LA TRAGÈDIA D'UN MÓN FELIÇ

La tragèdia d'Un món feliç es tanca com un xiuxiueig fosc al voltant de John, el “Salvatge”, un home que mai no va trobar un lloc on la seva ànima pogués descansar. El final no és un cop sobtat, sinó la conseqüència lenta i dolorosa d'un cor que es trenca entre dos mons que l'expulsen. Des del moment que trepitja l'Estat Mundial, la seva presència es converteix en un espectacle, una raresa que tots observen però ningú no comprèn. Ell, que va aprendre a anomenar el dolor amb versos de Shakespeare, es troba envoltat d'una societat que ha bandejat qualsevol emoció profunda, qualsevol ombra que pugui enterbolir la superfície brillant de la seva felicitat prefabricada. John intenta aferrar-se al que creu veritable: l'amor, la llibertat, la possibilitat de patir per assolir una mica més alt. Però cada intent s'estavella contra una societat que ha estat modelada per no sentir. Lenina, incapaç de correspondre al seu desig de lliurament; els ciutadans, incapaços d'entendre la seva crida a despertar-se; fins i tot el seu propi aïllament, convertit en un entreteniment més per als que el segueixen com si fos un animal exòtic. Tot el que per a ell és sagrat esdevé motiu de burla o incomprensió. Quan decideix retirar-se, busca un racó on purificar-se, on recuperar la dignitat que el món li ha pres. Però ni tan sols allà ho deixen en pau. La multitud ho persegueix, ho envaeix, ho devora amb la mateixa curiositat buida que l'ha perseguit des de la seva arribada. En aquest setge final, John comprèn que no hi ha refugi possible: ni a la Reserva, on sempre va ser un estrany, ni a l'Estat Mundial, on la seva humanitat és un error de fàbrica. La seva mort apareix aleshores com un gest desesperat, però també com el darrer acte de coherència d'un home que es va negar a viure sense ànima. És la seva manera d'escapar-se d'un món que no admet la profunditat, que tem el dolor perquè tem la veritat. Huxley no ho presenta com un heroi, sinó com una víctima lúcida, algú que va veure massa clar i no va poder suportar la ceguesa aliena. El final de John segueix estremint perquè ens recorda que la felicitat sense llibertat és una gàbia, i que un ésser humà, fins i tot un trencat, preferirà trencar-se del tot abans que renunciar al que ho fa humà. La seva caiguda no és només la seva: és l'advertència silenciosa d'un món que podria semblar perfecte, però que ha oblidat el preu de sentir, d'estimar, un preu que no pot pagar.

Share This