EN EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Avui és el dia Mundial de la poesia. M'agrada la poesia, i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal, o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi, la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no m'arribaven (deia i me'n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa i em vaig enganxar, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Plath, Garcia Lorca i ja estava enganxat del tot. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va girar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l'apreciava sinó que sabia per a què servia. Deia, no recordo qui, que la poesia servia per informar de les nostres negligències. 

Czeslaw Milosz creu que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom ha escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per això perviu tot i que possiblement hi ha més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó la imatge del que succeeix, llevat que aixó sia el contrari" ens diu Jabès. "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aquí l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena. 

No sé si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències. 

El meu poeta preferit, de sempre, és Joan Salvat Pappasseit

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,

ni es fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.

I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

-Avui demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Una dona sense un home, és com un peix sense bicicleta. Aquesta cita anònima és a un recull de poemes de Maria Mercè Marçal,  que malauradament ens va deixar el 1998, víctima d'un càncer de pit. Marçal, no va ser només poeta, una gran poeta, va ser catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana i també activista política, fins i tot va arribar a ser militant del PSAN. Però el més important d'ella és la seva poesia, car ella mateixa era la poesia, en un tot meravellós que no hauríem d'oblidar i llegir o rellegir sovint per mantenir viu el seu record. Aquí podeu trobar uns quants poemes seus.

Que la poesia us acompanyi.

L'HONOR DELS PLAGIATS

Les necrològiques i els obituaris –no són exactament el mateix– d'Alfredo Bryce Echenique han recordat la seva vinculació amb Barcelona, que passa per la seva devoció per Carlos Barral, un període convuls en un hospital psiquiàtric, l'experiència de comprar un pis i que t'estafin amb les obres i que els amics t'homenatgin amb fraternal afecte. Sergi Pàmies.

D'adolescent, la lectura d'Un món per a Julius va consolidar la meva admiració literària per una tripleta de peruans universals: Mario Vargas Llosa, Juan Ramón Ribeyro i Alfredo Bryce Echenique. Eren els anys setanta, edat d'or de compromisos i dogmatismes. Bryce arrossegava el llast de ser de bona família –fill de banquers–, practicar un humor amb tocs de frivolitat i elegància anglosaxones, ser humanament insuportable quan bevia massa i procliu a dues aficions difícils de compaginar: l'alcohol i el matrimoni.

Fa uns dies, Xavi Ayén va explicar que Bryce va visitar La Vanguardia per a demanar-li perdó al periòdic per haver afusellat i publicat al Perú uns quants articles. Diu Ayén que l'escriptor va enlluernar a la redacció amb una loquacitat que alternava anècdotes impagables, reflexions sulfúriques sobre l'actualitat i una frondosa imaginació per a justificar –un hacker havia posseït el seu ordinador– les acusacions de plagi. Ayén explica que, en comptes de querellar-se, els van entrar ganes de convidar-ho a prendre una copa.

Perdonin que parli de mi: jo vaig ser un dels autors plagiats. Condemnat al Perú, Bryce va haver de pagar una multa i suportar un escàndol que l'ha perseguit amb un furor pòstum. L'escàndol va ser tan virulent que alguns periodistes de Lima em trucaven de matinada per a preguntar-me si, en la meva condició de damnificat, pensava “emprendre accions legals” contra el novel·lista. Potser perquè estava mig adormit o com a mostra de gratitud lectora, em vaig cenyir a una única resposta: “Suposant que sigui veritat que Bryce m'ha plagiat, és tot un honor”.

Més tard, quan la Fira del Llibre de Guadalajara li va concedir el seu premi més important, un grup d'escandalitzats escriptors va protestar per la concessió del premi i Bryce els va despatxar amb una contundència –“Que es fotin!”– que no seria el súmmum de l'elegància, ni anglosaxona ni peruana.

Juan Villoro, un altre mestre, va definir així el plagi de Bryce: “És l'equivalent literari del dopatge dels esportistes d'elit”. En una altra vida, a la fi dels vuitanta –i abans de l'episodi dels plagis–, Manuel Altés em va convidar a la seva casa per a esmorzar amb Bryce. Eren amics i li va semblar que podríem compartir una estona divertida. La diversió va durar deu minuts, que és el que va trigar Bryce a confirmar-nos que barrejar alcohol i antidepressius provoca dificultats per a vocalitzar. Així que, tenint en compte que jo també vaig decidir beure (de perduts al riu), em vaig quedar amb les ganes de gaudir de la seva màgica, novel·lesca i frondosa loquacitat.

Des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguen plagis de coses sensates que no que s'escriguen ximpleries originals - Joan Fuster i Ortells.

