Resulta irònic que hagin passat gairebé trenta anys des que la filòsofa Adela Cortina posés nom a una lògica social que avui defineix, amb inquietant precisió, el clima del nostre país: l'aporofòbia, o, el que és el mateix, el rebuig del pobre. Lluny d'atenuar-se amb el pas del temps, ha passat de fenomen a un relat compartit de la nostra vida pública. Per això és un error reduir el que ha passat a Badalona les últimes setmanes a una expressió superficial de racisme.

En el fons opera una pulsió més crua i més estable: no incomoda qui ve de fora, sinó qui no té; no pertorba la diferència, sinó la precarietat. S'accepta al migrant quan és útil i se l'expulsa —materialment o simbòlicament— quan és vulnerable. La frontera real no és la de l'origen, sinó la de l'estatus. En aquest desplaçament moral que converteix la pobresa en culpa i l'exclusió en amenaça, l'aporofòbia passa a ser una eina política que provoca la lluita del pobre contra qui encara és més pobre. Una estratègia eficaç, perquè enfronta els que comparteixen fragilitat, canalitza el malestar social cap avall i evita interpel·lar les causes estructurals de la desigualtat.

Badalona apareix així no com una anomalia, sinó com un laboratori social molt calculat on assagen els seus discursos i estratègies les diferents sucursals de la política de l'odi. Ens alerta de moviments tectònics previs a un sisme: senyals d'una fractura que, si no sabem interpretar a temps, ens pot empènyer cap a la col·lisió provocada pel fracàs de la política útil i portar-nos cap al triomf de qui utilitza el malestar social com a plataforma populista de qui viu més en la teatralització de solucions màgiques.

Perquè la convivència a Catalunya avui és més aviat, un equilibri fràgil i sempre inacabat, sostingut per una xarxa densa de persones, entitats i comunitats que, lluny del focus mediàtic, treballen cada dia per contenir el conflicte. Però no serveix de res si els problemes estructurals segueixen sense abordar-se: la greu exclusió residencial, la precarietat persistent i l'absència d'alternatives públiques reals.

Tot això conviu, a més, amb un relat triomfalista de l'esquerra recolzat en grans xifres macroeconòmiques que no es tradueixen en redistribució de la riquesa, mentre que el cost de supervivència no deixa de créixer davant la resignació —i la creixent crispació— d'una generació a qui se l'ha privat tan de pressa com la confiança i l'esperança. La desconnexió entre el discurs institucional i la vida quotidiana ha provocat un abandó, almenys simbòlic, de les classes populars. Per això, urgeixen lideratges socials que confronten la deshumanització per reconstruir la confiança col·lectiva lluny d'una aporofòbia instrumental. - Mohamed el Amrani a elpaís.com