MEMÒRIES DE LA FAM

El drama central de les generacions dels nostres pares i avis va ser la fam dels pitjors anys del franquisme - Antonio Muñoz Molina. 

 Ara que la fam de la postguerra està desapareixent de la memòria viva, els historiadors projecten sobre ella les seves recerques. Extingides les veus, queden els arxius, en els quals l'espanto es disseca en la prosa dels informes administratius, en els lligalls soterrats, on, no obstant això, és possible auscultar el seu rastre infame. Els nens que van conèixer el turment de la fam no el van oblidar mai, però en molts casos van preferir callar, per aquest esforç d'amnèsia que pot ser un mètode de supervivència, i potser per no transmetre un malefici als seus fills. Van viure la fam de nens, i en la seva última vellesa a molts d'ells els va ser reservada l'altra desgràcia col·lectiva del coronavirus, que va acabar d'esborrar-los la memòria ja molt afeblida i els va oferir una mort tot sol en els llits de les residències d'ancians. Alguns queden, vigorosos i lúcids, encara no despullats d'una fortalesa que els havia permès sobreposar-se als pitjors infortunis de la història espanyola. Però en molt poc temps tots hauran desaparegut, i de les seves petjades només s'ocuparan els historiadors, sobretot els dedicats a aquesta matèria tan fràgil que és la vida quotidiana, perquè els seus documents són els més precaris, semblances a les mostres d'una cultura antiga que desapareixen per la seva molt escassa perdurabilitat: els teixits, els objectes no fets de pedra o de ceràmica o metall; i més encara això del tot intangible, l'atmosfera peculiar d'un temps, els sons i olors específiques, la qual cosa va ser omnipresent i molt poc després va deixar d'existir. Per això, la sensació plena d'un temps passat sol pot capturar-se gràcies a un cop d'atzar, o a un objecte o un document que va ser alhora quotidià i banal: un anunci de la ràdio o de la televisió, una entrada de cinema, un acudit ranci, una cançó de l'estiu de 1970.

Hi ha historiadors amb prou sensibilitat per a apreciar el valor arqueològic d'aquesta classe de troballes. En el seu estudi tremend sobre els anys de la fam, La fam espanyola, Miguel Ángel de l'Arc Blanc ha explorat tota mena de fonts documentals per hemeroteques i arxius, però es nota molt que també va tenir temps d'entrevistar alguns ancians dotats de molt bona memòria, i té una oïda molt aguda per als testimoniatges més reveladors sobre la tonalitat viscuda dels anys negres que estudia: cançons, poemes, cobles de carrer, cartes, acudits de Franco. Les dades que acumula sobre les pitjors fases de fam, entre el final de la guerra i 1946, són aterridors, des de les morts per pura inanició a les provocades per les malalties que la fam va fer molt més greus —el tifus, la pel·lagra, la tuberculosi—, però la desolació veritable d'aquells anys pot estar continguda en una carta escrita a la presó per Miguel Hernández, famolenc i moribund, o en una cançó d'humorisme macabre, amb música triomfal d'himne americà, que jo vaig arribar a escoltar de nen, amb una lletra una mica diferent de la que recull de l'Arc: “Som els tuberculosos/els que més, els que més ens divertim./Quan sortim al camp/tirem sang, tirem sang i escopim...”.

Potser he llegit amb més entrega 'La fam espanyola' perquè he trobat en ella moltes ressonàncies amb la meva memòria personal. En moltes coses, la gent de la meva generació ocupa un lloc intermedi en el temps: nascuts cap a la meitat dels cinquanta, vam conèixer l'escassetat, però no la fam, i no obstant això vam créixer envoltats pels relats dels qui conservaven molt fresca la seva experiència traumàtica. Escoltàvem la generació dels nostres avis, que havien participat en la guerra, i a la dels nostres pares, que havien estat nens en ella i la recordaven molt bé, encara que el drama central de les seves vides, el que va determinar la seva formació, va ser la fam que van passar o van veure de prop en els anys pitjors, aquesta fam espanyola que de l'Arc Blanc defineix en termes estrictes: “La fam al nostre país no va ser accidental, una cosa provocada per la guerra civil, factors internacionals o l'escassetat de pluges: va ser una fam i va estar especialment motivada per decisions humanes. Va tenir lloc entre 1939 i 1942 i en 1946, i, sense menysprear les conseqüències de la guerra, es va deure principalment a les funestes mesures econòmiques adoptades pel franquisme: la política autàrquica”.