EL DESASTRE JA HA COMENÇAT

"Ben al contrari de com ens pensàvem que seria l’apocalipsi, ja hi som. Les èpoques no se succeeixen, sinó que s’encavalquen. Com va deixar escrit Mary Ann Evans, en un desastre, el principi és la meitat de tot. És a dir, això ja va començar a passar fa temps, està passant i, després d’unes quantes calamitats més, deixarà de passar. Hi ha lliçons per aprendre encara que sigui per a res, però almenys sabem que el component nihilista d’un idiota al comandament és el que ens fa gairebé enyorar un malvat. 

L’apocalipsi no arriba com un tall net, sinó com una superposició d’èpoques, i això encaixa molt bé amb el pensament de Jürgen Habermas sobre la modernitat inacabada, la crisi de legitimitat i la incapacitat de les societats contemporànies per metabolitzar els seus propis conflictes. 

L’apocalipsi no és un esdeveniment puntual, sinó un estat prolongat. Contra la fantasia cultural que imagina un col·lapse sobtat —un dia qualsevol, un soroll de fons, i de sobte “els bàrbars” trucant a la porta—, la realitat és molt menys cinematogràfica i molt més inquietant: ja hi som, i fa temps. Les èpoques no es relleven amb cortesia, com si una generació cedís el pas a la següent; s’encavalquen, es barregen, es contradiuen. Vivim en un present saturat de restes del passat i d’esbossos del futur, un present que no acaba d’acabar-se ni de començar.

Aquesta percepció encaixa amb la diagnosi de Jürgen Habermas sobre la modernitat: un projecte incomplet, sempre en tensió entre les seves promeses d’emancipació i les seves realitats de dominació, desigualtat i regressió. Quan el text diu que “ja hi som”, no parla d’un final literal, sinó d’una crisi estructural que es desplega lentament, com un procés que erosiona les bases de la convivència democràtica i la confiança col·lectiva.

Mary Ann Evans, escrivia que en un desastre, el principi és la meitat de tot. La frase, llegida avui, adquireix un to gairebé pitagòric: el desastre no esclata, es desplega. Comença molt abans que en siguem conscients i continua molt després que en declarem el final. Pompeia no va desaparèixer en un instant; va ser el resultat d’una acumulació de signes ignorats, d’una convivència massa còmoda amb el risc.

Quan el text diu “Pompeia? Soc jo, Vesuvi”, hi ha una ironia amarga: som alhora víctimes i agents, atrapats en un sistema que contribueix al nostre propi col·lapse. Habermas ho descriuria com una fallida de la racionalitat comunicativa: quan el debat públic es degrada, quan la veritat esdevé negociable i quan el poder instrumental substitueix el diàleg, la societat perd la capacitat d’autocorrecció.

Un dels elements més punyents del fragment és la idea que “el component nihilista d’un idiota al comandament ens fa gairebé enyorar un malvat”. Aquesta frase, més enllà de la sàtira política, apunta a un fenomen profund: la crisi de legitimitat de les institucions democràtiques. Habermas advertia que, quan el sistema polític deixa de generar confiança, la ciutadania oscil·la entre la resignació i la temptació autoritària.

El líder incompetent —el que actua sense criteri, sense projecte, sense responsabilitat— no només genera caos: destrueix la possibilitat de creure en la política com a espai de racionalitat compartida. I en aquest buit, fins i tot el malvat —el que té un pla, encara que sigui pervers— pot semblar preferible. És una trampa emocional i democràtica que ja hem vist repetida al llarg de la història.

“Però en realitat això ja ho sabíem”. I és cert. Sabíem que la crisi climàtica no esperaria. Sabíem que la polarització política no es resoldria sola. Sabíem que la tecnologia, sense un marc ètic robust, podia amplificar desigualtats i manipulacions. Sabíem que la democràcia és fràgil quan es dona per descomptada.

Habermas insistia que la modernitat només es pot sostenir si la ciutadania participa activament en la construcció del sentit col·lectiu, si hi ha espais de deliberació real, si la paraula té més pes que la força. Quan aquests espais es degraden, quan el soroll substitueix la conversa, el desastre ja ha començat.

L'EFECTE NETFLIX I ELS POLÍTICS

És un diàleg que ha fet fortuna a X. Es fa passar per real, però és totalment inventat. Deixant al marge el tòpic que reitera, en tot cas l'escena dibuixa una cosa semblant a la ceguesa per inatenció: estàs tan concentrat en el processament d'un detall fortuït i perifèric, t'atrapa tant aquesta minuciositat, que el cervell “esborra” o ignora l'esdeveniment central, encara que sigui el més important. Roland Barthes en diria punctum. L'escena és la següent:

Ella: Estàs veient aquell documental nou d'assassins en sèrie a Netflix?

Jo: Sí, acabo de començar l'episodi 3.

Ella: paussa-ho als 22 minuts i 14 segons.

Jo: D'acord, pausat. És la foto de l'escena del crim de la sala d'estar.

Ella: Veus les esquitxades de sang a la paret a prop de la xemeneia?

Jo: Eh, sí. És força macabra.

