L'AMBICIÓ MORAL I LA MÀFIA PAYPAL

 Acaben de censurar-li a la BBC una frase en què assegurava que Donald Trump “és el president més obertament corrupte en la història dels EUA”. L’historiador holandès Rutger Bregman la va pronunciar a les Reith Lectures, conferències que la ràdio britànica emet des del 1948 i per les quals han passat des de Bertrand Russell fins a Stephen Hawking. Ell n’era l’encarregat d’aquest any amb quatre xerrades titulades Revolució moral i que aborden, assenyala, “la covardia paralitzant de les elits actuals que dobleguen els genolls davant l’autoritarisme”. Però després de revisar-les, els advocats de la BBC, que Trump va amenaçar de demandar per 5.000 milions per un altre reportatge, van eliminar la frase.

A Bregman, el seu llibre Utopia per a realistes, que recordava entre altres fites com la renda universal va estar a punt d’aprovar-se als EUA amb Richard Nixon!, el va catapultar fins a fòrums com Davos. I publica ara Ambició moral (Empúries/Península), una crida a l’acció perquè les millors ments d’una generació no es dediquin només a idear com enganxar adolescents a les xarxes socials. Un llibre que recorda com a la història són sovint pocs, però decidits, els qui aconsegueixen els grans canvis socials. Va passar amb l’abolicionisme. I amb gent com Elon Musk i Peter Thiel avui.

El seu nou llibre és la continuació d’Utopia per a realistes?

Aquell llibre tractava sobre com les idees utòpiques poden convertir-se en realitat. Al llarg dels segles hem fet que l’impossible es torni inevitable. El final de l’esclavitud, la democràcia, la igualtat de drets per a homes i dones, eren fantasies utòpiques en el seu moment. Aquesta és més una guia pràctica, un llibre d’autoajuda sobre com fer del món un lloc molt millor.

Just avui que Utopia per a realistes sembla ciència-ficció en plena onada reaccionària.

Quan vaig escriure aquell llibre fa una dècada m’avorria la política neoliberal. Semblava com si haguéssim oblidat com somiar en gran. No teníem idees sobre quin podria ser el pròxim gran canvi. La història de la socialdemocràcia és la història d’immensos èxits, des de la jornada laboral de vuit hores fins al vot per a les dones. Però com a jove, observant la política a Europa i el món, pensava que tot era molt avorrit. Ara tinc la meitat del que desitjava: la política ja no és avorrida, però les coses no s’han mogut en la direcció que desitjava. En comptes d’un ressorgiment de l’esperança, l’abundància i la confiança, han ressorgit la por, l’ansietat i l’autoritarisme arreu del món. És la gran batalla que s’està entaulant ara mateix: què reemplaçarà el neoliberalisme? I anem cap a alguna cosa realment fosca. La comparació que m’agrada fer és amb Rússia el 1917. Quan els bolxevics van prendre el poder, no va ser perquè els russos estiguessin entusiasmats amb Lenin i els seus camarades. La majoria de la gent pensava que era un idiota. Però la gent estava farta de la política habitual. Hi havia apatia. Tots són incompetents. Tu també, però pren el poder. És l’escenari més aterridor per als pròxims anys, sobretot als EUA, on hi ha un nou grup en ascens, el que envolta Peter Thiel i J.D. Vance, que clarament vol des­truir la democràcia. No són populars. A la majoria no li agraden, però poden arribar al poder perquè la gent és apàtica. En aquesta època de decadència i mandra moral, és hora d’una revolució moral de persones que s’uneixin i diguin prou. Practiquem el que prediquem i construïm un moviment contracultural centrat a posar de moda fer el bé.

Per què creu que hem arribat fins aquí? La socialdemocràcia no ha somiat en gran?

Som aquí com a resultat d’un projecte polític molt deliberat. L’auge del neoliberalisme no va ser una cosa que simplement va passar. Grups específics de persones van impulsar idees molt específiques. Va començar als cinquanta amb la Societat Mont Pèlerin, el grup entorn de Friedrich Hayek i Milton Friedman. Després als setanta als EUA hi va haver un moviment trencador amb el Memorandum Powell. Lewis Powell era un advocat que formava part de la junta directiva de les grans tabaqueres. I aquella gent va construir el que anomenaria una conspiració egoista. Tenien tot un pla per retallar els impostos als rics, debilitar el govern, debilitar l’ Estat de benestar i prendre el control. Va comportar molts anys. Sabien que seria a llarg termini. I allà és on les forces de la democràcia liberal, la socialdemocràcia o com en vulgui dir, han fallat completament. No s’han fet les inversions necessàries. No s’han recaptat els recursos necessaris. Hi ha hagut una política de puresa, molt mirar-se el melic en lloc d’acció. La citació a què recorro una vegada i una altra al meu llibre és de Margaret Mead: no hem de dubtar mai del poder de petits grups de ciutadans reflexius i compromesos per canviar el món. De fet, és l’únic que ho ha aconseguit. I així s’explica l’actual canvi. Com si tot es reduís a persones molt específiques amb idees específiques i la perseverança de canviar el curs de la història. Si les coses no han anat en la direcció correcta, hem tingut falta de petits grups de ciutadans reflexius i compromesos disposats a fer els sacrificis necessaris i radicals en el seu idealisme.

