EL FRE DE LES PENSIONS

 Les pensions públiques a Espanya travessen una situació crítica. Tot i que l'Estat en garanteix el pagament, representen un obstacle per al desenvolupament econòmic. El 2025, la despesa va ser de 189.598 milions; per cada quatre euros pagats en pensions, les cotitzacions només en cobreixen tres. Això va generar un dèficit de 69.800 milions i va elevar el deute a 136.000 milions. Mariano Guindal a la vanguardia.

L'envelliment de la població i l'actualització de pensions amb IPC impulsen el creixement de la despesa. Cada any augmenten els pensionistes i les remuneracions són superiors a les de generacions anteriors. A això se sumen increments per a les pensions mínimes, cosa que provoca que la despesa a la Seguretat Social creixi més del doble que l'economia.

A finals dels anys setanta, en iniciar-se el període democràtic, Espanya tenia pensions molt baixes. El 1982, quan el PSOE va arribar al govern, un dels seus objectius principals va ser augmentar el poder adquisitiu de les persones jubilades, que depenien en gran part del suport familiar o de l'ajuda pública. Felipe González va assenyalar llavors que una societat es considera més civilitzada com millor cuida la gent gran. Però des de llavors les coses han canviat radicalment. En els darrers 45 anys, Espanya ha tingut un dels sistemes públics de pensions més generosos de la UE quant a taxes de reemplaçament (cosa que cobra el jubilat respecte al seu últim sou). Tot i això, la seva sostenibilitat és limitada per l'envelliment poblacional i la disminució de treballadors actius. Només dos treballadors sostenen cada pensionista.

Actualment, molts jubilats amb bones pensions i habitatge propi ajuden econòmicament els seus fills i tenen cura dels seus nets. Aquesta situació indica que les noves generacions depenen dels pares i que els treballadors actius han de pagar més cotitzacions per cobrir el deute i el dèficit de la Seguretat Social. Una situació insostenible pel que representa d'insolidaritat intergeneracional.

Les pensions són gairebé el 12% del PIB, però l'Estat hauria d'atendre altres necessitats. Cal invertir en infraestructures com ara ferrocarrils, carreteres, energia i telecomunicacions, ja que les actuals estan obsoletes. Sense millores i manteniment, el país funcionarà pitjor. A més, hem de complir la despesa en defensa acordada amb l'OTAN i destinar més recursos a sanitat, educació, tecnologia i economia productiva per sostenir l'Estat de benestar, fer front al repte de la transformació digital i no quedar-nos enrere respecte a Europa.

Les pensions s'han d'ajustar a l'economia, perquè no podem pagar allò que ens agradaria tenir sinó allò que ens podem costejar. La despesa en pensions ha de ser sostenible, però els 9,4 milions de pensionistes acostumen a ser objectiu electoral.

El 1995, a iniciativa de Convergència i Unió, tots els partits van aprovar el Pacte de Toledo per deslligar les pensions de la política electoral. La seva finalitat era evitar que es fessin servir com a eina per aconseguir vots, com està passant actualment. A finals del 2013, el govern del PP va aprovar una reforma de les pensions vinculant-les al creixement del PIB per millorar-ne la sostenibilitat, encara que sense assegurar el poder adquisitiu dels pensionistes. Deu anys després, el govern de coalició progressista va revertir aquesta mesura i va garantir el poder adquisitiu dels pensionistes per captar vots, però va comprometre l'estabilitat del sistema. Escollir és renunciar.