Ella: Mira just a l'esquerra de la xemeneia. Mira on la llum natural dóna a la paret.

Jo: Sí...

Ella: Aquest és exactament el to de verd sàlvia que vull per al bany de convidats.

Punctum fortuït és el que experimenta des de fa setmanes qualsevol a les xarxes davant la política. No ens interessa saber què ha dit Milei a Madrid; ens quedem amb la cintura dels pantalons gairebé a l'alçada dels genolls. Deixem d'escoltar Junqueras; ens sorprenem pels seus quilos a faltar. Mirem atentament els ulls nus de Feijóo dient-nos que funcionalment ja no és miop, però que anatop... anatop ap... anatòmicament segueix sent-ho. Els seus discursos –dels tres– són soroll per a nosaltres.

De què es va parlar quan Pedro Sánchez va comparèixer a la comissió del cas Koldo? Efectivament, de les ulleres. No les havíem vist mai i ni les hem tornat a veure. Efecte “professor” per liquidar l'efecte “acusat”.

L'extrem d'aquest fenomen es produeix davant de Netanyahu. Des que va començar la guerra contra l'Iran, ha aparegut a diversos vídeos. No ha interessat què diu. La nostra atenció s'ha focalitzat en aquell detall tècnic de les imatges que ens fa pensar que no és Bibi qui apareix, sinó la IA la que treballa i, per tant, que és mort. Perquè té sis dits en una mà, xarrupa el cafè i el líquid al got no baixa, l'anell de casament “desapareix” després d'un gest, els moviments dels llavis no encaixen amb l'àudio, la seva ombra es mou a una velocitat diferent que el cos, té dos orificis auditius a l'orella esquerra.

Tot subjectiu, tot conjectures, gens demostrat. Però és evident que el primer ministre d'Israel ha aconseguit (i ha provocat) que passem del punctum fortuït al punctum buscat per qui observa. Fixant-nos i quedant-nos al detall, som com la dona del diàleg de Netflix, però desitjant trobar la decisió a Matrix.

Tot plegat conforma un aparador de distraccions que acceptem en benefici d'una desconnexió total. La nostra mirada posada en detall és, en realitat, una manera d'evasió. De l'escenificació de Milei (Trump és qui li corregeix i li puja els pantalons on correspon amb un bon grapat de dòlars), del teatre de Junqueras (spoiler: hi haurà pressupostos), del voler semblar Vox sense voler semblar-ho de Feijóo. Però també de l'encara per justificar guerra a l'Iran. Dels seus horrors, d?aquella escena criminal. I francament, coneixent el percal, millor quedar-se aturat al minut 22 amb 14 segons i admirar el to verd sàlvia. Àlex Tort Sagués

SAUNA, GEL I POLÍTICA A DINAMARCA

Dos polítics del Partit Socialdemòcrata a Dinamarca, han apostat per una campanya poc convencional de cara a les eleccions generals del 24 de març: reunir-se amb votants a saunes i banys de gel. L'actual ministre de Justícia, Peter Hummelgaard, ha participat fins i tot en el primer bany d'aigua gelada com a part d'aquesta iniciativa. "Fer campanya també ha de ser divertit", assegura, defensant la necessitat d'apropar la política a la ciutadania des de formats més distesos.

Per la seva banda, la diputada Ida Auken considera que aquest tipus de trobades ofereixen una alternativa més propera: “És una millor manera de sortir del que és convencional i reunir-se de formes noves”. 

 La iniciativa cerca trencar la distància entre representants i votants. La iniciativa busca trencar la distància entre representants i votants, apostant per experiències informals que fomentin la conversa directa i la connexió personal en un context electoral cada cop més marcat per la necessitat d'innovar en la comunicació política. La Vanguardia.

UN MUNT DE RUNES

De mica en mica, sense el més mínim escrúpol, estan enderrocant el nostre passat, cada casa o edifici que enderroquen, és una part del nostre patrimoni, de la nostra memòria, que perdem de manera irremeiable. I ens ho hem d'agafar tal com ve, i per més que s’intenti no hi ha res a fer, els monstres d’acer amb dents de ferro ho enderroquen tot i on hi havia un grup de cases angleses, apareix un bloc de pisos sense balcons i amb la Botiga de proximitat 24h del Paqui de torn, als baixos incorporada. Potser per això Bancs i Caixes mantenen i restauren alguns edificis singulars que és tot el que quedarà del nostre passat. I això el que aconsegueix amb l'ajuda de les mateixes franquícies a totes les ciutats, és que cada vegada aquestes siguin més iguals i perdin així, a banda d'encant, gran part de la seva personalitat que les feia diferents les unes de les altres. La mediocritat uniforme no és tan sols en les persones, també ha arribat a les ciutats. 

.

