Per la Candelera, la gallina pon a l’era. Si la Candelera plora, el fred és fora, i si la Candelera riu, el fred és viu. Tant si riu com si plora el fred es fora i tan si plora com si riu el fred és viu.

Avui és la Candelera. Segons el cristianisme la festa té relació amb la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem, i la purificació de la seva mare, ja que les dones, d’una manera o altra, sovint s’han hagut de purificar. Jo, de petita, no entenia gens tot això de la puresa i les dèries que generava el seu camp semàntic.

La festa se celebra quaranta dies després de Nadal, el dos de febrer, tot i que en el passat imprecís i remot s’havia celebrat el dia 14, quaranta dies després de l’Epifania. És una festa popular a molts indrets del món mundial. A Catalunya la més popular, des de fa anys, però no pas tants, des del 1851, és la de Molins de Rei. Se celebra mercat i fira agrícola, avui ampliada amb l’oferta vegetal de tota mena, també de planta decorativa. 

La Candelera és, en el fons, més enllà de purificacions diverses, una festa de la llum, el dia s’allarga i anem cap a la primavera, passant pels carnavals i la penitència de Setmana Santa. Les religions i les cultures diverses -tot i que encara no sé ben bé què és això de la ‘cultura’- han celebrat, d’una manera o d’una altra, això de què la foscor vagi minvant.

La Candelera, en el passat, era el dia de desmuntar el pessebre. Jo crec que, en general, avui es desmunten molt abans. Sembla que en el context cristià la va introduir un papa que es deia Gelasi, l’any 496, i va servir per abduir i reconvertir antigues tradicions gregues i romanes. Tot es transforma, vaja, segons convé als qui manen o segons ve de gust a la gent. És més fàcil transformar que no pas suprimir o prohibir. 

A l’escola hi havia una nena que es deia Candelària, Maria Candelària. Em semblava un nom raríssim però avui el de ‘Candela’ ja sembla més habitual, les Candeles més famoses, a casa nostra, son l’esposa i la filla del Serrat, crec. Per fer empipar la Candelària de l’escola li deien ‘calendario’.

Les monges de la meva escola, tal dia com avui, ens feien baixar a la capella i se celebrava un acte breu, molt del nostre gust, ja que un capellà beneïa tot de candeletes de colors i ens en donàvem una a cada nena. Eren alegres, primetes, molt bufones, i hi havia una gran expectativa sobre quin color ens tocaria.

Per la Candelera sembla que comencen a pondre les gallines. Bé, ara ponen sempre i a totes hores, en general. No sé si les que tenen ous envasats, d’aquests que avisen a l’envàs què son obra de gallines lliures i felices mantenen la tradició biològica. A la meva mare, en els anys llunyans de la meva infantesa, algú, no sé si un parent o amic, li va regalar una gallina. L’havia de tenir al terrat comunitari, per manca d’espai. Eren anys, encara, d’escassedat, i els ous eren un bé preuat i car. La gallina no ponia de cap manera. Una veïna, crec que la portera, en aquella època l’escala encara tenia portera convencional, es fotia de la meva mare i li deia ‘esta gallina va a poner para la Candelera’. Passava el temps i la gallina, res de res. I un dia abans de la Candelera es va produir el miracle, la gallina va pondre un ou, i tot va ser una festa esperançadora.

Lluís Llach va dedicar una cançó a una soferta gallina rebel. Les gallines han patit moltes injustícies, fins i tot deien allò de ‘és més... que les gallines’ quan les pobres gallines, en general, havien de compartir el gall del galliner i aguantar les seves dèries sexuals. Després les van reconvertir en màquines de pondre ous a dojo. I els ous es van abaratir i ja no van ser un bé exclusiu sinó una menja senzilla i, fins i tot, amb riscos per a la salut. Fa anys, molts, deien que calia menjar un ou al dia. Després els ous van ser objecte de condemnes nutricionals i es va passar a un ou a la setmana, a truites amb la clara sola. I el rovell, suposadament tan nutritiu, que es menjava, fins i tot, barrejat amb conyac, va passar a ser un perill colesteròlic.

Amb això dels menjars es passen modes. Modes, però, sostingudes per experts de tota mena, fins i tot per metges canònics i amb títol. Espinàs, a qui ahir mencionava, va escriure en més d’una ocasió sobre el tema, això de què el que és bo passa a ser dolent i a l’inrevés. Deia que havia acabat per menjar de tot una mica i molt de res. Al capdavall és una opció assenyada, crec. Quan un menjar és barat o s'abarateix té més riscos que si és car, ha passat amb les sardines, els musclos, els ous...

Al poble del meu pare, i segurament a molts altres, hi havia una dita que feia ‘per un ou, el ventre no es mou’. Un refrany discriminador, que considerava els homes de la casa amb mèrits per estar més ben alimentats que els infants, deia ‘quan siguis gran, menjaràs ous’. A casa teníem un llibre atrotinat, una de les primeres edicions de la famosa ‘Carmencita, la buena cocinera’, quan buscàvem alguna recepta per fer provatures la meva mare eliminava les que demanaven més d’un o dos ous. Recordo una pobra dona a qui, en èpoques de vaques magres, al mercat li van prendre, del cistell, mitja dotzena d’ous, i la seva desesperació irada.

Avui també hi ha aquell refrany de si la Candelera plora el fred es fora i si riu, el fred es viu. I allò de tant si riu com si plora el fred es fora i tan si plora com si riu el fred és viu. Així es queda bé amb poc gasto, que diuen. Encara farà fred, de vegades ha fet més fred pel febrer i el març que pel gener. Recordo meteorologies de tota mena, però és que ja soc grandeta. De plorar, de moment, res de res, la sequera ens encalça. Quan, en aquesta època, fa un dia lluminós i agradable em ve al cap aquell poema de Maragall sobre l’ametller que fa ‘no ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria’.
Que la llum de la Candelera sigui amb vosaltres, malgrat que no plogui i que la pau mundial encara sigui un miratge, un somni, i una esperança etèria. Algun dia la claror retrobada serà universal, així ho voldria creure. Però, això sí, que a les dones no ens vulguin purificar mai més.

Aquest escrit no és de la meva autoria, sinó de la de Júlia Costa del 2 de febrer de 2024. Júlia no publica res al seu bloc des del 29 d'agost de l'any passat. No en sabem res del seu estat, que imagino no deu ser bo, però el que si sé, és que dos o tres cops per setmana algú entra al meu bloc des del seu. 
Et trobem a faltar Júlia, trobem a faltar aquests costumaris tan ben escrits, els teus obituaris, el poema de Nadal. Les crítiques cinematogràfiques que Allau també ha abandonat, i totes aquelles reflexions de temps passats, que si tu no públiques s'estan esvaint. Perquè només tu tens la saviesa d'explicar-los tan bé que quasi hom no sap que deixar de comentari...

Desitjo de tot cor que puguis llegir aquest sincer homenatge, i tant de bo tinguis forces per continuar escrivint, encara que sigui poqueta cosa, quatre ratlles, en una manera de donar-nos una fe de via. 

Salut, mai millor dit i desitjat... 

                           A Júlia Costa,mestra, escritora, poeta i mare.