Ja sé que en vaig parlar l'altre dia, però és un tema que a banda d'afectar-me convé rebatre les vegades que faci falta, perquè no acabi convencent a molts de què és certa la fal·làcia contra els boomers i la seva afectació entre el jovent.
☑ Comencen a sortir articles en defensa dels boomers atacats des de fa un temps per un rum-rum que circula entre els joves: una mena de ressentiment creixent cap als pensionistes, pel que cobren. S'està estenent la idea –difosa amb sospitós interès, per cert– que si els joves (mil·lennistes) viuen avui pitjor que els seus pares (boomers) és per culpa de les pensions. Una narrativa tant simplista com injusta i, sobretot, profundament equivocada. És una manera de combatre els haters de la contracultura.
Però cala. I no és estrany que cali en un país que té el rècord europeu en atur juvenil, salaris de subsistència, llocs de treball precaris i un accés a l’habitatge que sembla una quimera. En aquest context, s’entén l’empipament. El que no entenc és per què s’adreça cap als que menys ho mereixen. O per què aquesta ràbia, en lloc de traduir-se en protestes al carrer ben sorolloses, els joves la dilueixen en xarxes socials, en fils carregats de cinisme i frustració.
S’estén la idea que si els joves viuen pitjor que els seus pares és a causa de les pensions
Un informe de l’Institut Juan de Mariana ha tornat a posar aquesta setmana sobre la taula la insostenibilitat del sistema públic de pensions. Res de nou sota la capa del cel. Sí que aporta una dada concreta: els últims vint anys la renda dels joves ha caigut un 3%, mentre que la dels jubilats ha pujat un 18%. Hi ha una bretxa generacional en la renda, el que no queda tan clar és què fer amb això i si se n’ha de parlar en termes de penalització.
Toca redistribuir la riquesa, òbviament. Però com? Veiem allò de sempre una vegada més: recórrer als dies a costa d’engreixar el dèficit a la Seguretat Social i de més càrrega fiscal per a tothom, sense que això es tradueixi en una millora dels serveis públics.
No soc economista. Ni ministra. Ni presidenta... Ni ganes. No tinc la recepta màgica, tot i que sí alguna sospita. Mentre continuem discutint com repartir un pastís econòmic que no deixa de minvar, ens estarem equivocant d’enfocament. No es tracta de repartir el poc que hi ha, sinó de fer créixer el pastís amb un model productiu amb llocs de treball i salaris molt millors que ara. Si és tan i tan obvi, doncs facin alguna cosa! Només així podrem sostenir un sistema just, en què ni treballadors ni pensionistes sentin que són en costats oposats de la trinxera. Enfrontar millennials amb boomers suposa fer el joc als que haurien de donar les respostes.
Espanta veure amb quina facilitat obvien alguns que la pensió és un dret que es guanya per tota una vida de pencar. Amb la quantitat que reben molts pensionistes –no tots, cert– amb prou feines poden arribar a final de mes i, tot i això, en moltes famílies la pensió del padrí serveix de matalàs per evitar l’ensorrament. A més, si es retallessin les pensions en un escenari d’empobriment general, com i qui costejarà d'aquí a uns anys les cures durant la vellesa en aquest país, on els ajuts per dependència arriben tard i malament (si arriben), i on una plaça en una residència costa de mitjana 2.300 euros al mes? - Susana Quadrado.
Tags:
boomers de nou