L'escola de les monges Paules on anava de petit 'la Casa de la Caritat' a la Plaça Marcet, ara és la 'Plaça de les dones del tèxtil'. La casa on vaig viure de petit a la Via Massagué, 77, és ara una Perfumeria amb pisos al damunt. El Col·legi de Cal Sr. Vall al carrer de les Paus tampoc existeix, com tampoc existeix l'Acadèmia del Sr. Caldes al carrer Josep Renom on estudiava el Batxillerat. No en queda res tampoc de 'Els Campos' on vaig començar a anar a ballar amb les minyones, o el complex esportiu de l'Arraona on jugava a hoquei. Tampoc existeix a Sant Feliu de Codines la casa dels avis on vaig néixer.

.
Tot forma part d'un passat que només puc rememorar mentalment, però no visualitzar, atès ja no existeix. Hi he pensat arran de l'esfondrament diumenge de part de la façana d'un edifici del carrer de la Rosa, 8,  El succés es va produir a l’immoble situat sobre l’antiga merceria Homedes.

A vegades penso que el meu passat no és més que un munt de runes.

EL CONCEPTE ÉS EL CONCEPTE

 El concepte és el concepte. Imagina que el discurs polític triomfant, el que va fundar Trump amb aquella ironia seva (“podria disparar a algú en la Cinquena Avinguda i no perdria votants”), va ser producte d'un avariat lexicón. Manuel Jabois.

Des de fa ja uns quants anys, quan vull dir “semàfor”, em sol sortir la paraula “ascensor”. Les primeres vegades em vaig espantar una mica, perquè ho vaig creure signe irreversible d'una còmica deterioració mental. Però va passar el temps i totes les paraules, menys aquestes, seguien en el seu lloc. Així que ho vaig deixar córrer, com tantes absurdes peculiaritats que un descobreix sobre sí mateix per a divertimento dels altres. Un dia, no obstant això, li vaig comentar el cas a una amiga, i em va dir que a ella també li passava. Així que vaig buscar en Google: hi havia fins a un grup de Facebook de gent que confonia les paraules. Al poc, vaig coincidir una nit amb el periodista Antonio Martínez Ron. I ell va escriure un extens article en eldiario.es. Va parlar amb dos neurocientífics, amb una experta en psicolingüística, amb una psicòloga; encara sort que no em va cobrar la consulta. Així vaig poder assabentar-me que a vegades el nostre cervell sap el que vols dir, però activa una paraula pròxima o disponible en la seva xarxa. No és aleatori: sol passar amb paraules que comparteixen alguna cosa. El fenomen és curiós perquè quan una paraula es cola en lloc d'una altra, tendeix a repetir-se: el cervell ha creat una associació temporal i el torna a fer durant un temps. Aquest diccionari mental, el lexicón, és una xarxa enorme on estan guardades totes les paraules que coneixem i la informació sobre elles. A Martínez Ron li va dir el neurocientífic Rodrigo Quian Quiroga que hi ha neurones individuals que s'activen davant un concepte concret. Que pot associar una neurona a Jennifer Aniston i establir una relació de l'actriu amb la torre de Pisa, de tal forma que les neurones se superposin i es creuin les paraules. Un estudia el discurs polític triomfant, el que va fundar Trump amb aquella ironia seva (“podria disparar a algú en la Cinquena Avinguda i no perdria votants”) i pot pensar que, en lloc d'humor negre, la qual cosa havia fet és confondre “Cinquena Avinguda” amb l'Iran i els que vinguin, “algú” amb “milers”, i tenir al món despistat amb els seus vaivens geopolítics quan en realitat caldria desxifrar el seu avariat lexicón.

RAMMAGEDDON, LA GUERRA SILENCIOSA

La fam insaciable de xips dels grans centres d'IA, comporta l'escassetat d'aquests components, essencials per al mercat de consum, especialment de memòria RAM.  El xip de memòria RAM és al centre d'atenció de la indústria de tecnologia de consum per la seva escassetat de subministrament  Freepik. - Francesc Bracero a la vanguardia.

La primera batalla documentada de la Història, fa 3.500 anys, és la que va enfrontar els exèrcits d'Egipte comandats pel faraó Tutmosis III i una coalició de Canaan que liderava el rei de Kadesh. Els egipcis van assetjar una fortalesa dels cananeus al cim d'un monticle anomenat Megido, a uns 80 quilòmetres de Jerusalem. Aquest lloc té un nom molt conegut: Armagedón. Es tracta d'un enclavament físic que apareix diverses vegades a la Bíblia, especialment a l'Apocalipsi, on és l'escenari profètic de la gran batalla final entre els exèrcits de les tenebres i el Déu cristià. Milers d'anys després, el nom ha estat associat, per les tres primeres lletres, a un dels conflictes provocats per la intel·ligència artificial, que està condicionant els preus i els subministraments de la gran majoria de dispositius tecnològics: RAMmageddon (en anglès, sense accent i amb dos “d”).

