Des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguen plagis de coses sensates que no que s'escriguen ximpleries originals - Joan Fuster i Ortells.
 
Les necrològiques i els obituaris –no són exactament el mateix– d'Alfredo Bryce Echenique han recordat la seva vinculació amb Barcelona, que passa per la seva devoció per Carlos Barral, un període convuls en un hospital psiquiàtric, l'experiència de comprar un pis i que t'estafin amb les obres i que els amics t'homenatgin amb fraternal afecte. Sergi Pàmies.

D'adolescent, la lectura d'Un món per a Julius va consolidar la meva admiració literària per una tripleta de peruans universals: Mario Vargas Llosa, Juan Ramón Ribeyro i Alfredo Bryce Echenique. Eren els anys setanta, edat d'or de compromisos i dogmatismes. Bryce arrossegava el llast de ser de bona família –fill de banquers–, practicar un humor amb tocs de frivolitat i elegància anglosaxones, ser humanament insuportable quan bevia massa i procliu a dues aficions difícils de compaginar: l'alcohol i el matrimoni.

Fa uns dies, Xavi Ayén va expliar que Bryce va visitar La Vanguardia per a demanar-li perdó al periòdic per haver afusellat i publicat al Perú uns quants articles. Diu Ayén que l'escriptor va enlluernar a la redacció amb una loquacitat que alternava anècdotes impagables, reflexions sulfúriques sobre l'actualitat i una frondosa imaginació per a justificar –un hacker havia posseït el seu ordinador– les acusacions de plagi. Ayén explica que, en comptes de querellar-se, els van entrar ganes de convidar-ho a prendre una copa.

Perdonin que parli de mi: jo vaig ser un dels autors plagiats. Condemnat al Perú, Bryce va haver de pagar una multa i suportar un escàndol que l'ha perseguit amb un furor pòstum. L'escàndol va ser tan virulent que alguns periodistes de Lima em trucaven de matinada per a preguntar-me si, en la meva condició de damnificat, pensava “emprendre accions legals” contra el novel·lista. Potser perquè estava mig adormit o com a mostra de gratitud lectora, em vaig cenyir a una única resposta: “Suposant que sigui veritat que Bryce m'ha plagiat, és tot un honor”.

Més tard, quan la Fira del Llibre de Guadalajara li va concedir el seu premi més important, un grup d'escandalitzats escriptors va protestar per la concessió del premi i Bryce els va despatxar amb una contundència –“Que es fotin!”– que no seria el súmmum de l'elegància, ni anglosaxona ni peruana.

Juan Villoro, un altre mestre, va definir així el plagi de Bryce: “És l'equivalent literari del dopatge dels esportistes d'elit”. En una altra vida, a la fi dels vuitanta –i abans de l'episodi dels plagis–, Manuel Altés em va convidar a la seva casa per a esmorzar amb Bryce. Eren amics i li va semblar que podríem compartir una estona divertida. La diversió va durar deu minuts, que és el que va trigar Bryce a confirmar-nos que barrejar alcohol i antidepressius provoca dificultats per a vocalitzar. Així que, tenint en compte que jo també vaig decidir beure (de perduts al riu), em vaig quedar amb les ganes de gaudir de la seva màgica, novel·lesca i frondosa loquacitat.