LA DGT I EL BICIREGISTRE DE BICICLETES

Llibertat, un concepte molt utilitzat, no sempre o quasi mai de manera correcte i poc practicat. Però què és la llibertat?

• La llibertat és deixar oberta la porta de casa sense que hi entri ningú, tret que sigui un veí que necessiti alguna cosa.
• La llibertat és deixar la bicicleta al carrer sense lligar-la enlloc i que ningú no se l'emporti.
• La llibertat és passejar per una ciutat a qualsevol hora sense que t'atraquin o violin les dones.
• La llibertat és jugar al carrer a qualsevol hora, sense problemes amb les autoritats.
• La llibertat és decidir on anar quan es vulgui i com es vulgui.
• La llibertat és viatjar, no pas turistejar.
• La llibertat és respectar els joves i els grans.
• La llibertat és dialogar, no confrontar, respectar i ser respectat.
• La llibertat és una cosa que existia en aquest país quan hom era petit i fins i tot d'adolescent, i mal que em pesi reconèixer-ho, aquesta llibertat s'ha esvaït darrere de la modernitat neoliberal, i fins i tot abans.
• De l'altra llibertat, o la seva absència, els historiadors parlen entre 50.000 i 150.000 víctimes directes de la repressió franquista després de la Guerra Civil, a més de centenars de milers afectats per condicions de vida extremes, que consti a l'acta.

Sobre la llibertat perduda la DGT ha pres mesures per controlar les bicicletes robades. Els dipòsits de les policies locals són plens de bicicletes robades que s’han recuperat i no es poden tornar als amos perquè no hi ha manera de localitzar-los. I les plataformes de productes de segona mà ofereixen un catàleg ben inflat de bicis de procedència dubtosa. Si totes estiguessin registrades amb un identificador propi lligat a unes dades personals del propietari, ja seria una altra cosa.

Fa més d’una dècada que la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta (RedBici) clama al desert per aconseguir un registre que permeti saber de qui és cada bici, igual que se sap de qui és cada cotxe, i sense necessitat de posar una matrícula com a tal. El BiciRegistro permet donar d’alta cada bici en una base de dades amb el número de bastidor i les dades bàsiques i fins i tot marcar la bici en qüestió amb diversos adhesius i un codi QR difícil d’eliminar. Tot i així, tan sols n’hi ha 20.639 a la base de dades, una xifra insignificant si es té en compte que hi ha mi­lions de bicis a Espanya. Malgrat el suport a la iniciativa de més de 150 ajuntaments, diputacions i administracions locals, ni els ciclistes més implicats l’han arribat a conèixer mai. I el que és pitjor, moltes policies no saben què fer amb aquest número identificatiu en cas de detectar-lo en una bici.

No és cap invent revolucionari; en altres països funciona des de fa temps. Els referents en aquest sentit són França i el Japó. “Als dos països el registre és obligatori i és clar que aquesta fórmula és la que funciona més bé”, segons Ramón Ledesma, consultor a Impulso i amb una llarga trajectòria també a la DGT. Aquesta obligació es formalitza cada vegada que algú compra una bici, al mateix punt de venda, cosa que facilita el procediment i assegura que es duu a terme. Amb set milions de bicis registrades al país veí, la taxa de recuperació en cas de robatori oscil·la entre el 7% i el 12%, uns percentatges molt més elevats que els d’ Espanya.

De fet, aquí és tal la sensació d’impotència en cas de robatori que la majoria dels casos ni es denuncien, segons l’investigador d’ ICTA-UAB Jordi Honey. A Barcelona només es van reportar 870 robatoris el 2021, una xifra que, segons Honey, està molt per sota de la realitat. I alerta dels efectes que té sobre les rutines de mobilitat, ja que el 17% de les persones a qui els han robat una bici a Barcelona ja no se n’han tornat a comprar cap més i s’han passat a un altre mitjà de transport. David Guerrero a la vanguardia.

SHARE THIS