TRES SILENCIS

El meu avi tenia un petit i net forat en el front. Quan jo era nena, li vaig preguntar moltes vegades com s'ho havia fet. Acostava el meu dit lentament fins a tocar-lo i li preguntava. I ell sempre em va respondre el mateix: “M'ho van fer els sioux amb una fletxa”. Quan va morir, algú, tal vegada la meva mare, la seva nora, em contaria que li ho havia fet un rebot de metralla durant la guerra. Però el meu avi mai va pronunciar davant de mi aquesta paraula, i tampoc dictadura. Gairebé tots els meus avis van morir quan jo era jove per a fer algunes preguntes i ho era, potser, per a saber encaixar les respostes. I el forat del seu front, com la Història, com la seva identitat per a mi i, per extensió, una part de la meva pròpia, la seva neta, van quedar en la foscor per sempre.

El seu silenci no era el silenci de la nostra casa, aquesta manera d'estar callat venia d'una altra part, aquesta resposta de sempre no a la pregunta de, explica'm coses de la guerra i de la dictadura es va estendre per milions de famílies d'avis i àvies callats que no se sentien orgullosos d'haver participat en una contesa que es va convertir en una ferida cronificada i no suturada durant dècades. Que venia de la por a la repressió i a l'assenyalament, d'un silenci imposat des de fora i des de dalt. Els seus fills, els nostres pares, educats per aquesta baula anterior, es van llançar a viure la seva vida adulta en una Espanya més lluminosa, amb ànsies de passar la pàgina i de viure en llibertat. Enrere quedava un relat de dècades, repressió i centenars de milers de víctimes oblidades. I la meva generació, aquella que naixia i creixia alhora que es conquistava la democràcia i a la qual ningú explicava què havia passat aquí, va convertir a Franco en el protagonista d'una cançó escatològica amb la melodia de l'himne del país, explica Aroa Moreno.

Damunt d'aquest silenci natural hi ha un altre, de greus conseqüències que toquen aquest present. És el silenci de les escoles. La falta de formació acadèmica en Història contemporània de l'Espanya del segle XX. La dictadura franquista va ser la gran el·lipsi dels nostres llibres. Mai s'arribava als temes que narraven la Guerra Civil ni als gairebé 40 anys de Règim dictatorial. Fins i tot, a vegades, se saltaven sense tocar i es passava directament al relat d'una Transició modèlica que havia portat una Constitució nova i una monarquia parlamentària. Es deia que molts professors dels anys vuitanta i noranta no se sentien còmodes explicant el franquisme, perquè podien ferir sensibilitats familiars i es refugiaven en l'esperit de la suposada reconciliació, que ajudava a quedar-se a l'empara del relat transicional oficial.

L'últim silenci, el més greu, és el silenci polític. Des de la mort de Francisco Franco, aquesta Espanya en la qual vam créixer, que va travessar governs de distint signe, uns radicalment oposats i incòmodes amb què la memòria revelés les seves herències, i altres tebis en la seva manera de nomenar i la seva concreció, va trigar 75 anys després de la Guerra Civil a exhumar la primera fossa comuna, 32 anys a aprovar la primera Llei de memòria històrica, 47 des de la mort del dictador a ampliar aquesta llei i declarar nuls els judicis dels tribunals militars de la dictadura o a prohibir l'exaltació del franquisme o dels seus dirigents en espais públics. Era l'any 2015, el llavors líder del Partit Popular, nascut el mateix any que jo, va donar potser la resposta més menyspreable quant a la memòria: “Els d'esquerres són uns carques, tot el dia amb la guerra de l'avi, sempre amb la fossa de no sé qui”.

Des de sempre, la dreta s'ha absentat dels actes i homenatges que tenen a veure amb la reparació de les persones que van sofrir la repressió en aquest país que és el seu, establint categories de víctimes. I la memòria democràtica, que no és un continent abstracte i buit, que no és només una paraula grapejada políticament per a donar la batalla cultural, té encara avui dificultats per a sostenir-se sobre els seus tres pilars. No hi ha hagut cap comissió de la veritat, no hi ha hagut justícia transicional i només ara sembla que comença a haver-hi unes certes reparacions simbòliques que arriben molt tard.

La memòria d'una democràcia moderna i salubre és identitat nacional i és una palanca poderosa perquè situa els nostres relats íntims i familiars dins d'un context major, és clau per a relacionar-nos i sentir-nos part d'aquest territori en el qual ens ha tocat conviure. És un dret dels pobles. No es remou res perquè tot segueix agitat des de llavors i és indispensable per a entendre la política actual. No hi ha pàtria possible que desestimi el relat dels qui van sofrir represàlies i violacions de drets humans.

Em consta que mirar cap al passat causa mandra i distància en molta gent de la meva generació, que el veu tan carca com aquell polític, i se sosté així el desenteniment. Però potser hem d'assumir la nostra pròpia responsabilitat dins d'aquesta història infinita que comença abans que nosaltres i acabarà molt temps després. És temps de qüestionar com es van fer algunes coses per a no sorprendre'ns perquè aquells que ens segueixen i que han nascut ja en el segle XXI, entenguin que el revolucionari i el punk avui és l'extrema dreta i no els sembli mal una dictadura com la que deixem enrere. Potser és tard quan perdem drets, per exemple, les dones, els col·lectius minoritaris, els migrants, i perdem llibertats, per exemple, la d'expressió, quan ens manin callar, quan no puguem escriure d'unes certes coses i ens torni a caure damunt un altre silenci més. No és una exageració, només cal obrir les finestres i posar els ulls en alguns afores. Aroa Moreno al País.