A Úbeda, en la meva família, entre la gent del camp, l'any que es recordava amb terror era 1945. Era “l'any de la fam”, igual que un temps després va haver-hi un altre, a principis dels seixanta, que es va dir “el de la collita gran”, perquè en ell es va recollir a la comarca més oliva que mai fins llavors. De l'Arc subratlla que la fam es va encebar sobretot en els vençuts, en els més pobres, en els treballadors que ja no tenien sindicats que els defensessin, en els expulsats per venjança política dels seus oficis o les seves professions. El meu avi matern, reclòs en un camp de concentració al final de la guerra, parlava dels munts de 'chuscos' de pa negre bolcats sobre la terra i dels presos famolencs que s'arremolinaven per a atrapar algun. Es recordaven de gent que menjava herbes del camp i que moria retorçant-se en el sòl amb la panxa inflada, i d'homes que anaven a pas lent pel carrer i de sobte s'enfonsaven i queien fulminats per la fam. El meu pare, amb 14 o 15 anys, passava un dia sencer cavant la terra, sense més aliment que un dur pa d'estraperlo més car que el seu jornal. Ens ensenyaven a menjar sense rebutjar res, apurant-ho tot. Rosegaven les tallades de pollastre o de conill de l'arròs del diumenge fins a xuclar l'últim bri de carn adherida a l'os. Deien mitjà de broma un refrany: “Des que hi ha papes no hi ha homes”. Volia dir que l'abundància comparativa d'aliments dels últims anys estava estovant a la gent, i als joves ens fotia la seva cantarella reprovadora. S'havien alimentat de garrofes, de glans, de castanyes. El pa blanc i de pics cruixents sobre la taula tenia sempre per a ells una mica de miracle eucarístic.

Viatjant en mula de nit per camins apartats, per a eludir la vigilància de la Guàrdia Civil, que perseguia els estraperlistes pobres, no als acaparadors i corruptes del règim que es van fer d'or amb el negoci de la fam, el meu avi anava a Guadahortuna, un poble a la frontera de Jaén amb Granada, on algú li subministrava patates i pa recentment fet, que després la meva àvia revenia clandestinament a la seva casa. Viatjava la nit sencera per la muntanya per a estar de tornada abans de l'alba. Un dia, van trucar a la porta i la meva àvia va veure per l'escletxa la silueta d'un guàrdia amb capa i tricorni. Era una dona gran i animosa, però deia que tremolava en obrir la porta. “No senyor, jo no venc pa, ni patates. El que tinc és perquè mengin els meus fills”. El guàrdia es va inclinar sobre ella, i en la seva mirada i en la seva veu no hi havia amenaça, sinó súplica: “Senyora, per la qual cosa més vulgui, jo no vinc a detenir-la. Vinc per si pot vendre'm una mica de pa, perquè jo també tinc fills, i passen fam”.

Era pecat llençar una mica de pa. Si el pa queia a terra, en recollir-lo calia fer-li un petó. Va passar el temps, i va millorar la vida, fins i tot en la nostra Andalusia interior, i els nens i els joves, per a escàndol dels nostres majors, no volíem treballar amb la mateixa abnegació gràcies a la qual ells havien sobreviscut i ens havien tirat endavant. Hi havia menjars que no ens agradaven, que no apuràvem, plats que deixàvem a la meitat, amb la mateixa pressa amb què deixàvem sense acabar una tasca en el camp, irrespectuosos cap a tot el que ells ens havien ensenyat. Llavors deien, els més sentenciosos: “A vosaltres el que us faria falta és un 45”. De tant d'haver escoltat aquelles veus a les quals ja no fèiem cas, ara ens sembla que tenim records anteriors a les nostres pròpies vides.

No seria el cas de qui escriu el descrit per Muñoz Molina. L'estraperlo era freqüent després de la guerra, en les entrades de les ciutats grans estaven els burots. El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada d'uns certs articles, normalment queviures, a l'entrada de pobles i ciutats, fins a 1960. Per extensió, també es deia burot en l'oficina en l'entrada d'una població en la qual els susdits funcionaris cobraven aquest impost. Normalment, aquestes oficines es trobaven al costat dels camins principals o en les entrades dels pobles o ciutats. Hi havia molta màniga ampla per part d'aquests funcionaris; em comptava el meu pare que quan arribava un camió carregat d'oli per a Olis Gambús on ell treballava, el funcionari es quedava dins de la garita com si no fos amb ell, i ja després li ho cobrava anant a buscar oli gratis, i el mateix passava amb la Guàrdia Civil de l'Acadèmia de la Plaça del Taulí. Una acadèmia que fa anys està tancada i abandonada, mentre discuteixen la titularitat de l'edifici que en el seu moment L'Ajuntament va donar a la Guàrdia Civil. Actualment, Oleguer Presas té una escola de futbol per a nens sense ànim de competició.

Jo vaig néixer el març de 1945, però a casa de menjar mai va faltar res, potser perquè el meu avi treballava en l'empresa de cotxes de línia Sagales i sempre baixava pa, algun pollastre o conill de Moià o Castellterçol. O El Basta, que també baixava aliments de Sant Llorenç Savall, i com uns altres confluïa en olis Gambús a la recerca d'oli. Mai vaig veure la cartilla de racionament. Temps era temps, on hi havia misèria suficient i també corrupció. Ja es diu que és pitjor la postguerra que la guerra, almenys per als vençuts.