L'ADVERTIMENT ORWELLIÀ

"Hi ha dues maneres de marcir l'esperit d'una cultura. Amb la primera -l'orwel·liana- la cultura esdevé una presó. Amb la segona -la huxleyana- la cultura esdevé una paròdia.

No cal recordar a ningú que avui el nostre món està afligit per moltes cultures-presó que tenen una estructura com la que Orwell va descriure molt bé a les seves paràboles. Si hom llegís 1984 i Granja animal i després, per arrodonir-ho, Darkness at Noon, d'Arthur Koestler, tindria una imatge bastant precisa a la maquinària de control del pensament tal com funciona actualment a molts països sobre milions de persones. És clar, Orwell no va ser el primer d'explicar-nos les destruccions espirituals de la tirania. El que és insubstituïble de la seva obra és que va insistir en el fet que no hi fa res que els nostres vigilants siguin d'ideologies de dretes o d'esquerres. Les reixes de la presó són igualment impenetrables, la vigilància igualment rigorosa, i la veneració d'icones  igualment penetrants.

El que Huxley ensenya és que és més probable que en l'era de la tecnologia avançada, sigui un enemic amb cara somrient que ens dugui la destrucció espiritual i no pas un  que ens mostri sospita i odi. En la profecia de Huxley, el Gran germà no ens vigila per voluntat seva. El vigilem nosaltres, o per pròpia voluntat. No calen vigilants ni reixes ni Ministeri de la veritat. Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d'entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum,  un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real

A Amèrica, les profecies d'Orwell tenen poca rellevància, però les de Huxley son camí de fer-se realitat. Car Amèrica està fent l'experiment més ambiciós del món per acomodar-se a les distraccions tecnològiques que fa possible l'endoll elèctric... Com a cap altre lloc del món han acostat des de lluny i de pressa, l'era de la lenta paraula impresa, i han concedit a la televisió la sobirania de totes les seves institucions. En fer entrar l'Era de la televisió, Amèrica ha donat al món la imatge més clara del futur huxleyà."

Les prediccions de Neil Postman continuen sent vigents, encara que el mitjà dominant ha canviat: la televisió ha estat superada per Internet, els smartphones i la intel·ligència artificial, però el fenomen que ell descrivia —la trivialització del discurs públic— persisteix i s'ha intensificat.

Neil Postman, a Divertir-se fins a morir (1985), advertia que la televisió transformava el discurs públic en entreteniment superficial. Tot i que el 1993 la televisió era l'epicentre d'aquesta transformació, avui aquest paper l'han assumit les xarxes socials, els algorismes de recomanació, els telèfons intel·ligents i la IA generativa. No obstant això, el nucli de la seva crítica –que la forma del medi determina el contingut i que els mitjans visuals erosionen el pensament crític– continua sent profundament rellevant.

De la televisió a TikTok: l'evolució de l'espectacle - Postman afirmava que la televisió convertia política, educació i religió en entreteniment. Avui, Instagram, YouTube, TikTok i X (Twitter) han portat aquesta lògica encara més lluny: els líders polítics comuniquen en mems, els professors competeixen amb influencers, i la religió es viralitza en clips de 30 segons.

La imatge ha reemplaçat la paraula: Postman temia que la cultura tipogràfica —lenta, reflexiva— fos substituïda per una cultura visual. Avui, els textos llargs són desplaçats per vídeos curts, emojis, i respostes instantànies, cosa que reforça la seva tesi.

I la IA? Superació o continuació? - Tot i que la IA i els telèfons mòbils han superat la televisió com a tecnologia dominant, la lògica huxleyana que Postman temia —una societat distreta, entretinguda i desinformada— s'ha intensificat.

La IA generativa pot produir contingut profund, però també masses de desinformació, deepfakes, i entreteniment personalitzat, cosa que reforça la idea que el mitjà modela el missatge.

Postman creia que Huxley era més rellevant que Orwell: no seríem oprimits per censura (com el 1984), sinó distrets per plaers trivials (com a 'Un mundo feliz'). Avui, amb scroll infinit, dopamina digital i algorismes que prioritzen allò viral sobre allò veraç, sembla que Huxley segueix guanyant.

La televisió només va ser l'inici. Postman no es va equivocar: la forma del medi continua modelant el contingut, i encara que els dispositius han canviat, el resultat –una cultura de l'espectacle– s'ha aprofundit.