ERNEST LLUCH, COM A SÍMPTOMA

 A Ernest Lluch el va matar ETA perquè el polític i professor català anhelava aconseguir una via de pau per a acabar amb el terrorisme. És important subratllar-ho. Perquè més enllà de ser un brillant investigador i docent (va fer classes en la Facultat d'Econòmiques de la UV) i el ministre que va estendre la sanitat pública a Espanya, va ser, abans de res, un demòcrata en el més ampli sentit de la paraula, que sabia que només des de la unió dels partits democràtics, la solidesa institucional i la via policial i judicial, es podia derrotar als violents de tir en el clatell.

Esborrar el seu nom d'un centre sanitari en Campanar, València, no és un simple gest administratiu. És un acte simbòlic, carregat de conseqüències. El reconeixement públic no sols honra a la persona, sinó que recorda a la societat quins són els valors que han de sostenir-se. En aquest cas, retirar el nom d'Ernest Lluch suposa una fractura en la memòria col·lectiva, com si el seu sacrifici i el seu compromís quedessin relegats a una nota a peu de pàgina.

Lluch no va ser un polític qualsevol. Va ser un intel·lectual capaç de bastir ponts entre ideologies enfrontades, un socialista que va saber dialogar amb adversaris, un militant antifranquista (va formar part del grup conegut com Els 10 d’Alaquàs) que estimava València, i un professor que va educar en la llibertat de pensament. El seu assassinat l'any 2000 va colpejar a tota Espanya, perquè es va entendre, més enllà de colors, com el crim d'algú que representava el millor de la política: la capacitat d'escoltar, de buscar consensos i d'apostar per la convivència. Com va ser l'assassinat, també amb trets al cap, del professor Manuel Broseta.

Llevar el seu nom d'un centre sanitari és, en definitiva, un greuge a la memòria democràtica. La sanitat pública que ell va ajudar a consolidar és avui una de les institucions més valorades del nostre país. Resulta difícil imaginar un símbol més coherent que vincular un espai de salut i vida amb la figura de qui va lluitar per universalitzar aquest dret. Desvincular-los és amputar un fil de la nostra història recent.

Les societats es construeixen sobre la memòria dels qui les han fet avançar. Quan s'esborra un nom com el de Lluch d'un lloc públic, el que s'erosiona no és només un homenatge, sinó la consciència que la nostra democràcia es va consolidar també amb la sang i l'esforç de persones que van defensar institucions, llibertats i drets enfront del fanatisme.

La Generalitat Valenciana hauria d'entendre que els símbols importen. I que un poble que oblida als qui van donar el millor de si per enfortir les seves institucions s'arrisca a caminar amb menys certeses cap al futur. Recordar a Ernest Lluch és recordar que la democràcia no es regala: es construeix, es defensa i s'honra. A vegades a costa que et matin, com va ser el seu cas. El Consell de Mazón és a temps de rectificar. Salvador Enguix a la vanguardia