La fam insaciable de xips per construir megacentres està obligant que les grans companyies que es dediquen a la tecnologia de consum paguin preus més elevats per les memòries RAM, que van arribar a triplicar-se en alguns casos durant el 2025. Aquest tipus de component és el que proporciona l'emmagatzematge a curt termini per a les dades que s'estan utilitzant a l'ordinador, de manera que el processador. Tot i que els xips específics per als centres d'IA són més complexos que els de consum, el brutal augment de la demanda ha portat els fabricants d'aquests components crítics a centrar la major part de la producció en aquests últims, que ara tenen una forta inversió.

El problema ja té incidències serioses en la indústria de la tecnologia de consum. Algunes informacions apunten que Sony s'està plantejant que la nova consola PlayStation 6, prevista per al 2027, endarreri el llançament fins al 2028 i fins i tot el 2029. Un dels seus competidors, Nintendo, ja podria estar considerant una pujada dels preus de la consola Switch 2. La impossibilitat de la consum de Switch 2 alça dels preus, però també es podria reflectir, com en el cas de la consola, en una retallada del subministrament o de nous llançaments que ja estaven programats. Comptes de resultats i valor a borsa estan amenaçats.

Bloomberg ha elaborat un informe per explicar per què l'auge de la IA encarirà els telèfons, els cotxes i els aparells electrònics en què conclou que “satisfer la demanda exponencial de xips resultarà costós i potser fins i tot impossible”. Amb les grans companyies de IA disposades fins i tot a pagar un sobrepreu per poder accedir als xips. L'augment més dràstic és el de les memòries que porten els ordinadors personals, els mòbils i els cotxes. Segons aquesta agència, “en alguns casos, els preus al comptat s'han disparat gairebé un 700% el darrer any”.

El RAMmageddon també afecta el món científic, segons recull Nature, encara que molts estan fent de la necessitat virtut. L'escassetat dels xips de memòria “està empenyent els investigadors a desenvolupar algorismes i maquinari més eficients, per reduir la quantitat de memòria necessària”. Segons Matteo Rinaldi, director de l'Institut per a la Innovació a Nanosistemes de la Universitat Northeastern de Boston, Massachusetts, "la investigació científica depèn cada cop més d'una infraestructura informàtica a gran escala. I moltes d'aquestes càrregues de treball requereixen una capacitat de memòria considerable".

La profecia de l'última de les batalles, l'Armagedón, ha quedat per sempre lligada a la intel·ligència artificial, però també està vinculada a una mica més actual, l'ofensiva dels Estats Units i Israel a l'Orient Mitjà, a partir de l'enfrontament d'Antropic amb el Pentàgon. L'Administració Trump ha trencat el contracte amb aquesta companyia i l'ha declarat empresa de “risc per a la seguretat nacional a la cadena de subministrament”. Poques hores després, va contractar OpenAI com a substituta per a l'ocupació de la IA a les campanyes militars. Una anàlisi de mitjans de comunicació dels Estats Units suggereixen que la selecció d'objectius mitjançant IA és la causa que un míssil nord-americà ataques una escola al poble iranià de Minab i matés 165 nenes. La IA no en té cap dubte. Només té dades. Terriblement equivocats en aquest cas.

La paradoxa tràgica és que és possible que fos la IA d'Anthropic, una companyia que constantment es preocupa pels límits ètics de la intel·ligència artificial, la que seleccionés l'escola de Minab per al bombardeig. Aquesta setmana, una oferta de treball d'aquesta companyia a LinkedIn mostra fins a quin punt és preocupant l'abast d'una IA com a amenaça per a les persones. L'oferta és per contractar un “responsable de polítiques sobre armes químiques i explosius d'alt rendiment”. L'empresa intenta evitar un “ús indegut catastròfic” de la seva IA. És a dir, evitar que algú aprengui gràcies a un chatbot com fabricar armes químiques o les anomenades “bombes brutes”, petites armes nuclears. OpenAI, per la seva banda, també està contractant un "equip de preparació" amb la missió d'"identificar, fer un seguiment i preparar-se per als riscos catastròfics relacionats amb els models d'IA d'avantguarda". L'Armagedón sempre a l'horitzó.

LA PERVERSIÓ DE LES IDEES

En si mateixa, tota idea és neutra o ha de ser, però l'home projecta en ella les seves flames i les seves demències; impura, transformada en creença, s'insereix en el temps, adopta figura de succés: el pas de la lògica a l'epilèpsia s'ha consumat. Emil Michel Cioran

Així neixen les ideologies, les doctrines i les farses sagnants.  Idòlatres per instint, convertim en incondicionats els objectes dels nostres somnis i dels nostres interessos. La història no és més que una desfilada de falsos absoluts, una successió de temples elevats a pretextos, un enviliment de l'esperit davant el que és improbable. Fins i tot quan s'allunya de la religió l'home roman subjecte a ella; esgotant-se en forjar simulacres de déus, els adopta després febrilment: la seva necessitat de ficció, de mitologia, triomfa sobre l'evidència i el ridícul. La seva capacitat d'adorar és responsable de tots els seus crims: el que estima indegudament a un déu obliga els altres a estimar-lo, tot esperant exterminar-los si refusen fer-ho. 

