“Hi ha una esquerda en tot, així és com entra la llum.” — Leonard Cohen

Hi ha èpoques en què el sagrat es replega, s'amaga en els marges, es disfressa de silenci. I hi ha unes altres en què, sense previ avís, torna. No com a dogma, sinó com a murmuri. No com a creu, sinó com a pregunta. En aquest temps nostre —tan ple de soroll, algorismes i vertigen— el religiós torna a apuntar el cap. Però ho fa amb nous rostres, noves veus, noves formes.

Javier Cercas, ateu confés i anticlerical per vocació, ha escrit un llibre que, entre altres coses, s'atreveix a mirar d'enfront de l'Església. No per a rendir-se a ella, sinó per a entendre-la. Per a escoltar els seus ressons, les seves contradiccions, les seves ruïnes i les seves llums. En les seves pàgines no hi ha conversió, però sí una curiositat que frega l'espiritual. Perquè a vegades, el pensament també resa.

Alauda Ruiz de Azúa, directora dels diumenges, compte la història d'una adolescent que vol fer-se monja, o Aixa de la Creu, autora de Tot comença amb la sang, que explora la conversió.

 I després està ella Rosalía. Que en el seu últim disc, LUX, es vesteix de santa, s'envolta de cors celestials, i canta com si estigués en trànsit. No és una missa, però se li assembla. No és una pregària, però commou com a tal. En el llibret, una frase es converteix en estendard: “Cap dona va pretendre mai ser Déu”. I, no obstant això, aquí està ella, il·luminada, profètica, convertida en símbol d'una espiritualitat que no demana permís. LUX no és només música. És un ritual. És una processó de sons que barregen el barroc amb l'electrònic, el litúrgic amb l'urbà. És la prova que el sagrat pot ballar, pot sonar en TikTok, pot vestir-se de Balenciaga i encara així parlar de l'etern.

Estem davant d'un nou moviment religiós? No hi ha temples, però hi ha escenaris. No hi ha dogmes, però hi ha mantres. No hi ha sants, però hi ha ídols. El que emergeix no és una religió nova, sinó una sensibilitat que busca el transcendent en el quotidià. En la literatura, en la música, en els cossos que es mouen al ritme d'una cançó que sembla oració. Aquesta espiritualitat contemporània no exigeix fe, sinó atenció. No imposa, sinó que convida. És líquida, híbrida, a vegades contradictòria. Però és aquí, bategant en els llibres que es pregunten per l'ànima, en els discos que invoquen el diví, en els gestos que busquen sentit.

Potser no es tracta de creure, sinó de mirar. D'aprendre a veure l'invisible en el visible. D'entendre que, fins i tot en el món més secular, hi ha espai per al sagrat. Que el misteri no ha mort, només ha canviat de forma. I així, entre les pàgines de Cercas, la novícia de de Azua i els acords de Rosalía, entre la filosofia coreana i els rituals digitals, es dibuixa un mapa nou. Un mapa on el religiós no és una frontera, sinó un horitzó.