Hi ha un moment a la vida en què t’adones que el món ha continuat sense tu. No és que se n’hagi anat lluny: segueix allà, amb la mateixa gravetat i les mateixes hores, però ja no entens les regles. Abans, els discos es presentaven en un plató amb preguntes assajades i periodistes prenent notes. Ara, Rosalía es maquilla en directe per TikTok, es pentina, fuma i tres milions de persones la miren en vertical sense haver escoltat ni una cançó del nou disc. No importa: l’esdeveniment és ella.

La Kings League, aquesta lliga paral·lela en què els equips es diuen Porcinos, Troncos o Saiyans, ha convertit el futbol en un videojoc jugat per youtubers, mentre els vells del lloc continuem discutint si el 4-3-3 de Cruyff segueix viu o si el VAR ha matat l’emoció. Ells ja són en una altra pantalla. Ja no veuen el futbol: l’streamegen. Ja no celebren el gol: l’editen, l’alenteixen, el memifiquen.

I després hi ha la vida de Lamine Yamal, que als divuit anys sembla un veterà. Els nois ja no són nens: són marques, continguts, petits influencers amb contractes de publicitat i somriures calibrats. I nosaltres, des del sofà, els mirem amb una barreja de tendresa i perplexitat. Ahir, veient el Madrid- Barça, vam fer el mateix de sempre: criticar el bo, Lamine, perquè no se’n va anar ni de la seva ombra, dubtant dels motius de la seva pubàlgia: o tants partits o massa Nicki Nicole.

El més curiós és que els patètics no són ells. Som nosaltres que conti­nuem buscant coherència en un món que es mou per algoritmes. Nosaltres, que encara creiem que el “què diran” importa, mentre ells fan el que volen, com volen i quan volen, sense demanar permís. Ho pengen, els insulten i els és igual. Rosalía escalfant el nou disc, la King’s League amb el Santander com a nou espònsor i Lamine fent declaracions que han incendiat el madridisme, que va celebrar el 2-1 com si hagués guanyat la Champions i a la cacera del nen.

Potser per això triomfen: ja no esperen la nostra aprovació, ni necessiten explicar-nos res. I perquè, tot i que de vegades ens semblin cretins, tenen una llibertat que nosaltres vam perdre el dia que vam començar a mirar cap als costats abans de dir el que pensàvem. Ells no són el problema. El problema és que el futur parla un idioma que ja no dominem mentre seguim esperant els subtítols.  

El que no es qüestiona Jordi Basté en aquest article és si l'estil vida de Lamine va en la línia de Messi o de Neymar. Car el cas de Lamine obre un debat intern al FC Barcelona: quin model de gestió vol aplicar amb els seus talents emergents? El club ha estat històricament vinculat a un estil de jugador discret, compromès i metòdic, com Leo Messi. Però el perfil de Lamine sembla més proper al de Neymar: creatiu, espontani, mediàtic i, sovint, imprevisible. Aquesta diferència no és menor. El Barça ha de decidir si vol adaptar-se a una nova manera d’entendre el futbol i la personalitat dels seus protagonistes, o si prefereix mantenir un model que, tot i haver donat èxits, pot quedar desfasat davant les noves dinàmiques socials i comunicatives.

Lamine no és el problema. És el símptoma d’un canvi que va més enllà del futbol. És la representació d’una generació que viu en temps real, que s’expressa sense filtres i que no té por de desafiar les normes. El repte del Barça no és controlar aquest talent, sinó entendre’l, canalitzar-lo i fer-lo créixer sense perdre la seva essència.

En un moment en què el club busca reconstruir-se esportivament i institucionalment, la gestió de figures com Lamine pot marcar la diferència entre un projecte que mira cap enrere i un que s’atreveix a mirar cap endavant.