QUAN TOT VA SEMBLAR POSSIBLE

Moviments socials: quan tot va semblar possible. La repressió policial no podia contenir les vagues, les manifestacions, les proclames dels partits, clandestins encara, però presents als carrers. El nen Daniel Rivas és portat a les espatlles pel seu pare a la primera gran manifestació de la democràcia, celebrada al carrer de Preciados de Madrid, el 22 de juny de 1976, en protesta per la carestia de la vida. César Lucas - Marina Subirats al país.

Només recordo altres setmanes de la meva vida políticament tan excitants com les del novembre del 1975: les del maig del 1968 a París. En tots dos casos, de sobte, societats estàtiques i encartonades, que ja no corresponien per res a les expectatives dels joves, semblaven enfonsar-se, caure en trossos, exhaustes i decadents, per deixar pas a una construcció nova, a la imaginació ia la creativitat d'unes generacions que ja no s'identificaven en absolut amb el marc. Moments en què tot va semblar possible.

Però el paral·lelisme s'acaba aquí. París havia estat el bullici, la discussió exaltada als carrers, a la Sorbona ocupada, les manifestacions sense fi. Per contra, Espanya sencera callava, expectant, els primers dies de novembre; una espera tensa, puntuada pels horribles “comunicats mèdics habituals” on es detallaven els avenços en el deteriorament físic de Franco, en un final que no acabava d'arribar. I que, després de tants anys d'esperar-ho, semblava un malson que potser mai no s'acabaria. Les ampolles de xampany —així es deia llavors al cava—, esperaven a les neveres des de l'octubre. Quant, per fi, saltaria el tap?

L'agitació havia existit, enorme, agegantada en els darrers anys. Des del 1962, amb les vagues mineres a Astúries, recolzades pels estudiants, va ser una onada creixent que va arrossegar treballadors, universitats, escoles, sindicats, partits polítics, col·legis professionals i institucions de tota mena. La repressió policial, cada cop més intensa, ja no podia contenir aquell riu; les contínues vagues, les manifestacions, les proclames dels partits, clandestins encara, però presents a les reunions i als carrers. La duresa de la dictadura seguia tractant de perpetuar-se en la mort i amb la mort: encara dos mesos abans, el setembre del 1975, van ser afusellades vuit persones, en un intent desesperat d'aturar el final previsible. Però res ja no podia aturar aquell canvi generacional, aquella esperança d'una gran majoria del país que pugnava per alliberar-se d'una història antiga i asfixiant.

Tot era encara possible, encara que res no era cert, més enllà de l'alegria, l'esperança, la complicitat. Les alternatives existien, és clar; s'havia produït una cosa extraordinària: els moviments socials no només formulaven crítiques i reivindicacions. Havien pres a les mans la construcció d'un nou país, d'una nova societat, i formulaven les línies mestres. Recordo, per exemple, un manifest que dissenyava l'educació del futur, que es va donar a conèixer a l'escola d'estiu del 75 a Barcelona, ​​que va ser replicat de seguida a Madrid i a València per altres col·legis professionals. El mateix passava a les empreses, als naixents sindicats clandestins: CCOO, UGT i totes les sigles noves que van sorgir llavors, a la calor d'un suport massiu dels treballadors. Perquè cal dir-ho: no ha estat prou reconegut el paper que aquests homes i dones de les fàbriques, de les empreses, de les universitats, dels barris van exercir a precipitar el final d'aquella dictadura. Un final que no s'hagués produït si no fos per la seva lluita i el seu esforç, el seu sacrifici en molts casos.

El franquisme va intentar deixar-ho tot lligat i ben lligat, sense escletxes per on pogués colar-se la democràcia; però la democràcia arribà gràcies a la mobilització popular, no fou fruit d'un pacte entre partits. Simplement, les empreses ja no podien subsistir en aquell ambient incert, de vagues, manca d'interlocució amb els sindicats, sense possibilitats de negociació i estabilitat. Les costures del sistema havien rebentat, malgrat que els pesés, encara, als grups reaccionaris i a la dreta de sempre.

Més enllà dels projectes concrets, de les propostes de canvi, què era allò que calia construir? Les utopies, les teories invocades durant decennis, que havien servit de sustentació en una lluita terrible, van callar per un moment, es van refugiar en la il·lusió de cadascú. L'oposició estava dividida: els partits havien proliferat en els darrers temps, preparant el seu assalt al poder. Alguns, literalment; recordo bé el que em va dir uns anys abans el que va ser més tard un polític de CiU: "És cert que ens movem poc; encara no és el nostre moment, però ja arribarà, i llavors guanyarem". Els més joves, els més radicals, grups i grupuscles, somiaven la revolució, aquest vell fantasma que recorre la història. Encara alguns, ja molt pocs, segons el model rus; altres amb el model xinès, més recent. Altres, molts més, s'acollien al terme socialisme, més divers i modern, potser Suècia, els països nòrdics… Els més realistes pensaven en la democràcia; la república era una altra opció, la monarquia no semblava creïble. La nebulosa subsistia, incapaç de frenar la il·lusió de crear un futur millor, en què els nostres morts serien rehabilitats, en què els somnis serien realitats.

Després, va venir la festa, incontenible, es van accelerar els projectes de tota mena, encara a l'espera, a l'ombra del patètic Arias Navarro, en què ningú no va creure ni un minut. El canvi va trigar uns mesos a començar, fins a l'estiu del 1976, quan va ser nomenat Adolfo Suárez. La “moguda” va seguir encara uns anys: el destapi, la fi de la repressió, la llibertat, per fi, de ser els qui érem. A poc a poc la gent va tornar a la feina, a la vida, als assumptes, i la política es va convertir en una activitat delegada als partits.

I, així i tot, cada cop que sento algú parlar amb menyspreu del Règim del 78 no puc evitar pensar que gran part d'aquella esperança es va fer realitat, i que, per sort, l'Espanya d'avui és enormement millor que la que va morir el 1975.