Durant dècades es va repetir que “el sexe ven”. En l’era de la televisió i la publicitat tradicional, aquesta màxima semblava indiscutible. Però en l’ecosistema digital actual, aquesta lògica ha estat superada per una altra molt més poderosa i perillosa: l’odi ven més. Molt més. Les xarxes socials han convertit la indignació en un producte de consum massiu, i els algoritmes han après a alimentar-se de la nostra fúria com si fos gasolina d’alt octanatge.

Les plataformes digitals no estan dissenyades per informar-te, educar-te o connectar-te amb altres persones: estan dissenyades per retenir-te. El seu objectiu és que passis el màxim temps possible dins dels seus murs, interactuant, reaccionant, compartint. I en aquesta cursa per captar la teva atenció, el contingut que genera emocions intenses —especialment negatives— té un avantatge evolutiu. L’insult, la provocació, la burla, la polarització: tot això excita l’algoritme. Cada vegada que algú respon amb ràbia a un tuit incendiari o comenta indignat una publicació a Facebook, el sistema interpreta que aquell contingut és “rellevant”. L’amplifica. El multiplica. El monetitza.

Aquest fenomen no és casual ni accidental. És estructural. Les xarxes socials han creat una economia basada en la indignació. Com més polaritzat està el discurs, més temps passem connectats. Més anuncis veiem. Més dades entreguem. Més diners generen les plataformes. Els nous magnats digitals —propietaris de xarxes, mitjans i plataformes— han après a capitalitzar els nostres conflictes. L’extremisme ja no és un efecte col·lateral: és una estratègia de creixement. Les narratives incendiàries es dissenyen amb precisió quirúrgica per dividir, mobilitzar i fidelitzar audiències. La fúria està ben finançada.

I no només es tracta d’actors maliciosos o campanyes de desinformació. També els mitjans tradicionals, pressionats per la lògica del clic, han caigut en la trampa dels titulars sensacionalistes, els debats artificials i la cobertura obsessiva dels extrems. El resultat: una esfera pública cada vegada més crispada, més fragmentada, més tòxica.

Mentre el planeta s’enfronta a l’escalfament global, les nostres societats s’enfronten a un altre tipus d’escalfament: l’emocional. La temperatura dels discursos s’eleva cada dia. L’empatia s’erosiona. El matís desapareix. El desacord es converteix en enemistat. Les xarxes socials, lluny de ser àgores digitals per al diàleg, s’han transformat en coliseus on es premia el gladiador més sorollós. I el més preocupant és que aquesta dinàmica no només afecta la conversa pública: també modela les nostres emocions, les nostres relacions i la nostra percepció del món.

Diversos estudis en neurociència i psicologia han demostrat que la indignació activa els mateixos circuits cerebrals que altres formes de recompensa. Ens dOna una sensació de superioritat moral, de pertinença a un grup, de propòsit. I com tota addicció, necessita dosis cada vegada més grans per produir el mateix efecte. Les plataformes ho saben. I ho exploten. Ens empenyen cap a cambres d’eco on només escoltem allò que confirma les nostres creences. Ens exposen a enemics imaginaris per mantenir-nos en guàrdia. Ens converteixen en soldats de guerres culturals que sovint ni entenem.

"Ho explicava molt bé en Ramon Besa en l'article d'ahir: L'arribada de les xarxes socials ho ha complicat una mica més. Sí, hem oblidat l'essència del periodisme. Avui hi ha molta gent que es diu periodista, però que, en realitat, fa comunicació. I comunicació i periodisme no són el mateix. El periodisme analitza, jerarquitza i dona continuïtat a les notícies; en canvi, el que veiem ara és una gran caça de notícies que van i venen, moltes falses o poc contrastades, que creguin confusió. Hem de recuperar l'essència del periodisme, que implica tornar a posar el focus en el model de producció, no sols en el consum o el negoci. Massa sovint ens hem deixat portar per la mandra o la inèrcia, i hem permès que la tecnologia i els tecnòcrates marquin un estil que valora més embolicar les notícies que no passo a produir-les amb rigor. Això ens ha deixat fora de joc, perquè no tenim pes en el negoci ni en el consum, i el que ens queda és recuperar la manera de fer periodisme amb temps i profunditat, com sempre ha estat".

Podem desintoxicar-nos? Sí, però no serà fàcil. Requereix una alfabetització digital profunda, una ciutadania crítica i una regulació ètica de les plataformes. Requereix que deixem d’alimentar l’algoritme amb la nostra fúria, i comencem a construir espais per al desacord respectuós, l’escolta activa i el pensament complex. També requereix que els creadors de contingut, periodistes, educadors i líders socials assumeixin la seva responsabilitat. Que no caiguin en la temptació del clic fàcil. Que apostin per la profunditat, l’empatia i la veritat, encara que això impliqui menys viralitat.