Les plataformes digitals no estan dissenyades per informar-te, educar-te o connectar-te amb altres persones: estan dissenyades per retenir-te. El seu objectiu és que passis el màxim temps possible dins dels seus murs, interactuant, reaccionant, compartint. I en aquesta cursa per captar la teva atenció, el contingut que genera emocions intenses —especialment negatives— té un avantatge evolutiu. L’insult, la provocació, la burla, la polarització: tot això excita l’algoritme. Cada vegada que algú respon amb ràbia a un tuit incendiari o comenta indignat una publicació a Facebook, el sistema interpreta que aquell contingut és “rellevant”. L’amplifica. El multiplica. El monetitza.
Aquest fenomen no és casual ni accidental. És estructural. Les xarxes socials han creat una economia basada en la indignació. Com més polaritzat està el discurs, més temps passem connectats. Més anuncis veiem. Més dades entreguem. Més diners generen les plataformes. Els nous magnats digitals —propietaris de xarxes, mitjans i plataformes— han après a capitalitzar els nostres conflictes. L’extremisme ja no és un efecte col·lateral: és una estratègia de creixement. Les narratives incendiàries es dissenyen amb precisió quirúrgica per dividir, mobilitzar i fidelitzar audiències. La fúria està ben finançada.
I no només es tracta d’actors maliciosos o campanyes de desinformació. També els mitjans tradicionals, pressionats per la lògica del clic, han caigut en la trampa dels titulars sensacionalistes, els debats artificials i la cobertura obsessiva dels extrems. El resultat: una esfera pública cada vegada més crispada, més fragmentada, més tòxica.
Mentre el planeta s’enfronta a l’escalfament global, les nostres societats s’enfronten a un altre tipus d’escalfament: l’emocional. La temperatura dels discursos s’eleva cada dia. L’empatia s’erosiona. El matís desapareix. El desacord es converteix en enemistat. Les xarxes socials, lluny de ser àgores digitals per al diàleg, s’han transformat en coliseus on es premia el gladiador més sorollós. I el més preocupant és que aquesta dinàmica no només afecta la conversa pública: també modela les nostres emocions, les nostres relacions i la nostra percepció del món.
Diversos estudis en neurociència i psicologia han demostrat que la indignació activa els mateixos circuits cerebrals que altres formes de recompensa. Ens dOna una sensació de superioritat moral, de pertinença a un grup, de propòsit. I com tota addicció, necessita dosis cada vegada més grans per produir el mateix efecte. Les plataformes ho saben. I ho exploten. Ens empenyen cap a cambres d’eco on només escoltem allò que confirma les nostres creences. Ens exposen a enemics imaginaris per mantenir-nos en guàrdia. Ens converteixen en soldats de guerres culturals que sovint ni entenem.
"Ho explicava molt bé en Ramon Besa en l'article d'ahir: L'arribada de les xarxes socials ho ha complicat una mica més. Sí, hem oblidat l'essència del periodisme. Avui hi ha molta gent que es diu periodista, però que, en realitat, fa comunicació. I comunicació i periodisme no són el mateix. El periodisme analitza, jerarquitza i dona continuïtat a les notícies; en canvi, el que veiem ara és una gran caça de notícies que van i venen, moltes falses o poc contrastades, que creguin confusió. Hem de recuperar l'essència del periodisme, que implica tornar a posar el focus en el model de producció, no sols en el consum o el negoci. Massa sovint ens hem deixat portar per la mandra o la inèrcia, i hem permès que la tecnologia i els tecnòcrates marquin un estil que valora més embolicar les notícies que no passo a produir-les amb rigor. Això ens ha deixat fora de joc, perquè no tenim pes en el negoci ni en el consum, i el que ens queda és recuperar la manera de fer periodisme amb temps i profunditat, com sempre ha estat".
Podem desintoxicar-nos? Sí, però no serà fàcil. Requereix una alfabetització digital profunda, una ciutadania crítica i una regulació ètica de les plataformes. Requereix que deixem d’alimentar l’algoritme amb la nostra fúria, i comencem a construir espais per al desacord respectuós, l’escolta activa i el pensament complex. També requereix que els creadors de contingut, periodistes, educadors i líders socials assumeixin la seva responsabilitat. Que no caiguin en la temptació del clic fàcil. Que apostin per la profunditat, l’empatia i la veritat, encara que això impliqui menys viralitat.
