.jpeg)
“La consciència és la presència de Déu en l'home”, deia Víctor Hugo. Deixant a un costat la consideració religiosa, aquesta idea, que sembla deslligar la consciència de qualsevol origen material –com podria ser el cervell- la podria subscriure la doctora Luján Comas. Aquesta especialista en anestesiologia i reanimació, amb més de 30 anys de trajectòria a l'hospital Vall d’Hebron de Barcelona, encapçala un estudi –en el qual participen 14 hospitals, entre ells el Clínic de Barcelona, l'hospital de Bellvitge o el Ramón y Cajal de Madrid- que pretén determinar què ocorre amb la consciència de les persones que han estat clínicament mortes i que, després de ser reanimades, han tornat a la vida. Algunes d'elles relaten, després de tornar, que van percebre tot el procés de la seva reanimació encara estant inconscients. Com és possible? Aquesta explicació és la que persegueix la doctora Comas.
“La recerca [de nom Projecte Llum i impulsada per la Fundació Icloby] pretén demostrar que som més que matèria”, explica Comes a La Vanguardia. “Tenim un concepte materialista de l'existència. És a dir, que quan es per al cervell, es va acabar tot, no hi ha res més. Però sembla que les experiències pròximes a la mort (ECM) registrades en hospitals –on hi ha un diagnòstic de mort que requereix una reanimació- ens diuen el contrari”, agrega.
En aquest sentit, recorda que hi ha un percentatge elevat de persones que relata que durant aquests pocs minuts en els quals les hi estava intentant reanimar i el seu cervell no funcionava (encefalograma pla) van tenir “una consciència més plena que quan estaven conscients”. I no sols això. Van poder descriure amb precisió tot el que va ocórrer al seu voltant.
Però, com és possible si no tenien funció cerebral? “Aquesta realitat no entra dins dels paràmetres que els metges hem estudiat en la carrera”, sosté Comes. D'aquí ve que es requereixi una altra explicació. Avui –subratlla- la ciència no sap què ocorre amb la consciència quan una persona està clínicament morta després d'una parada cardiorespiratòria. “Però hi ha molts estudis que apunten a l'existència d'una consciència no local”, alerta.
Vindria a ser la supraconsciéncia de la qual parla el doctor Manuel Sans Segarra –antic cap del servei de cirurgia general i digestiva de l'hospital de Bellvitge- en el seu llibre 'La supraconsciència existeix': vida després de la vida. “Se li pot dir supraconsciència, camp quàntic, ànima, buit quàntic…”, reflexiona Comas.
Aquesta investigadora sospita que l'axioma que defensa que la consciència és local, que és un subproducte del cervell, no s'ajusta a la realitat. “Estem estudiant casos de persones en estat vegetatiu, en coma, on no hi ha funció cerebral i en les quals s'ha vist que la consciència és aquí i que simplement no es pot manifestar”, esgrimeix. “I això apunta –prossegueix- al concepte de consciència no local, on el cervell seria com una antena, un receptor, una interfície entre aquesta supraconsciencia i la consciència local, la del cervell”.
Aquest plantejament fa xixines tots els esquemes, “però que els trenqui no vol dir que no succeeixi”, subratlla Comes. “Està passant, i hem d'esbrinar per què passa. Ha d'haver-hi una explicació”. El que és clar –emfatitza- és que les ECM no són fruit d'una al·lucinació, “un fenomen que no pot ocórrer tret que el cervell estigui actiu”. Esgrimeix, a més, que una al·lucinació mai et canvia la vida cap a un vessant més espiritual, “que no vol dir religiosa”, i la persona que la pateix acostuma a no voler parlar d'ella “perquè no li deixa bon cos”.
Tot el contrari ocorre amb les ECM. “Després d'una experiència així la gent canvia el seu estil de vida. És a dir, un fenomen que, com a molt, dura dos minuts, els porta a fer aquesta transformació”, argüeix Comes. “I aquest canvi no té per què ser immediat. S'ha vist que pot portar uns anys. Més del 70% se separa. Senten més atracció pel vessant espiritual del món que la material. Necessiten més contacte amb la naturalesa, els animals, amb altres éssers humans. Molts canvien de treball”.
