Jenaro Talens deia que la poesia servia per informar de les nostres negligències, i tenia raó, pero la literatura serveix també en prosa o en vers, per preservar la memòria de l'òblit, un oblit que cal rescatar per que les noves generacions sàpiguen el que realment va passar en aquest país en la posguerra, aquestes noves generacions que no saben qui era Franco i que diuen els agradaria viure en una dictadura. Ignacio Martinez de Pisón signa aquest article a la vanguardia d'avui.
JA HAVIEN PASSAT ELS NACIONALS
Que la fam ha estat utilitzada tradicionalment com a arma de guerra i instrument de repressió no és cap novetat. Més aviat al contrari: ha estat una constant en la història de la humanitat. El que fins fa molt pocs dies feia Benjamin Netanyahu, que impedia l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza per matar d’inanició els habitants, s’ha fet des de temps immemorials. A un genocidi com el perpetrat a Palestina, que replica en bona mesura el que van patir els mateixos jueus fa vuit dècades, tampoc li podia faltar en aquest aspecte un antecedent de l’Alemanya nazi, el Hungerplan o Pla de la Fam, que va buscar delmar la població d’alguns territoris d’ Europa de l’Est per repoblar-los amb colons aris.
España,Posguerra.- Madrid, 1-12- 1940.- Despatxant pa a Madrid, amb cartilles de racionament el 1940 Efe
L’historiador Miguel Ángel del Arco aporta algunes dades reveladores al seu llibre 'La hambruna española'. Les víctimes mortals de la fam i de les malalties directament associades a ella van assolir a l’Europa d’entre 1914 i 1947 la xifra de trenta-tres milions; a Àsia, en un període similar, van ser vint-i-vuit milions i, des d’aleshores fins al final del segle, quaranta milions més. L’assumpte és molt seriós: al segle XX van morir de fam més de cent milions de persones, i es va arribar en alguns llocs, com va ser el cas de Moldàvia, a l’extrem del canibalisme.
El llibre de Del Arco se centra en l’Espanya immediatament posterior al final de la Guerra Civil, en els infaustos “anys de la fam”, en els quals la consigna ofiial de “ni un hogar sin lumbre ni un español sin pan” va trobar puntual resposta en les pintades de “menos Franco y más pan blanco”.
Dos-cents mil espanyols van morir a causa de la fam principalment entre el 1939 i el 1942. Van ser anys d’afusellaments i camps de concentració, de presons atapeïdes i batallons d’esclaus, de salutació feixista i retrats de Franco i José Antonio, de caiguts per la pàtria i germandat de mutilats, de fletxes i pelayos, de camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer, de barret al cap, perquè era sabut que los rojos no llevaban sombrero. També van ser els anys del poll verd, la tisi, la pel·lagra, el pa negre, la xicoira, la cartilla de racionament, l’estraperlo, l’ Auxili Social i, com cantava Joaquín Sabina, “sabañones, aceite de ricino, gasógeno, zapatos topolino”... “Sí, habían pasado ya los nacionales, habían rapado a la señora Cibeles (...), y por Ventas madrugaba el pelotón ”.
En aquella Espanya sinistra, la fam es va acarnissar sobretot en el bàndol dels vençuts, assetjats, desemparats, empobrits. Van ser dues-centes mil les víctimes mortals. Aviat és dit: dos-cents mil espanyols van morir a causa de la fam, que es va desenvolupar principalment entre els anys 1939 i el 1942 i que va tornar amb força el 1946, poc abans de l’apoteòsica rebuda a Evita Perón i als milers de tones d’aliments que van arribar amb ella.
El règim, que oficialment tendia a negar les dimensions del problema, responsabilitzava a la devastació causada per la guerra, a la rancúnia de les potències estrangeres, a la pertinaç sequera... Miguel Ángel del Arco demostra que la culpa la va tenir sobretot la incompetència dels capitostos del règim. José Larraz, potser l’únic ministre d’aquella etapa que sabia alguna cosa de finances, es va afanyar a dimitir així que va veure que els reenganxats de Franco pretenien governar el país com qui dirigeix una caserna i ho fiaven tot a una combinació màgica de proteccionisme, control de preus i recerca de l’autoproveïment nacional. És a dir, a l’autarquia, la famosa autarquia de Franco, que va ser la culpable directa d’aquelles dues-centes mil morts i va mantenir Espanya sumida en la misèria fins a finals dels anys cinquanta.
Però enlloc no està escrit que la incompetència exclogui la maldat. Els mateixos governants que es van revelar incapaços de solucionar el problema de la fam dels seus conciutadans es van esforçar perquè tampoc no ho fessin d’altres, vinguts de fora. Mentre molts espanyols queien fulminats per la fam, els governs de Franco, recelosos de les possibles intencions propagandístiques de les potències aliades, van rebutjar la generosa ajuda de la Fundació Rockefeller i dels quàquers britànics i nord-americans. Així concebien ells el patriotisme: abans deixar morir els seus que exposar-los al contacte amb el virus de la democràcia.
No he leído el libro. Lo tengo presente.
Gracias
Recuerdo el queso americano y la leche en polvo, que tan generosa mente nos daban los americanos. El primero en barra, con un sabor extraño, la segunda había que disolverla en agua previamente. Pero los comunistas, Stalin no nos mandó ni una botella de vodka, al contrario hizo todo lo posible, para cerrar fronteras.
Con unos pocos garbanzos, alguna patata y agua de pozo, hacían un cocido, las chicas y chicos esbeltos, lo que persiguen hoy. día. Deberíamos mirar el presente y sus problemas, inflación, vivienda, pensiones, en lugar de mirar el pasado