DELS BABY BOOMER A LA GENERACIÓ Z

A casa nostra, parlem molt del temps, i no nomès a l'acensor, i ens llevem cada mati pendents de saber quina n`ha dit l'amic Donald. Pero des de fa un temps, parlem molt de generacions, perque es veu que tots en tenim una. Temps hi hagué en què només pertanyien a una generació els que havien fet algun mèrit concret: parlàvem de la generació del 98, de la generació del 27, per exemple. Però va arribar la democracia populista i va portar generacions per a tothom. Diuen que la precursora va ser una periodista novaiorquesa, Sylvia F. Porter, que va notar, a principis dels cinquanta, que el Central Park vessava de nens i va entendre que eren el resultat de l'eufòria amable de la postguerra, quan el Món Lliure estava en ple boom de cotxes i neveres i bombes atòmiques. Aleshores se li va acudir anomenar-lo baby boom, i el concepte va ser un boom mida bany —record d'uns dies, com aquests, en què els Estats Units ho resolia tot a força de bombes, més o me nys com ara Netanyahu. Servidor és del 1945, per tant pertanyo a la generació baby boom.

Així, les persones nascudes entre 1946 i 1964 als països rics van ser boomers, i profunds entomòlegs els van dibuixar trets ben superficials. I quan el negoci ja s'acabava van saber rescatar-lo: algú va inventar la generació X, que anava del 1965 al 80 i també tenia els bemolls. I després els mil·lenials  o generació Y (1981-1996), i després els centenials o generació Z (1997-2012), i els que naixen ara i els que naixeran: tots tenen el seu lloc en uns casellers cronològics que suposadament els defineixen. Va ser curiós veure com un verb radicalment actiu —generar, engendrar— va acabar en un substantiu que defineix persones sense més acció que haver nascut en un any o altre, esforç escàs.

La classe obrera occidental es va anar dissolent entre fàbriques xineses i repartiments amb moto i ara, amb la dispersió de llocs de treball i funcions, les classificacions es fan més laborioses. Però, de totes maneres, és més que obvi que segueix havent-hi classes. Està molt clar que, encara que de vegades compartiu músiques o modes o fins i tot alguna idea de la vida, tot és absolutament diferent segons si el teu pare té a les mans 'callos' o milions, si has pogut estudiar, si has nascut a la Mina o a l'EIxample.

Però si aquest intent d'agrupar persones tan radicalment diferents segons les seves edats ja era una mica flufli, ara se li afegeix el de culpar la generació dels grans per les penúries de la generació dels joves. Que si gastem massa a les seves pensions, que si tants vells desequilibren l'equació, que si triguen molt a morir-se i deixar-nos el pis. Afegir a aquest desori, la bandejada bretxa digital, que afecta a més duna generació, i que era i és totalment evitable si s'està una mica al cas dels avenços.

“Viurem pitjor que els nostres pares”, diuen i repeteixen. Això planteja més d'un problema, Què vol dir “viure pitjor”. Sap greu dir-ho però hi ha sospites que consistiria en la dificultat d'assegurar-se una feina per avorrir-se durant la resta de les seves vides i, per tant, no poder treure una hipoteca per al pis ni canviar el cotxe quan fa olor. O vides pitjors seria que les dones siguin autònomes, els gais y lesbianes reconeguts, les eleccions habituals, l'energia solar, moltes escoles laiques i les vides 15 o 20 anys més llargues, sense servei militat i amb Erasmus, etc... no semblem pas pocs avenços socials. Vindria a ser alló de ni millor  ni pitjor: diferent, a banda que no saben com varen viure els seus pares la seva joventut, es creuen els que els hi han dit uns quants todòlegs de capçalera.

L'altre problema és que, pobrets, algun d'aquests vells els diria que si volen aconeguir coses surtin i es manifestin com nosaltres (presumptament) varem sotir i manifestar-nos,  que s'ajuntin amb altres més enllà d'edats, més enllà de classes i necessitats. "Som una generació derrotada, que va sortir a les places per res", deia aquí mateix, parlant d'uns dies de fa 15 anys, una de les seves portaveus. Jo no crec que ho siguin. Em sembla d'hora per donar-se per vençuts, però, encara que ho fossin, no són una mica grans per dir que la culpa és del pare i la mare?.  

Seria interesant remarcar que totes aquestes generacions esmentades, tenen un nexe en comú, molt important, bàsic i que també ha evolucionat. La familia.

Amb informació de el País.es