El Projecte Llum consta de tres fases i farà un seguiment de vuit anys a cadascun dels 344 pacients que participaran en la recerca. Alguns dels hospitals ja han acabat la primera fase, que s'activa quan el pacient –que acabarà formant part de la recerca- sofreix una ECM. “Es tracta d'un estudi prospectiu, com qualsevol assaig clínic, i compta amb un grup de control”, argüeix Comes. “No sols s'estudia a les persones que han tingut una ECM, sinó també a un grup de pacients que han sofert una parada cardiorespiratòria però sense descriure una ECM”.
“Hi ha molts que no relaten la ECM que van viure en el primer any, però sí que l'expliquen al segon o al cap de vuit anys”, sosté Comas. Per quina raó? “Tenen por que els portin al psiquiatre, que els donin medicació… i és que això ha passat. Hi ha familiars que a vegades els aconsellen que no ho expliquin, per les possibles conseqüències”.
Per a validar que una persona ha tingut una ECM ha de complir set dels 16 ítems de l'escala Greyson, ideada en el seu moment pel doctor Bruce Greyson, assessor científic de l'estudi i un dels pares d'aquesta mena de recerques.
I per a acabar Una ECM impactant: Hi ha moltes històries que relaten persones que han viscut una ECM. De les quals més va impactar a la doctora Comas és la del neurocirurgia i professor de l'escola de Medicina d'Harvard durant 15 anys, Eben Alexander, que també és un dels assessors del Projecte Llum. Ell no creia en les ECM, fins que un bacteri li va afectar el cervell en el 2008, deixant-lo en coma. Després d'una setmana connectat al respirador, li van dir a la seva dona que l'anaven a desconnectar, i és que no hi havia hagut cap evolució. Tot el contrari: el bacteri li havia destrossat tota la part cognitiva del cervell, per la qual cosa despertar-se, el deixaria en una situació molt crítica. El seu fill va escoltar la conversa que mantenien els metges amb la seva mare, i va anar a l'habitació del seu pare per a dir-li -encara que estava en coma- el que anava a succeir i demanar-li que no marxés. El seu pare es va despertar del coma. Es va recuperar d'una manera espectacular i va relatar unes vivències increïbles que havia experimentat mentre estava sense funció cerebral. Va explicar que havia entrat en contacte amb una noia de 19 anys, a la qual va descriure detalladament, que havia estat el seu guia en tot moment i que li havia dit que havia de tornar, que encara no era el seu moment. Es dona la circumstància que Alexander és adoptat: els seus pares biològics ho van donar en adopció perquè eren molt joves quan ho van tenir. No obstant això, temps després es van casar i van tenir tres fills, detall que Alexander desconeixia per complet. Quatre mesos després de la seva coma, va rebre una foto d'un dels seus tres germans biològics, concretament de la major. Va resultar ser la noia que ho havia acompanyat durant la seva coma. De nom Betsy, havia mort amb 19 anys, dos anys abans que ell emmalaltís.
Aquest article de Josep Fita, va ser publicat el 08/02/2025 i forma part de la selecció de les notícies més llegides pels subscriptors de La Vanguardia el 2025.
Tags:
supraconsciència
.jpeg)
Damos por sentado muchas cosas, demasiadas, y nos jactamos (así, en plural) de lo incognoscible. Alardeamos de nuestro agnosticismo, pero mira por donde, siempre tenemos en la boca un ¡Dios mío!, cuando nos sucede algo gordo e imprevisto.
No tenemos idea de nada, pero estamos seguros, y así lo pregonamos, sin dudarlo, de que después del "yo" todo está yermo.
Salut
Et recordo el cas del Santiago, - el meu pare -, ja estava mort, la doctora que ho havia certificat així ho va dir. Vaig anar a l'ambulatori a fer una gestió, en tornar em va semblar que el pare es movia. Pare - li vaig dir pensant que no estava mort - com esteu? Mort - va contestar -
Salut
Ho recordo.
Te voy a explicar otro caso, no es aproximativo, pero va por el camino.
A la muerte, tal como se le describe, la he visto dos veces, una con la Pepita, que quedó reflejada en un cuento de Navidad, y otra en una ocasión curiosa.
