, institucions o algoritmes.

Arendt celebra la diversitat humana com a font de creativitat i convivència. En temps de discursos excloents, nacionalismes identitaris o cancel·lacions ideològiques, la seva defensa de la pluralitat és un far contra el pensament únic.