Més enllà dels projectes concrets, de les propostes de canvi, què era allò que calia construir? Les utopies, les teories invocades durant decennis, que havien servit de sustentació en una lluita terrible, van callar per un moment, es van refugiar en la il·lusió de cadascú. L'oposició estava dividida: els partits havien proliferat en els darrers temps, preparant el seu assalt al poder. Alguns, literalment; recordo bé el que em va dir uns anys abans el que va ser més tard un polític de CiU: "És cert que ens movem poc; encara no és el nostre moment, però ja arribarà, i llavors guanyarem". Els més joves, els més radicals, grups i grupuscles, somiaven la revolució, aquest vell fantasma que recorre la història. Encara alguns, ja molt pocs, segons el model rus; altres amb el model xinès, més recent. Altres, molts més, s'acollien al terme socialisme, més divers i modern, potser Suècia, els països nòrdics… Els més realistes pensaven en la democràcia; la república era una altra opció, la monarquia no semblava creïble. La nebulosa subsistia, incapaç de frenar la il·lusió de crear un futur millor, en què els nostres morts serien rehabilitats, en què els somnis serien realitats.
Després, va venir la festa, incontenible, es van accelerar els projectes de tota mena, encara a l'espera, a l'ombra del patètic Arias Navarro, en què ningú no va creure ni un minut. El canvi va trigar uns mesos a començar, fins a l'estiu del 1976, quan va ser nomenat Adolfo Suárez. La “moguda” va seguir encara uns anys: el destapi, la fi de la repressió, la llibertat, per fi, de ser els qui érem. A poc a poc la gent va tornar a la feina, a la vida, als assumptes, i la política es va convertir en una activitat delegada als partits.
I, així i tot, cada cop que sento algú parlar amb menyspreu del Règim del 78 no puc evitar pensar que gran part d'aquella esperança es va fer realitat, i que, per sort, l'Espanya d'avui és enormement millor que la que va morir el 1975.

Éramos jóvenes, no soportabamos la dictadura.
ResponEliminaPero yo me he fijado en una cosa en el asunto de la Deuda, así que he preguntado a la I A que compare la Deuda de los años 1975 y el actual
Año 1975. El 7% respecto al PIB
Actualmente el 103%, del PIB
Será verdad aquello de que es más rico, el que tiene más deudas.
Saludos
Según la filosofía económica norteamericana, así és, vales lo que debes. Además, la deuda española se debe a que en 1975 estaba todo por hacer y esta es una deuda que nunca se pagará, solo abonamos cada año los intereses que suben un pastón. 40 mil millones, dice la IA.
ResponEliminaSaludos
Exacto, estaba todo por hacer y creo que lo hemos hecho bien, esa juventud trabajó mucho para conseguirlo
ResponEliminaEn 1975 en Sabadell había aún muchas calles principales sin asfaltar, no había AVE y pocas autopistas. Rodalies funcionaba algo mejor que ahora.
ResponElimina