Vaig començar sent un entusiasta de les xarxes, però si és que alguna vegada van ser una cosa bona, avui sens dubte són tòxiques. Conservo només Instagram i essencialment per la seva vinculació amb la fotografia que em permet estar en contacte amb fotògrafs dels quals puc aprendre. Però també he de dir, que no entenc el contrast i relació que fa Besas amb el periodisme. Atribuir a les xarxes un valor comparatiu amb el periodisme no em sembla encertat ni oportú. Però no és una cosa que discutiria. És només una dificultat per entendre la relació que se'ls atribueix
ResponElimina*Besa (no Besas)
EliminaEt recomano que escoltis l'entrevista a Via Lliure de Bundó a Besa, és l'àudio 8, parlen uns moments del Barça i l'assemblea, però de seguida passen a l'entrevista.
Eliminahttps://www.rac1.cat/a-la-carta/via-lliure
Besa es refereix al fet que les xarxes han canviat la manera de fer del periodisme, es diu que els digitals s'han futbolitzat, en el sentit que els diaris esportius sempre han estat més sensacionalistes, a més, les xarxes obliguen als diaris a la immediatesa de la notícia, a publicar sense contrastar, i sobretot a opinar no sobre criteris propis sinó sobre els criteris que poden interessar als seus lectors. El periodisme hauria de tornar a fumar i a beure whisky, keep calm.
ResponEliminaSalut
Hay diferencias. Antes comprabas el diario para enterarte de las cosas, es cierto que siempre ha tenido tendencia (la línea editorial y los accionistas la confortaban) pero todos eran moderados, excepto los extremistas (El Alcázar). Los artículos eran de opinión, y podías saber quien lo escribía, además, para ser periodista se había de pasar unos estudios de cinco años, hoy no existe nada de eso, cualquiera puede poner un diario digital estilo Alvise, o declararse periodista estilo Leire, o escribir en Anónimo, sin tener remite, o utilizando un simple seudónimo.
ResponEliminaHay diferencias, y no pocas.
Salut
Els diaris en paper cada dia ja surten caducats, aquest és el seu gran problema, i els digitals han de vendre com sigui i per tant s'apropen més al contingut de les xarxes. Dit això hi ha diferències. La Vanguardia és un gran digital i molt complet, amb firmes de renom, encara que descuida bastant la versió en català, i el diario.es i el país són interessants. De la resta potser salvaria l'Ara i poca cosa més.
EliminaSalut
Possiblement serà això. L.V. va funcionant.
ResponEliminaSalut
Es taan cierto lo q comenta este art. q yo he abandonado desde hace bastante, todas las plataformas, excepto blogger. No es sólo la retahíla de exabruptos y mal rollo que trasladan, son las mentiras y tergiversaciones de la verdad q trasladan , pero tristemente es el alpiste de esta sociedad...porque es verdad q el morbo q genera un linchamiento público, es muy superior al q en el pasado generó el sexo, supongo, aunq tb es verdad q hoy el sexo está tan devaluado y tan a mano, q imagino es por eso q interesa mucho menos . Creo q el q las redes hayan ganado la partida al periodismo, al buen periodismo, es otro de los motivos de la degradación social q sufrimos. Un abrazo fuerte FRANCESC!
ResponEliminaDe las redes nos apartamos los que tenemos una edad, pero los jóvenes tiktokers están enganchados a los reels infinitos y ni tan siquiera se conectan a blocs, digitales o televisión, toda su información proviene de las redes.
Elimina¡Un abrazo!
Es un enganche tan adictivo que los cerebros no dejan margen ni al disfrute de la literatura, ni a la búsqueda del pensamiento, ni al placer de solazarse en diálogos cordiales. Y cada vez más gente entra al trapo. Y el odio se reproduce de mil maneras, tergiversando argumentos u obviándolos, utilizando las palabras soeces, difamando por capricho a sabiendas del mal que se hace. En fin, creo que se busca el mal. Y dentro del mal cuando más mal mejor. Son los días de gloria de los ignorantes, entre los que cabe destacar un jefe de oposición política que ignora a Orwell, por ejemplo, que no lo han leído nunca. Las redes sustituyen la lectura, no me cabe duda. Sin lectura no hay placer sano ni conocimiento ni capacidad de relacionarse en convivencia armónica. Todo ese odio genera un pseudo pensamiento malsano que es el caldo de cultivo del fascismo político, además del social. Pero sigue sin gustar a muchos utilizar los términos adecuados.
ResponEliminaAsí es, y así proliferan las teorías conspiranoicas, y quien mejor sabe desenvolverse en esta selva, sin duda alguna es VOX, Alvise, Vito Quiles y otros especímenes parecidos.
ResponElimina