L’apocalipsi no arriba com un tall net, sinó com una superposició d’èpoques, i això encaixa molt bé amb el pensament de Jürgen Habermas sobre la modernitat inacabada, la crisi de legitimitat i la incapacitat de les societats contemporànies per metabolitzar els seus propis conflictes.
L’apocalipsi no és un esdeveniment puntual, sinó un estat prolongat. Contra la fantasia cultural que imagina un col·lapse sobtat —un dia qualsevol, un soroll de fons, i de sobte “els bàrbars” trucant a la porta—, la realitat és molt menys cinematogràfica i molt més inquietant: ja hi som, i fa temps. Les èpoques no es relleven amb cortesia, com si una generació cedís el pas a la següent; s’encavalquen, es barregen, es contradiuen. Vivim en un present saturat de restes del passat i d’esbossos del futur, un present que no acaba d’acabar-se ni de començar.
Aquesta percepció encaixa amb la diagnosi de Jürgen Habermas sobre la modernitat: un projecte incomplet, sempre en tensió entre les seves promeses d’emancipació i les seves realitats de dominació, desigualtat i regressió. Quan el text diu que “ja hi som”, no parla d’un final literal, sinó d’una crisi estructural que es desplega lentament, com un procés que erosiona les bases de la convivència democràtica i la confiança col·lectiva.
Mary Ann Evans, escrivia que en un desastre, el principi és la meitat de tot. La frase, llegida avui, adquireix un to gairebé pitagòric: el desastre no esclata, es desplega. Comença molt abans que en siguem conscients i continua molt després que en declarem el final. Pompeia no va desaparèixer en un instant; va ser el resultat d’una acumulació de signes ignorats, d’una convivència massa còmoda amb el risc.
Quan el text diu “Pompeia? Soc jo, Vesuvi”, hi ha una ironia amarga: som alhora víctimes i agents, atrapats en un sistema que contribueix al nostre propi col·lapse. Habermas ho descriuria com una fallida de la racionalitat comunicativa: quan el debat públic es degrada, quan la veritat esdevé negociable i quan el poder instrumental substitueix el diàleg, la societat perd la capacitat d’autocorrecció.
Un dels elements més punyents del fragment és la idea que “el component nihilista d’un idiota al comandament ens fa gairebé enyorar un malvat”. Aquesta frase, més enllà de la sàtira política, apunta a un fenomen profund: la crisi de legitimitat de les institucions democràtiques. Habermas advertia que, quan el sistema polític deixa de generar confiança, la ciutadania oscil·la entre la resignació i la temptació autoritària.
El líder incompetent —el que actua sense criteri, sense projecte, sense responsabilitat— no només genera caos: destrueix la possibilitat de creure en la política com a espai de racionalitat compartida. I en aquest buit, fins i tot el malvat —el que té un pla, encara que sigui pervers— pot semblar preferible. És una trampa emocional i democràtica que ja hem vist repetida al llarg de la història.
“Però en realitat això ja ho sabíem”. I és cert. Sabíem que la crisi climàtica no esperaria. Sabíem que la polarització política no es resoldria sola. Sabíem que la tecnologia, sense un marc ètic robust, podia amplificar desigualtats i manipulacions. Sabíem que la democràcia és fràgil quan es dóna per descomptada.
Habermas insistia que la modernitat només es pot sostenir si la ciutadania participa activament en la construcció del sentit col·lectiu, si hi ha espais de deliberació real, si la paraula té més pes que la força. Quan aquests espais es degraden, quan el soroll substitueix la conversa, el desastre ja ha començat.
0 Comentaris