Al seu llibre indica que avui sí que hi ha un petit grup de persones molt motivades: a Silicon Valley. Peter Thiel, Elon Musk, el que s’ha dit la màfia Paypal...

Sí, són persones molt ideologitzades i tenen una estratègia molt clara. Peter Thiel ha estat clar. Ha dit que no creu que la democràcia i la llibertat siguin compatibles i que la democràcia ha de desaparèixer. Això és el que vol per als Estats Units. És l’home que va finançar l’ascens de J.D. Vance, actual vicepresident dels EUA. Què passaria si Trump fos assassinat o morís d’un infart? Vance seria president. Esperem que se celebrin eleccions normals el 2026 o 2028? De fet, esperem que això passi amb la trajectòria actual, quan l’entorn de Trump ven gorres per al 2028? L’amenaça a la democràcia és molt greu ara mateix. Així com els estudiosos del genocidi han pogut identificar clarament el que ha passat a Gaza, els estudiosos del feixisme poden identificar clarament què passa als EUA. Ho hem vist abans en la història i està passant ara mateix.

Hi pot haver un contrapès, petits grups motivats que siguin l’origen d’un altre canvi?

M’inspiren profundament els períodes de la història en què la situació també era molt fosca, però en què la gent va poder fer una revolució moral. Dos exemples. Al llibre parlo molt del moviment abolicionista britànic, el moviment més important pels drets humans que el món ha vist. L’abolicionisme va ser un fracàs pràcticament a tot arreu. Als Països Baixos, d’on soc, amb prou feines n’hi havia. No va aconseguir gairebé res. Només hi va haver uns quants guerrers calvinistes de la justícia social que s’interessaven per la seva pròpia puresa moral. El mateix va passar a França, on un grup d’escriptors i intel·lectuals no van aconseguir res. A Espanya, no hi va haver pràcticament res. Només al Regne Unit centenars de milers de persones es van alçar contra l’atrocitat moral de l’esclavitud. I van ser galvanitzats per un petit grup de només dotze persones, dotze fundadors de la Societat Britànica per a l’ Abolició del Tràfic d’ Esclaus. El que més em fascina és que el moviment va néixer en una època d’egoisme i decadència. Londres era la capital mundial del sexe. Una de cada cinc dones era obligada a prosti­tuir-se. Els parlamentaris anaven sempre borratxos. Hi havia una increïble mandra i decadència a la família reial. I l’abolicionisme va formar part d’un moviment més ampli, un moviment contracultural d’elits que deien prou. Si hagués preguntat a William Wilberforce, el famós abolicionista, quina va ser la gran missió de la seva vida, diria que estava tornant a posar de moda la virtut. El meu segon exemple és nord-americà, en la transició de l’ edat daurada, a finals del segle XIX, a la progressista.

Vivim una nova edat daurada?

L’edat daurada es va assemblar molt a la nostra. Aquella primera va tenir els magnats lladres que guanyaven quantitats desorbitades de diners amb els seus monopolis de l’acer, el carbó, el ferrocarril, els Carnegie, els Vanderbilt, els Morgan. I també hi va haver una increïble quantitat de corrupció i escàndols sexuals. I la sensació generalitzada que la gent havia estat traïda pels seus líders, que hi havia una increïble corrupció a la cúpula. Hi va haver un moviment de gent comuna organitzant-se en sindicats i partits polítics, però també un moviment d’elits unint-se, com Louis Brandeis, l’advocat que va arribar al Tribunal Suprem i a qui sovint es deia l’“advocat del poble”. Va lluitar contra els grans monopolis i va voler protegir els drets dels treballadors. I més famós va ser Theodore Roosevelt, l’historiador i president, que predicava amb l’exemple, no només queixant-se entre bastidors. Va deixar frases increïbles: “No és el crític qui compta, sinó l’home a l’arena, el qui s’arrisca, cau, però després s’aixeca i no és un d’aquells perdedors que només comenta i no fa res”. La meva esperança avui és que després d’aquesta segona edat daurada, ara que les coses han empitjorat, això pugui impulsar una nova revolució moral. - Justo Barranco a la vanguardia.

SHARE THIS