L'IDIOTA AL·LUCINATORI

 

Mai una pregunta tan transcendental, no es va fer en un lloc tan corrent com és la cuina d'un pis. "Per a tu, és fotut ser Juan José Millás?", vol saber Jordi Évole, com veiem a l'avançament del proper programa de Lo de Évole que s'emet diumenge a la Sexta. Millàs contesta indirectament aquesta pregunta al seu article d'avui a El País.

L'idiota al·lucinatori

Hi ha dies en què, fins i tot abans d'obrir els ulls, sé que en aixecar-me entraré en una al·lucinació. Així que m'incorporo a poc a poc, poso els peus a terra i ja soc dins: les parets, les cortines, no diguem els sanitaris de la cambra de bany, així com la tassa de l'esmorzar; tot s'organitza amb el caràcter d'una ficció infausta. Surto al carrer i el món em rep amb el seu acostumat desplegament de naturalisme aparent: trànsit dessaborit, voreres trencades, persones que caminen parlant o fingint que parlen per telèfon (una escena típicament onírica), i aquest aire general de coreografia repetida fins al tedi. Tot encaixa al deliri general, com si una ment superior (o inferior) hagués passat la nit escrivint un nou capítol d'aquesta realitat paral·lela (però paral·lela a quina?).

A mesura que el dia avança, hom s'acostuma al deliri. Ho accepta com acceptaria una sabata que prem una mica: no és còmode, però es pot suportar. Tot i això, en els moments més inoportuns es produeix una esquerda. Al mig d'una reunió de treball, per exemple, mentre algú explica amb passió un projecte completament idiota, el món perd la consistència. Les veus s'allunyen, els gestos es difuminen o es tornen mecànics, i torno a ser conscient de trobar-me a l'interior d'un desvari sense porta de sortida.

Aleshores es manifesta aquesta forma de vertigen interior, el pànic, com si desaparegués el terra sota els meus peus o s'esgotés l'oxigen de l'aire. Respiro fondo, prenc un glop d'aigua i segueixo assentint l'idiota al·lucinatori, perquè en aquesta farsa convé guardar les formes per no embogir. Amb el pas de les hores, el miratge es va consolidant com a realitat i així, malament que bé, anem tirant. A la nit, quan em fico entre els llençols, sento un curiós alleujament: per fi podré somiar una mica més sòlid que la jornada que acabo de travessar, (o que acaba de travessar-me).