ELOGI DE LA HIPOCRESIA

Enyoro quan els Estats Units eren hipòcrites i, encara que envaïen els països per quedar-se amb el seu petroli, ho justificaven en la defensa dels drets humans i la democràcia. El fet que els seus dirigents més alts defensessin aquests arguments els obligava d'alguna manera a actuar com si allò fos realment el que buscaven i imposava determinats límits a la seva crueltat o avarícia. Afirmar, com passa ara, que volen aconseguir el control de diversos països per posseir les seves riqueses no suposa cap acte de transparència, sinó que apuja el llistó de les barbaritats permeses.

La Rochefoucauld ja va dir que “la hipocresia és l'homenatge que el vici rendeix a la virtut”, doncs, en fingir ser honestes, les persones reconeixen que l'honestedat és un bé molt valuós. Per alguna cosa Lluís XIV va establir unes normes d'etiqueta i protocol a Versalles, perquè els nobles dissimulessin les seves ambicions i odis, i en aquesta teatralització de respecte i submissió al monarca, germinava una pau real, molt superior a la que hauria existit sense.

Els filòsofs ens han mostrat, així mateix, al llarg dels segles, com les virtuts morals han de cultivar-se amb feina, igual que els músculs al gimnàs. Les bones accions es practiquen primer en els discursos, abans de passar als fets, per la qual cosa resulta convenient que se'n parli i se les defensi encara que la realitat –la social i la personal– s'allunyi de l'ideal.

No vull ni imaginar-me què hauria estat de la Transició espanyola sense la hipocresia, que va permetre que comandaments militars franquistes i dirigents comunistes remessin en una mateixa direcció. Com diu Xavier Ayén a La Vanguardia, la clau és no confondre la hipocresia amb el cinisme. “El bon hipòcrita reconeix on és la virtut i sacrifica l’expressió de les seves idees per tal d’un bé superior… mentre que el cínic, incapaç fins i tot d’aquest gest mínim, converteix la seva covardia en lucidesa fingida i la seva mandra moral en doctrina.”