LA SOLEDAT DE LA SOLITUD

Algún día, en cualquier parte, en cualquier lugar, indefectiblemente, te encontrarás a ti mismo, y esa, solo esa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas - Pablo Neruda.

La solitud és estar sol de manera escollida i positiva, mentre que la soledat és sentir-se sol de manera no desitjada, amb un buit emocional o social. 

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que ajuntaria prou coratge per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendre'm amb els altres homínids en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, o fins i tot un Whatsapp, fa que desaparegui la meva soledat, que recupero instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podríem dir que és una solitud acompanyada, on cadascú és a casa seva sense barrejar-se. Sempre a punt d'escoltar o comunicar-se. 

És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que soc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que soc capaç més o menys de controlar-me, però em costa. 

El més important de la solitud, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per a un 'laissez faire' indolent a la manera del poema de Vita Beata de Gil de Biedma. Reivindico la solitud com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, més que alleujar, molesta.

De vita beata - Jaime Gil de Biedma

En un viejo país ineficiente,

algo así como España entre dos guerras

civiles, en un pueblo junto al mar,

poseer una casa y poca hacienda

y memoria ninguna. No leer,

no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.

*

SHARE THIS