LA SÍNDROME DEL NIU BUIT NO EXISTEIX

S’havia d’acabar el món quan elles marxessin de casa. Tirant curt, una apocalipsi zombi. T’ho havien repetit tant que gairebé ho tenies coll avall: hi hauria llàgrimes, confusió, un drama dels de manual. Però no. Se n’han anat... i encara ets aquí. No bé, millor que bé.

Costa de dir-ho en veu alta, o sigui que escriure-ho sembla una provocació. No s’hi pot fer res: la vida no demana permís. Té els seus tempos ; simplement, passa. Un dia qualsevol arribes a casa de la feina i el carregador de l’iPad encara és on l’havies deixat al matí, el comandament de la tele no s’ha amagat sota els coixins del sofà, la roba és al seu lloc, la taula del menjador no sembla un camp de batalla. La rentadora ja no panteixa i la nevera encara no s’ha rendit.

Benvingut a l’ordre un altre cop. El silenci no mossega. S’instal·la i omple cada racó. Ja no hi ha reggaeton que soni a primera hora del matí, ni cimeres d’emergència a deshora per bestieses amb aires de tragèdia. S’ha acabat anar sempre amb la llengua a fora. Fi a l’eterna discussió del “després ho faig” que no és mai “ara”.

Et deixes caure a la butaca i ho entens. Tard, com gairebé tot el que és important. La maternitat no va de retenir. Va de deixar anar. De vegades, d’empènyer.

Si no ho has fet del tot malament, elles saltaran sense trencar-se la crisma.

Encara hi ets, esclar, a segona línia, mirant de reüll per l’espiell de les seves noves vides. Truquen cada dia. “Què tal, princesa?”. De tant en tant és una trucada d’auxili perquè alguna cosa s’ha torçat. Llavors una part de tu –la que ja sap de què va això– es queda tranquil·la perquè això significa que han après a demanar ajuda, gens fàcil.

Se’n van, sí, però la corda no es trenca. Canvia de forma. S’afluixa, s’estira, però aguanta. Apareix una cosa diferent: una complicitat fantàstica sense regles ni jerarquies. T’ expliquen, et discuteixen, fins i tot et sostenen. I una tarda et sorprens a tu mateixa pensant que potser ara ets tu qui necessitaria les ales.

Criar no és fabricar infants eterns. És entrenar adults que un dia ja no demanaran més permís, encara que maldin per saber on pares per si de cas.

Al principi costa d’acostumar-se a estar sense elles. Sembla com si la casa s’engrandís o tu t’encongissis, no ho sé. Durant un temps deambules per les habitacions com si fossis una convidada. Fins que passa. Recuperes espai. Temps. Sensacions que ni tan sols saps anomenar. