QUAN LA CASA ÉS EL CARRER

 Donem per fet que tot sigui immediatament assequible, disponible i calculable. Són les lleis de la cultura digital que ens fa addictes al coneixement de les dades de tots els humans, a tot arreu i a qualsevol hora. Sembla que sense presa i sense soroll no hi ha vida.  Però no sabem quantes persones dormen al carrer. Les estadístiques són semioficials i fruit d’un voluntariat sacrificat que recorre la ciutat per atendre els sensesostre en aquests dies inhòspits d’hivern.

En l’edició de la Vanguardia d’ahir s’informava de la precarietat a Barcelona, on s’estima que passen les nits en espais públics unes 2.000 persones, escriu Lluis Foix. Una crònica de París, una de Roma i un altra de Nova York relataven que en aquestes grans ciutats la situació és més dramàtica i també és combatuda pels ajuntaments i grups de voluntaris que recorren els carrers per ajudar els milers de pobres que no caben en la societat occidental de benestar i confort que exclou milers d’humans.

He consultat fa poc un llibre excel·lent de l'escriptor britànic George Orwell,  Down and out in Paris and London, en el qual l'autor passa involuntàriament gairebé dos anys en la pobresa extrema a les dues grans ciutats convivint amb els més marginats, explotats i exclosos de les societats del seu temps. Orwell va publicar el 1933 la seva vida de pobre real sota els ponts de París i Londres

A París viu en una pensió barata, pateix el robatori dels pocs diners que tenia i es troba en la misèria. Treballa de rentaplats, amb jornades de dotze hores i és explotat laboralment. Observa com els seus col·legues d’infortuni, molts d’ells immigrants, viuen en un cicle de pobresa del qual no poden escapar.

La seva experiència a Londres, després d’escapar-se de París, és la d’un rodamon que s’allotja en refugis per a indigents i comparteix alguna nit sota els ponts del Tàmesi. Orwell descriu el sistema social britànic, el llibre el publica el 1933, al que considera més centrat a controlar els pobres que a ajudar-los de debò. 

A Londres, el nombre de sense sostre va augmentar l'any passat un 21% i compten que n'hi ha uns dotze mil. A París n'hi ha uns quatre 4.000, a Barcelona uns 2.000, a Roma hi ha censats 26.348 sense sostre pero no donen la xifra dels que dormen al carrer, a Berlín parlen d'entre 6.000 i 12.000, dependent de l'época de l'any... i a Madrid no hi ha cap dada oficial, es parla d'entre 800 i 900 persones dormint al carrer.

A Sabadell cap de les fonts locals consultades (Ajuntament, Creu Roja, Càritas, Ràdio Sabadell, Diari de Sabadell) publica una xifra exacta de quantes persones dormen al carrer a Sabadell. Les notícies sobre l’Operació Fred expliquen com es detecten i atenen persones que viuen al carrer, però no donen un nombre concret. Parlen de desenes, sense especificar més.

Quan la pobresa castiga amplis sectors de la societat, ara i també fa un segle, el cataclisme social és inevitable. Diuen que Orwell volia fer-se perdonar. Estudiant d’ Eton, gran escriptor, policia colonial a Birmània, va canviar de nom i es va dedicar a defensar moltes causes perdudes, com la del POUM a Barcelona el 1937, i va advertir que la pobresa no és només una manca de diners sinó també pèrdua de llibertat, dignitat i oportunitats.