No hi ha intolerància, intransigència ideològica o proselitisme que no revelin el fons bestial de l'entusiasme. Que perdi l'home la seva facultat d'indiferència: es converteix en assassí virtual; que transformi la seva idea en déu: les conseqüències són incalculable. No mata més que en nom d'un déu o de succedanis: els excessos suscitats per la deessa Raó, per la idea de nació, de classe o de raça són parents dels de la Inquisició o la reforma. Les èpoques de fervor sobresurten en gestes sanguinàries: Santa Teresa no podia per menys de ser contemporània de les actuacions de fe i Lutero de la matança dels camperols. En les crisis místiques, els gemecs de les víctimes són paral·lels als gemecs de l'èxtasi... Patíbuls, calabossos i masmorres no prosperen més que a l'ombra d'una fe, d'aquesta necessitat de creure que ha infestat l'esperit per sempre . 

Els veritables criminals són els que estableixen una ortodòxia sobre el pla religiós o polític, els que distingeixen entre el fidel i cismàtic.  Quant ens refusem a admetre el caràcter intercanviable de les idees, la sang corre... Sota les resolucions fermes s'alça un punyal; el ulls flamejants presagien el crim. Mai l'esperit dubitatiu, afligit de l'hamletisme, va ser perniciós: el principi del mal resideix en la tensió de la voluntat, a la ineptitud per al quietisme, a la megalomania prometeica d'una raça que rebenta d'ideal, que esclata sota les seves conviccions i la qual, per haver complagut a menysprear el dubte i la mandra serveis més nobles que totes les seves virtuts -, s'ha internat en una via de perdició, en la història d'aquesta barreja indecent de banalitat i apocalipsi... Les certeses abunden en ella: suprimiu-les i suprimiréu sobretot les seves conseqüències: reconstituiru el paradís. 

Què és la caiguda sinó la recerca d'una veritat i la certesa d'haver-la trobat, la passió per un dogma, l'establiment d'un dogma? D'això resulta el fanatisme - tara capital que dóna a l'home el gust per l'eficàcia, per la profecia i el terror -, lepra lírica que contamina les ànimes, les sotmet , les tritura o les exalta ...

No n'escapen més que els escèptics (o els mandrosos i els estetes), perquè no proposen res, perquè -veritables benefactors de la humanitat- destrueixen els prejudicis i analitzen el deliri. Em sento més segur al costat d'un Pirró que al costat d'un Sant Pau, per la raó que una saviesa de humorades és més dolça que una santedat desenfrenada. 

Mireu al vostre voltant: Arreu larves que prediquen; cada institució tradueix la seva missió, els ajuntaments tenen el seu absolut com els temples, l'administració, amb seus reglaments - metafísica per a ús de micos ... - Tots s'esforcen per remeiar la vida de tots: aspiren a això fins i tot els captaires , fins i tot els incurables; les voreres del món i els hospitals desborden de reformadors. L'ànsia d'arribar a ser font de successos actua sobre cadascun com un desordre mental o una maledicció triada. La societat és un infern de salvadors. El que buscava Diògenes amb la seva llanterna era un indiferent...

Em cal escoltar a algú parlar sincerament d'ideal, de futur, de filosofia, escoltarli dir «nosaltres», amb una inflexió de seguretat, invocar els «altres» i sentir el seu intèrpret, perquè el consideri el meu enemic. Veig en ell un tirà fallit, gairebé un botxí , tan odiós com els tirans i botxins de gran classe.

Se sospita dels bergants, dels tramposos, però, no sabríem imputar cap de les grans convulsions de la història, no creient en res, ni els vostres pensaments més íntims; us abandonen a la vostra molicie, a la vostra desesperació o la vostra inutilitat, la humanitat els deu els pocs moments de prosperitat que ha conegut, són ells els que salven els pobles que els fanàtics torturen i els «idealistes» arruïnen. 

Sense doctrines, no tenen més que capricis i interessos, vicis acomodaticis, mil vegades més suportables que el despotisme dels principis, perquè tots els mals de la vida vénen d'una «concepció de la vida».

El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella, en els dos casos, tirà o màrtir, és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no s'ha tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el sofriment els exaspera, per això l'esperit se sent més a gust en la societat d'un fanfarró que en la d'un màrtir, i res li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea... 

Fart del sublim i de carnisseries, somia amb un avorriment provincià a escala universal, amb una Història on l'estancament seria tal que el dubte es dibuixaria com un esdeveniment i la esperança com una calamitat .....

