16 de febrer, 2026

QUAN CREMIN ELS SOFÀS

SHARE

 Tota mena de col·lectius –pagesia, passatgers dels trens, mestres o llogaters– continuen sortint a manifestar-se amb pancartes reivindicatives, però la pulsió d’ocupar els carrers no és la mateixa que deu anys enrere, en el punt àlgid del procés. A Barcelona, les xifres que divulguen els convocants continuen afegint zeros als recomptes oficials de la Guàrdia Urbana, però ara ja no se’n fa cap debat. Enrere queda aquell estira-i-arronsa aritmètic que va suscitar la creació del col·lectiu Contrastant, que aplicava criteris científics al recompte de manifestants.
Màrius Serra.

La desmobilització obeeix a múltiples factors, com l’avorriment. Entre el 2010 i el 2020 gent que mai abans no havia anat a cap manifestació va sortir al carrer més vegades que un adolescent quan descobreix que les nits no són només per dormir. Mon pare, que era cristià però esquivava sempre que podia les misses, tenia una excusa perfecta quan jo l’acusava d’incoherent. Argüia que havia fet d’escolanet de missa diària durant uns quants anys al seu Sant Guim de Freixenet natal, de manera que tenia un excedent de misses acumulades.

La desídia de quedar-se al sofà neix d’una comprensible decepció. Molts ciutadans catalans se senten ara així­ amb les manifestacions. Poden continuar sent tan independentistes com Bad Bunny, que li va clavar un plantofada al rei Trump a casa seva amb l’estelada independentista porto-riquenya i cantant en llengua minoritzada als Estats Units, però no tenen l’esma del cantant per remenar els malucs i per això no trepitgen carrer.

Hem passat de cridar pels carrers a substituir-los pels sofàs en el percussor eslògan “Els carrers seran sempre nostres”. La desídia de quedar-se al sofà, amb manteta o sense, neix d’una comprensible decepció que, ara per ara, condueix a una actitud abstencionista. La censura va dirigida a la classe política, però també a la veritable utilitat d’omplir els carrers amb les manifesta­cions multitudinàries més grans que s’hagin vist a Europa.

La resignació impotent dels usuaris de Rodalies pot canviar de signe en qualsevol moment. Una espurna no fa foc si abans ha plogut molt, però si ve precedida per una sequera pertinaç, l’incendi dels sofàs por deixar en mera anècdota els contenidors ardents de la plaça Urquinaona.

SHARE

Autor: verified_user

3 comentaris:

  1. La figura de gent al sofà en comptes de l'activisme urbà, em sembla molt tèbia i amb un punt autocomplaent. Jo parlaria de bens al corral obeint mansament les veus del pastor.
    Veig que ja has descobert la "Pols de Kriptonita" Gracies per l'enllac al teu widget de Blocs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En comptes de "bens" fota-li "xais" si t'agrada més

      Elimina
    2. El pols de kriptonita pinta bé. L'anirem seguint.

      Elimina