Vivim en una paradoxa històrica. Edward O. Wilson ho va resumir amb una frase que ressona amb força: “Tenim cervells del paleolític, institucions medievals i tecnologia del futur.” Una tríada que no és només una metàfora, sinó una radiografia de la nostra fragilitat contemporània. El nostre sistema límbic continua reaccionant com si encara visquéssim en tribus de caçadors-recol·lectors. La por, el tribalisme, la recerca de seguretat immediata… tot plegat configura decisions que sovint no responen a la complexitat del present. La política de l’algoritme ho sap: ens sedueix amb emocions primàries, ens polaritza, ens simplifica.
Els governs, els parlaments, fins i tot les democràcies més consolidades, semblen operar amb lògiques que pertanyen a un altre temps. La lentitud, la jerarquia, la incapacitat per respondre a reptes transversals com la crisi climàtica, la migració o la intel·ligència artificial, ens deixen en uns llimbs institucional. Com si féssim servir mapes antics per navegar un territori que ja no existeix.
Mentrestant, la tecnologia avança amb vertigen. La intel·ligència artificial, l’edició genètica, l’automatització… ens ofereixen possibilitats que freguen el diví, però sense el marc ètic que les contingui. Qui decideix què és just en un món on els algoritmes prediuen les nostres emocions abans que les sentim?
Com habitar aquesta tensió sense trencar-nos? - No es tracta d’escollir entre passat i futur, sinó de reconciliar les nostres capes temporals. Educar el cervell perquè no es rendeixi a la por. Reformar les institucions perquè abracin la complexitat. Humanitzar la tecnologia perquè no ens deshumanitzi. Potser el camí no és accelerar, sinó respirar. Recuperar el pensament lent, la conversa íntima, la mirada llarga. Com diu David Pastor Vico, “la filosofia no serveix per viure més, però sí per viure millor.”
I així, enmig del soroll, potser podrem imaginar un futur on el cervell paleolític aprengui a contemplar, on els governs medievals escoltin el murmuri del carrer, i on la tecnologia del futur esdevingui eina de tendresa. Perquè no hi ha algoritme que substitueixi el tremolor d’una mà que escriu amb esperança.
“Tenim cervells del paleolític, institucions medievals i tecnologia del futur.”
De diez ¡
Salut
Wilson exactament va dir: El verdadero problema de la humanidad es el siguiente: tenemos emociones paleolíticas; instituciones medievales; y tecnología divina. Y esto es terriblemente peligroso, y ahora se está acercando a un punto de crisis general.
Encara que la frase s'atribueix a Yuval Harari, el pare es Wilson.
Salut
Bueno la Tecnología pone los medios y se actualiza continuamente pero al final es el hombre el que debe buscar y sacar partido. Ayer vi una película de los setenta de Robert Redford, en su honor y recuerdo:los tres días del Cóndor. Toda la tecnología, desde las antiguas computadoras, cabinas telefónicas(ya no existen),coches ,son arcaicos pero como ahora al servicio del hombre .Las pasiones, los miedos, el amor son los mismos.
Por eso siguen vigentes los filósofos griegos y romanos, Cabinas telefónicas existen algunas. al menos en España y en el Reino Unido, se usan para almacenar libros al alcance de todos, y en el caso del Reino Unido libros para niños.
Possiblement, el menys important és de qui és la frase. De fet, jo la vaig conèixer en boca de Juan Luis Arsuaga (paleoantropòleg a Atapuerca durant dècades) en una conferència. El de més, el punt important, és com n'és de descriptiva, d'una realitat llastimosament profunda i certa. No evolucionem a prou ritme per exigir-nos institucions actualitzades i eficaces i la tecnologia sempre va quatre passos avançada. I el més trist és que la solució és força senzilla: s'anomena educació i cultura. Totes dues molt desateses. (crec)
Educació i cultura estan desateses, com bé dius, és lògic, cap Governant vol una ciutadania culta i educada, no els interès per a res.