L'aporofòbia és el rebuig o la por a la pobresa i, més singularment, a les persones pobres. El terme, que sembla molt antic atesa la seva arrel grega, va ser en realitat encunyat per la filòsofa Adela Cortina, catedràtica d'Ètica de la Universitat de València, explica Daniel Fernández a La Vanguardia. L'aversió al pobre ia la pobresa es diferencia de l'odi a l'estranger o a l'immigrant en què, si el que ve de fora porta diners i béns de fortuna, no hi ha cap problema. Ja saben vostès, un moro molesta, un príncep àrab sempre és benvingut. I disculpin-me la grolleria.

Els pobres, ve a dir l'aporofòbia més elemental, ho són perquè volen, o perquè no desitgen sortir de la seva pobresa en aquesta societat la nostra lliure, oberta i plena d'oportunitats per a qui vulgui treballar i obrir-se pas. Si ets pobre serà per alguna cosa: drogoaddicció, vagància, alcoholisme, trastorns mentals, egoisme (sí, els pobres poden ser molt egoistes, no se sorprenguin, que és part del nou paradigma…). Els pobres, a més a més, cauen sovint en la marginalitat. La mendicitat i la delinqüència són el seu hàbitat, diguem que és natural. La prostitució en el cas de les dones i el robatori pels homes són efectes de la causa general de la pobresa. 

En aquest país de pobres es va acarnissant una bomba d'odi que fa cada vegada més por.

Però, és clar, han arribat –i hi anem– els nous pobres. Els que tenen una feina, però és precària o senzillament no els dóna per viure en unes mínimes condicions socialment acceptables. Els que no encenen la calefacció. Els que no aconsegueixen tenir ni llogar casa. Els que no són tan pobres, però no van mai a bars o restaurants. Els que mai no es considerarien a si mateixos pobres, però tampoc es poden demanar unes escopinyes si algun dia, dia de festa, decideixen que prendran un vermut en un bar.

L'aporofòbia, l'odi al pobre, comença per un mateix. I aquest país que una vegada no tan llunyana va ser de classes mitjanes, avui cova un horror nou i antic, amb els seus traços i aspectes de picaresca, la negació de la pobresa pròpia i el menyspreu, l'aversió davant la desgràcia aliena. Si un immigrant és pobre, mereix el nostre fàstic i menyspreu. Si ha prosperat, alguna cosa dolenta haurà fet per aconseguir-ho. I així, en aquest país de pobres que ho van ser i de pobres que ho són però es neguen a acceptar-ho, es va acarnissant una bomba d'odi que fa cada vegada més por. I que ens fa més i més insolidaris.