ELS MONSTRES DE GRAMSCI

 La setmana passada, vam veure els monstres d’Antonio Gramsci. I fan por, molta por. Els vam veure a Brussel·les i a Jerusalem . Ens assetgen. Cada cop són més a prop. De fet, alguns són es­panyols i espanyoles. I els vam veure celebrant, aplaudint, abraçant-se d’alegria. Tornem al filòsof italià: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstres”. La setmana passada es va aprovar al Parlament Europeu, amb el vot favorable de populars i ultres, incloent-hi els neonazis d’AfD, la deportació a tercers països no pertanyents a la UE de migrants sense papers, incloent-hi famílies amb menors. I el Parlament israelià va aprovar portar a la forca (sí, la forca, ho esteu llegint bé), tret de casos excepcionals, els que assassinin israe­lians en “actes de terrorisme”. Una pena capital que no requerirà unanimitat dels jutges i que no s’aplicarà als israelians que cometin crims semblants.

Us impactarà el contingut d’aquestes lleis, pròpies del món que vam deixar enrere a mitjans del segle XX. Però el que encara em va impactar més va ser la reacció dels diputats que van votar les lleis, tant a Brussel·les com a Jerusalem. La gresca, els crits d’alegria, les abraçades. Us confesso que no puc oblidar la imatge d’una exultant Dolors Mont­serrat, eurodiputada del PP, al costat d’un somrient Manfred Weber, el seu cap de files, abraçats polí­ticament als neonazis per expulsar famílies de migrants. Em retruny al cap la gresca entre els populars i els ultres, aplaudint a peu dret. Com tampoc no puc deixar de pensar en la imatge del ministre de Seguretat Nacional, l’ultradretà Itamar Ben-Gvir, que va intentar obrir una ampolla de xampany dins la Knesset, fent salts d’alegria. Deu ser la bana­litat del mal de què parlava Hannah Arendt?

En aquests primers mesos del 2026, i enmig de tanta barbàrie al món, m’he convençut de la sort que tenim de viure en un país que s’oposa a la guerra, que denuncia el genocidi palestí, que regularitza milers d’immigrants, però on, malgrat tot, també s’entreveu el monstre en aquells càntics racistes de Cornellà. Però, sobretot, he confirmat que la gran batalla del nostre temps ja no serà entre dretes i esquerres. Serà fonamentalment una batalla en defensa de l’humanisme, l’ètica i la dignitat. Mar Jimenez a la vanguardia.