LA TRAGÈDIA D'UN MÓN FELIÇ
La tragèdia d'Un món feliç es tanca com un xiuxiueig fosc al voltant de John, el “Salvatge”, un home que mai no va trobar un lloc on la seva ànima pogués descansar. El final no és un cop sobtat, sinó la conseqüència lenta i dolorosa d'un cor que es trenca entre dos mons que l'expulsen. Des del moment que trepitja l'Estat Mundial, la seva presència es converteix en un espectacle, una raresa que tots observen però ningú no comprèn. Ell, que va aprendre a anomenar el dolor amb versos de Shakespeare, es troba envoltat d'una societat que ha bandejat qualsevol emoció profunda, qualsevol ombra que pugui enterbolir la superfície brillant de la seva felicitat prefabricada.
John intenta aferrar-se al que creu veritable: l'amor, la llibertat, la possibilitat de patir per assolir una mica més alt. Però cada intent s'estavella contra una societat que ha estat modelada per no sentir. Lenina, incapaç de correspondre al seu desig de lliurament; els ciutadans, incapaços d'entendre la seva crida a despertar-se; fins i tot el seu propi aïllament, convertit en un entreteniment més per als que el segueixen com si fos un animal exòtic. Tot el que per a ell és sagrat esdevé motiu de burla o incomprensió.
Quan decideix retirar-se, busca un racó on purificar-se, on recuperar la dignitat que el món li ha pres. Però ni tan sols allà ho deixen en pau. La multitud ho persegueix, ho envaeix, ho devora amb la mateixa curiositat buida que l'ha perseguit des de la seva arribada. En aquest setge final, John comprèn que no hi ha refugi possible: ni a la Reserva, on sempre va ser un estrany, ni a l'Estat Mundial, on la seva humanitat és un error de fàbrica.
La seva mort apareix aleshores com un gest desesperat, però també com el darrer acte de coherència d'un home que es va negar a viure sense ànima. És la seva manera d'escapar-se d'un món que no admet la profunditat, que tem el dolor perquè tem la veritat. Huxley no ho presenta com un heroi, sinó com una víctima lúcida, algú que va veure massa clar i no va poder suportar la ceguesa aliena. El final de John segueix estremint perquè ens recorda que la felicitat sense llibertat és una gàbia, i que un ésser humà, fins i tot un trencat, preferirà trencar-se del tot abans que renunciar al que ho fa humà. La seva caiguda no és només la seva: és l'advertència silenciosa d'un món que podria semblar perfecte, però que ha oblidat el preu de sentir, d'estimar, un preu que no pot pagar.
Share This
la felicitat sense llibertat és una gàbia.
ResponEliminaTotalmente de acuerdo
Y més si la cosa no acaba bé.
EliminaY la libertad sin felicidad, un fracaso. La libertad sola es como el aire encerrado en una botella para cuando tengas dificultades respiratorias. Inútil y lo vemos cada día a nuestro alrededor o en nosotros mismos.
EliminaBen vist, El lema de la Revolució Francesa sona molt bé. Llibertat, igualtat i fraternitat.
EliminaMe parece que es al revés, tú debes conseguir que otros sean felices y así serás libre y no te sentirás roto y olvidado. Sino muy vivo. Amarás a tu prójimo, como a ti mismo. Si te entregas, serás amado.
ResponEliminaSaludos
Eso es muy difícil de conseguir. No quiero que me amen, solo que me respeten.
EliminaSaludos.
Aquí diferimos son muchas las horas,que mi mujer y yo dedicamos a la familia,a nuestros nietos .Un poquito de cariño de ellos esperamos.La realidad es que no me puedo quejar.
EliminaYa tienes que tener mono de bici,este año es de aguas.
Saludos
Salí lunes, martes, miércoles y jueves....., por la tarde.
ResponEliminaLa libertad está más que valorada. La prueba: No somos libres ni de respirar el aire que queremos y necesitamos; tampoco de morirnos como y cuando queremos. Empezaré a creer en esa libertad paradigmática cuando sea imposible que tipos como «el zanahoria» no puedan tener el poder que tienen y cuando el paradigma sea algo más que el "poder decir lo que quieras" No se puede construir una libertad auténtica con decorados de cartón piedra.
ResponEliminaLa llibertat està en les coses petites, com prendre's unes birres al Madrid d'Ayuso.
EliminaO que Alvarito Arbeloa, siga con las manos en los bolsillos y cara de perro remojado.
EliminaArbeloa no sap on s'ha posat, o això sembla.
EliminaHablando de felicidad y libertad. Esta sábado redondo y húmedo con "llevantada" incluida, precisa de una guinda para sentirme bien feliz: Que el Madrid reciba otra "llevantada" del Levante con un par de leches en los morros o más. 😈
ResponEliminaEm sembla que avui el Levante serà el sac dels gemecs del MADRID.
EliminaI el GIRONA què? Apa que no esvaren cabrejats els periquitos ahir, amb els dos penaltitos que els varen xiular (ho eren) però normalment no es xiulen.