Durant els anys d’efervescència del procés, aquests que molts recorden amb enyorança i d’altres amb pànic, cada edició de la Diada significava políticament un abans i un després. Avui la seva repercussió serà nul·la, com en les últimes edicions. I demà, passa que t’he vist.Ni tan sols la sentència del TSJC, que va tombar ahir el decret del govern de Pere Aragonès que intentava blindar el català a les escoles, alterarà la pax romana del moment. El que en un altre temps provocava un incendi, avui amb prou feines dona per a una foguera. La Diada ha tornat al terreny de l’ordinari.
Hi haurà una manifestació, sí, i hi anirà molta gent. Però serà menys rellevant políticament. Ni tan sols a les cabines de comandament dels partits independentistes es mouran les agulles dels sismògrafs. Sentimentalitat al marge, la Diada és en aquests moments per a ells una jornada que cal passar, però que no els ofereix cap oportunitat de capitalització política.
Només la hiperactiva Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana, somia emportar-se alguna cosa al sarró. La de Ripoll, que debutarà avui a la manifestació de Barcelona, encara no ha entès que per als seus votants potencials això té un valor secundari. Si avui es quedés a casa menjant tortell, la votarien més o menys els mateixos, a condició que continuï insistint en català en el seu radical discurs antiimmigració i antimusulmà.
El socialisme ha guanyat no només la Generalitat, també els termes en què es condueix la conversa política a Catalunya i, en conseqüència, també aquells en què se celebra i llegeix la Diada. Amb Salvador Illa al costat dels sobiranistes en temes com ara l’amnistia, la llengua o el finançament, a l’independentisme ja no li queda res creïble i exclusiu a oferir. Que això no es tradueixi en un creixement socialista a les enquestes d’unes hipotètiques eleccions catalanes no nega l’evidència.
És el socialisme, el PSC i el PSOE, qui marca les línies del terreny de joc i qui aprofita millor les mesures del camp que ell mateix ha dibuixat. El camp pel qual es corre és el d’una Catalunya autonòmica que pot i ha de millorar alguns aspectes del seu autogovern i que ha de lluitar institucionalment per preservar la seva identitat sense descuidar la gestió de les qüestions sectorials. Aquest marc està acceptat, de fet és també on juguen, però amb formes diferents, per aquells que diuen que s’hi oposen des de l’independentisme.
De manera que la traducció ha de ser forçosament una Diada com la que se celebrarà avui, la que es correspon a la d’una Catalunya que fa política als despatxos gairebé sense fer atenció a l’Onze de Setembre. El que vindria a ser un parèntesi de vint-i-quatre hores de la pel·lícula que es roda a Madrid i en què tots els catalans, pensin el que pensin i votin el que votin, tenen posada fixament la vista ara.
Una altra cosa és la institucionalitat de la data, els actes i festejos associats, els talls de veu en què alguns demanaran la lluna i d’altres el sol, o la xifra final de la manifestació, organitzada per Òmnium i l’ANC. No és que llevem importància a aquestes qüestions. Simplement, les deixem de banda per centrar-nos únicament en l’impacte polític de la jornada. I aquest serà nul. La Diada ha tornat al que va ser: una festivitat al calendari. Que això faci plorar els uns i que els altres, al contrari, ho celebrin, és una qüestió a banda. Aquí només revelem.
Publica un comentari a l'entrada