SARAJEVO, LES TARIFES DE L'HORROR

'Arquers' i 'cérvols', els secrets del safari humà de Sarajevo. 'Turisme de franctiradors'. Un llibre de l'escriptor italià Ezio Gavazzeni, reconstrueix els suposats viatges d'occidentals que pagaven per disparar contra civils durant la guerra de Bòsnia - Francesco Olivo, foto AFP. 

Que hi hagués cínics franctiradors occidentals disposats a pagar per participar a les matances de civils a Bòsnia no semblava ser un secret. I, tanmateix, almenys a Europa occidental pràcticament ningú no en va parlar. L'escriptor italià Ezio Gavazzeni ho va descobrir només recentment i des d'aquell moment no s'ha aturat. Fins arribar al llibre Els franctiradors del cap de setmana (I cecchini del weekend), que arriba aquest dimarts a les llibreries italianes publicat per l'editorial Paper First i té el mèrit de reconstruir la cínica logística d'aquells viatges, llançant llum sobre les organitzacions que captaven els “clients”, sovint caçats a les “clients”, sovint caçats.

En el llenguatge utilitzat pels organitzadors, els franctiradors eren anomenats arquers, mentre que les víctimes eren definides com a cérvols. Aquest mateix llenguatge apareix al testimoni d'un dels interlocutors clau de la investigació, anomenat “el francès”. Cap al final de l'obra, l'autor li demana que descrigui el tipus de turista: "Notaris, advocats i metges d'alt nivell, empresaris, fills del pare naturalment rics i avorrits; en general persones de més de cinquanta anys amb molts diners. Nosaltres coneixíem la seva identitat, per assegurar-nos que tot ens fos pagat com corresponia;

I després, en un crescendo gairebé insuportable de crueltat, s?aborda el tema de les tarifes. “El francès” revela: “Si mataves un nen costava 30 milions de lires (uns 15.500 euros ara), una dona 20 (uns 10.300), un home adult 10 (uns 5.100) i un vell o una vella, 3 (uns 1.500)”. Segons el testimoni, uns 230 italians van participar en aquests safaris durant la guerra de Bòsnia, que va tenir lloc entre el 1992 i el 1995.

Segons un testimoni, els clients eren “notaris, advocats, metges o empresaris, gairebé sempre rics i més grans de cinquanta anys”

Una història poc coneguda. No obstant, a les primeres pàgines de Corriere della Sera i La Stampa del 1995 van aparèixer dos titulars gairebé idèntics: “A Sarajevo es caçarà homes” i “Els turistes de la guerra que disparen contra Sarajevo”. Dos dels principals diaris italians publicaven amb gran rellevància una denúncia presentada en aquells dies davant del Tribunal Permanent dels Pobles, un organisme internacional independent que examina violacions dels drets humans. En una situació normal, després d'articles d'aquesta mena seria lògic que la magistratura obrís una investigació. Pocs dies després, però, va caure el silenci sobre l'assumpte.

Molts anys després, el 2022, el director eslovè Miran Zupanič va realitzar un documental titulat Sarajevo Safari, en què es recollien testimonis sobre franctiradors occidentals que dispararien contra civils bosnians per diversió durant el conflicte balcànic dels anys noranta. La història té un indubtable valor periodístic i narratiu i, tanmateix, també en aquest cas ningú no es va moure: ni tan sols les distribuïdores el van portar al públic d'Europa occidental.

Les tarifes de l'horror - El testimoni anònim revela: “Un nen costava 30 milions de lires(uns 15.500 euros ara), una dona 20 (uns 10.300) , un home adult 10 (uns 5.100) i un vell o una vella, 3 (uns 1.5)

Aquest silenci va ser el que el va empènyer a iniciar una investigació que aquesta vegada ha traspassat l?àmbit editorial per entrar al seu lloc natural: un palau de justícia, i potser algun dia un tribunal. La investigació es troba encara en fase preliminar, però per primera vegada des d'aquells anys comença a emergir una cosa concreta. De moment hi ha tres persones investigades per la fiscalia de Milà: un empresari de Llombardia, un transportista de la regió de Friuli Venezia Giulia i un caçador del centre d'Itàlia. A tots tres se'ls atribueix el delicte d'homicidi voluntari continuat, agreujat per motius abjectes.

A les 270 pàgines de l'obra s'explica, a través de diversos testimonis, com operaven les organitzacions que portaven aquests rics italians —tot i que el fenomen no es limita en absolut a Itàlia— als turons de Sarajevo, la ciutat que va patir el setge més llarg d'Europa des de la Segona Guerra Mundial, on podien experimentar el monstreós esgarrifança de participar en contra testimoniatges— amb predilecció per dones i nens.

Gavazzeni reconstrueix amb transparència els passos de la seva investigació, portant el lector per bars cutres de províncies, tallers de cotxes i xats de xarxes socials, ometent noms, cognoms i elements que puguin conduir a la identitat dels protagonistes d'aquells viatges, atès que la investigació judicial es troba encara en una fase preliminar. Encara queda molt per investigar, i no només al nord-est d'Itàlia. 

