ROBE, I A PRENDRE PEL CUL

Suposo que us haureu assabentat que  dimecres passat va morir Robi Iniesta. Com ocorre sempre en aquests casos, les xarxes socials es van omplir de condolença, però a lo bèstia: mai havia vist a tanta gent alhora plorar a un mort en forma de zeros i uns. Diuen que diuen que Extremoduro ha estat la banda sonora de diverses generacions, dels joves dels primers 90 i dels seus nebots i fills. Han sonat en format cassette en molts primers cotxes, en els discman que els xavals s'emportaven a les excursions, en els MP3 que se sentien de camí a la universitat i en els iPod que es treien d'amagat en els esbarjos de l'institut.

Tota Espanya ha retut homenatge a Robe Iniesta de la millor manera possible, escoltant la seva música. El top 50 cançons de Spotify es va omplir de les seves cançons: 16 de les 50 eren seves després de la notícia de la seva defunció, i en el top 1 El corriol de la porta de darrere, aquella que deia: “Si la meva vida fos una escala, me l'he passat sencera buscant el següent graó”. Les xarxes es van omplir dels destrossessis que cantava Iniesta i encara que ningú parlava en Instagram de Robe fins que va morir, de sobte tots els reels eren seus. I el gènere del comiat es va convertir en una competició: quant ens va marcar, des de quan, per què ho vam entendre millor que ningú, com va ser la banda sonora de la nostra adolescència. Sánchez i Feijóo declarant-se fans al mateix temps, no dic res més.

Confesso que a servidor, mai li ha interessat per Extremoduro primer, ni Robe Iniesta després, de fet no tenia ni idea de qui era Robe, el que em pirta a deduir que segurament el 80% dels espanyols desconeixia també la figura de Robe, fins a la seva exaltació en les xarxes amb motiu de la seva mort. Però, com succeeix de forma cada vegada més habitual en la societat polaritzada en la qual vivim, el màxim exponent de la qual són les xarxes socials, va haver-hi els qui es van autoproclamar portaveus del mort i van voler llevar-li el dret a gaudir de les seves cançons o a plorar la seva mort als qui, segons ells, no eren dignes de tal privilegi. No van ser els seus companys de banda, ni els membres del seu equip, ni tan sols els seus amics o familiars, sinó un grapat de presumptes fans, els que li van enlletgir a persones tan dispars com Alberto Núñez Feijóo o el periodista Juan Soto Ivars gaudir de les cançons de Robe Iniesta. La raó? No tenir la ideologia que a aquests presumptes fans els semblava conditio sine qua non per a emocionar-se amb Extremoduro. Les respostes no els van trigar a arribar, clar: desenes de fotos de Robe amb personatges públics d'idees dispars i càrrecs polítics de diferents partits, inclosos de dretes, comenta Ana Iris Simón. El dubte és si aquesta societat està polaritzada o idiotitzada.

Robe no era una moda, això sí que no, això mai, afirma Núria Labari en el país.es: Ell va ser risc i poesia. I algunes vegades, mentre travessàvem les seves cançons, nosaltres també ho vam ser. “Algú té un pla per a salvar el món?”, preguntava. I “si és impossible, millor encara, perquè en el fracàs tindràs també la glòria”. Ell ja no està, però aquí deixa una majoria fera i silenciosa. Érem més dels que pensàvem. Un bon homenatge seria que comencés a notar-se.

Jordi Évole ens conta que en una de les seves últimes entrevistes, amb David Broncano, Robe reivindicava l'ús més freqüent del “aneu a prendre per cul”, així, sense matisos. Sense embuts. Aneu tots a prendre per cul va ser el títol del primer disc en directe de Extremoduro. No sé si anava dedicat a algú especialment, però aquests dies molts ho hauríem adoptat com a eslògan. Aquesta setmana he contemplat, a vegades amb sorpresa, una ona tremenda de reconeixement al qual sens dubte ja és un dels grans compositors i poetes d'aquest país. S'ha parlat molt i bé de Robe. Hem tornat a veure actuacions que en el seu moment van ser un escàndol. La més famosa, la que van fer en el circuit català de TVE en 1990, en un programa anomenat Plàstic i on vam conèixer a Tinet Rovira, avui un dels grans productors televisius d'Espanya (OT, La teva cara em sona). Van fer dos temes: Extremaydura i Jesucrist García. Robi, amb túnica blanca i cadena de cadenat a mode corona d'espines, cantava alguna cosa que encara no sabíem que anava a ser un himne: “Per conèixer a quants es margina / Un dia em vaig veure ficat en l'heroïna / Encara va haver-hi més, quin malson / Crucificat a base de pastilles (...) Els mercaders van ocupar el meu temple / I em van aplicar llei antiterrorista”. L'actuació acabava amb el Robi assassinat pel seu guitarrista abillat amb un tricorni, al ritme de “perdona al teu poble, senyor”. Per menys, alguns que aquests dies l'han enaltit l'haguessin portat a l'Audiència Nacional. Doncs això, que ens podem anar tots a prendre per cul.

SHARE THIS