DECREIXEMENT, UNA ALTERNATIVA AL SISTEMA

 Decreixement i estanflació: menys PIB sí, però de manera ordenada o caòtica? La nova crisi del petroli no és només una amenaça: és també una oportunitat per assumir un canvi de rumb inevitable - Rosario Gómez-Álvarez al País. 

Al debat públic solem parlar del creixement econòmic com si fos sinònim de benestar. Tot i això, la cèlebre frase de l'economista nord-americà Kenneth Boulding —pioner de l'economia ecològica— continua ressonant amb una vigència incòmoda: “Qui pensa que el creixement és infinit, és un boig o un economista”. Els límits planetaris hi són, encara que alguns prefereixin titllar-los d'exageració o pseudociència.

No cal bussejar en informes tècnics per constatar-ho. El petroli és finit. I la recent escalada bèl·lica entre els Estats Units, Israel i l'Iran ens ha recordat, de cop, que el futur energètic que imaginàvem a mitjà termini ja és aquí. Davant aquest escenari, la disjuntiva és clara: o transitem cap a un decreixement ordenat o ens veurem arrossegats cap a una estanflació que representa la versió més caòtica i dolorosa del mateix procés.

Si el decreixement és una proposta, l'estanflació és un problema. El terme combina estancament econòmic amb inflació: l?economia no creix, però els preus sí. Per què passa? Perquè quan pugen els costos —especialment els energètics— les empreses traslladen aquest increment als preus. El consum cau, l'activitat es frena i el PIB recula. És el pitjor dels mons possibles per a governs i bancs centrals, perquè les eines per combatre una part del problema agreugen l'altra.

L'estanflació és com intentar apagar un incendi amb benzina o amb un ventilador: qualsevol moviment pot empitjorar la situació

Pujar els tipus dinterès pot contenir la inflació, però enfonsa encara més lactivitat econòmica. Estimular l´economia per evitar l´estancament alimenta la pujada de preus. L'estanflació és com intentar apagar un incendi amb benzina o amb un ventilador: qualsevol moviment pot empitjorar la situació.

La dècada del 1970 n'és l'exemple clàssic. Després de les crisis del petroli, bona part d'Occident va patir preus disparats, salaris estancats i creixement nul. Les famílies veien evaporar-se el poder adquisitiu mentre la desocupació augmentava. Aquell xoc va redefinir la política econòmica durant dècades, també a Espanya.

Avui veus com la de Christine Lagarde adverteixen que Europa podria tornar a un escenari similar. I convé no enganyar-se: fins i tot si la guerra s'acaba, no tornarem a l'era de l'energia barata. Les reserves són limitades i la competència global pels recursos és cada cop més intensa. No és casual que molts països asiàtics hagin adoptat mesures dràstiques destalvi energètic: suspensió de vols, teletreball obligatori, restriccions a exportacions derivades del petroli.

No es tracta d'empobrir-se, sinó de replantejar què produïm, quant consumim i per què

Davant la política d'ulls embenats, hi ha des de fa dècades un corrent que proposa un gir de 180 graus: el decreixement. La seva premissa és senzilla i radical alhora: el creixement il·limitat és incompatible amb els límits físics del planeta. No es tracta d'empobrir-se, sinó de replantejar què produïm, quant consumim i per què. Entre les mesures hi ha la reducció d'activitats econòmiques que generen danys ambientals o socials. En segon lloc, la priorització del benestar, basat en la minimització de la producció per maximitzar el temps lliure i els espais de cura.

Tot plegat implica reorganitzar l'economia perquè sigui més local i menys dependent de combustibles fòssils. En aquest sentit, l'equitat, entesa com a repartiment dels recursos, hi juga un paper fonamental. El decreixement no és un programa tancat, sinó un paraigua amb què conviuen propostes diverses: des de limitar la publicitat fins a reduir la jornada laboral, passant per replantejar la mobilitat urbana o frenar l'obsolescència programada.

Imaginem una ciutat que restringeix dràsticament el trànsit privat, impulsa el transport públic i frena la construcció de nous centres comercials. Des de l'òptica del PIB, seria una mala notícia: menys cotxes venuts, menys consum, menys ciment. Des de l'òptica del decreixement seria un avenç: menys contaminació, més espai públic, més salut.

Alguns crítics sostenen que el decreixement podria conduir a escenaris similars a l'estanflació: menys producció, preus més alts, menys benestar. Però confondre les dues coses és un error conceptual. L'estaflació és un fracàs del sistema; el decreixement, una alternativa al sistema. Podem optar per un decreixement desordenat —l'estanflació— on sempre perden els que tenen menys recursos. O podem apostar per un decreixement ordenat, on els canvis estructurals obrin camí a una societat més pròspera i resilient.

La nova crisi del petroli no és només una amenaça: també és una oportunitat per assumir un canvi de rumb inevitable. Si ara no discutim aquestes idees, ho farem més tard, però sense marge de maniobra.