No era, pel que sembla, només una qüestió italiana. Gavazzeni explica que els últims mesos va ser contactat també amb un espanyol, identificat com a Toni C., que li va relatar: "El meu pare tenia un amic milionari que una vegada havia anat a caçar elefants a l'Àfrica. La persona que organitzava aquells safaris, un català la identitat del qual no coneixem, també organitzava viatges a Iugoslàvia per caçar éssers humans i li va oferir participar".

Encara queda molt per investigar, i no només al nord-est d'Itàlia.

LA BARBÀRIE HUMANA NO S'ATURA

Des de temps immemorials, sabem que la primera víctima de la guerra és la veritat. La frase és una reformulació moderna de les idees d'Èsquil, el dramaturg que va combatre a les guerres mèdiques, i que va mostrar en les seves tragèdies com la mentida i la propaganda són filles de la guerra, els governants manipulen el relat per justificar sacrificis i la població rep versions distorsionades dels fets. 

De tant en tant apareixen notícies que fan dubtar sobre si la civilització avança en una bona direcció o tornem als temps dels bàrbars o de l'Edat Mitjana, una Edat Mitjana de la qual potser encara no n'hem sortit, encara que ens neguem a acceptar-ho. 

Fa uns dies, Gisèle Pelicot visitava Barcelona i ens recordava el drama que va viure per culpa del seu marit, que va gravar en vídeo com era violada per 80 homes diferents després de ser-hi sedada. Avui el corresponsal de la vanguardia a Roma, Francesco Olivo, ens informa sobre la investigació realitzada pel periodista i escriptor italià Ezio Gavazzeni sobre els safaris humans que s'organitzaven a Bòsnia durant la guerra a aquest país a principis de la dècada dels noranta. O els tours que s'organitzen a l'Àfrica per caçar tota mena d'animals, hi va haver qui va muntar viatges a Sarajevo perquè qui volgués disparés i matés els civils que se'l posessin a tret. Avui arriba a les llibreries italianes el llibre  Els francotiradors del cap de setmana (I cecchini del weekend), on Gavazzeni explica com era la trama que organitzava aquests cruels safaris. Gent d'un nivell econòmic alt que estava disposada a pagar importants sumes de diners per poder disparar contra altres éssers humans. Al súmmum del sadisme, les víctimes tenien diferents tarifes segons fossin nens, homes, dones o ancians. El cas ha fet que la justícia iniciï una investigació que encara està en fase preliminar.

Semblava que ho havíem vist tot i més en una guerra. Potser res comparable amb el genocidi de Rwanda, on es va intentar exterminar la població tutsi per part de l'ètnia hutu el 1994. Es calcula que entre mig milió i un milió de persones van ser assassinades. O el genocidi més actual de Gaza, on ahir es va produir un altre crim que mereix tot el nostre repudi. Publicava ahir la notícia que l'exèrcit israelià va matar dos nens de cinc i set anys i els seus pares quan tornaven d'un viatge amb cotxe a Cisjordània. Els altres dos fills del matrimoni, que van resultar ferits, van veure morir la seva família i el més gran va explicar com van ser tirotejats per una patrulla militar. Hi havia qui dubtava de la veracitat de la notícia publicada a el País, però sembla més que contrastada.

La barbàrie humana no sembla tenir fi. Les pàgines d'Internacional no donen abast aquests dies per explicar tantes tragèdies que es van acumulant. Tant de bo pogués explicar notícies més positives. El problema és que la maldat sí que existeix, ha existit sempre, però ara s'ha exacerbat, no s'amaga, al contrari, sabent-se impune, es mostra descarnadament cruel.

JO, EL PROCASTINADOR

L'equip de música que tinc a casa entre la tele i l'ordinador té una edat (es poden escoltar CD's) però no té pletina per escoltar LP'S, i disposa també de reproductor de casset. Curiosament sempre escolto la mateixa cinta de casset on hi tinc gravats Shadows, Santana i Pat Metheny, i no me'n canso d'escoltar-la, diguessim que forma part del meu fons musical quan estic a l'ordinador. Quan al CD com està encallat i no puc treure el que hi ha dins, escolto de tan en tant Tubular Bells de Mike Olfield. Digueu-me nostàlgic reduccionista, però ja m'està bé. 

Aixó ho deia fa un any, i heus ací un clar exemple de procastinació per part meva o de les meves parts; un any més tard però, finalment he arreglat la pletina i ja puc escoltar el CD que vulgui, ara, la cinta de cassette ha passat a millor vida. 

Per cert. Potser hauria d'haver descrit per als més joves que és una cinta de casset, o un LP, i qui eren the Shadows o fins i tot Santana. Deixo l'enllaç de la Wiqui per si de cas, que el temps passa molt de pressa. Massa, potser.