No había cumplido los veinte cuando una madrugada, a las 4:44 (hora que no se me olvidará), en la calle Tamarit, pican a la puerta de mi habitación. Pensé que era mi madre. Vuelven a picar con insistencia y yo digo en voz no muy alta:-¡pasa!. De pronto empiezo a tener un frio de aquellos gélidos, y sin abrirse la puerta traspasa una figura en forma de esqueleto con un manto de un blanco brillantísimo que alumbra toda la habitación, con una guadaña al hombro. y poco, sin caminar sino trasladándose como en una cinta, va moviendose hacia la pared contraria a la puerta, no sin antes mirarme con atención. Yo cagado, pero sabía que no soñaba porque tenía un frio de narices. La figura impávida sigue su curso y traspasa la pared contraria a la puerta de entrada. Desaparece.
El frio se va menguando.
Evidentemente ya no dormí aquella noche y a las seis me levanté para el trabajo. Piqué a la puerta de mi madre para decirle adiós, y ella me preguntó sino habia escuchado golpes a la noche. Le dije que no.
A la tarde, cuando vine del trabajo, la Pepita me dijo que el vecino de arriba había muerto de madrugada.
Esto es tan real como lo que me sucedió y es normal que uno piense lo que le de la gana, pero hay cosas que no son normales.
O sigui que la mort es va equivocar primer de pis, et va anar del canto d'un euro.
Correcto, fue al 4º2ª, y él dormía en el 5º2ª
Las sombras se equivocaron de dueño. ¿Para cuando la segunda parte?
He rellegit dos cops, el llibre del Dr. E. Alexander que es diu "La Prueba del Cielo". El considero fascinant, i el recomano seriosament. Dit això i sense cap pretensió diré que els que tenim el costum de meditar, gairebé tots ( o si vols, molts) hem notat clarament com hi ha un moment que, en aquest estat meditatiu, "alguna cosa" o "algú" en apariència, des de fora de l'entorn mental del pensament, els està contemplant. Però en realitat no és ni des de fora ni des de dins. Jo crec que això és la consciència.
Una interessant hipótesi.
És bastant probable, que totes aquestes experiències tinguin una base real, si bé, no està provat. Aquí és on em fan enrere determinades actituds i opinions del Dr Sans Segarra, que no són científiques ni tenen fonament. D'entrada, els fenòmens que explica són impactants, i cal tenir-los en compte, a mi em fan el pes; amb els fenòmens en tinc prou per treure conclusions que serien indicis, no proves. El problema és quan continua parlant, quan pretén fer passar per ciència el que és especulació, quan barreja fets indiscutibles amb hipotesis sense fonament. El testimoni de la metgessa que comentes no el conec; espero que tingui més rigor i que li agradin menys els diners que al Doctor Segarra.
Jo tinc la intuïció que no és pas el cervell qui crea la consciència, sinó que és la consciència la que crea el cervell. I de fet, si ens posem a pensar, tot el que percebem sensacions a la consciència; els colors són sensacions creades per la pròpia ment, igual com els sons. Allò que copsem dels sons, son sensacions a la consciència. No tenim contacte directe amb la realitat; només amb les sensacions conscients que són com són per una suposada realitat que les produeix, però son consciència. Tenim només com a seguretat l'existència de la consciència; la resta de realitats, la matèria, el cervell (està fet de matèria), les deduïm a partir de les sensacions que són consciència. Per tant, molt probablement el cervell mor perquè s'ha desconnectat de la consciència, i no pas a l'inrevés. El que percebem del món és un model creat per la ment per explicar la realitat, però en si mateix potser ni existeix (almenys com a forma); no existeix l'espai, ja que el deduim de sensacions, i potser ni el temps; per tant parlar d'aquí o d'allà, de lluny o de prop, potser no té gaire sentit més enllà del model creat per la nostra ment. No sé si m'he explicat bé. El cas, és que estic convençut que la mort no és el final, però no està provat; hem de ser rigorosos perquè allò que diem tingui pes.
Vinyoli deia - La mort és purament un canvi més. El que és curiós és com fem una sèrie, de moviments al cap del dia de manera inconscient, sense adonar-nos-en, el cervell o la consciència ho fan pel seu compte.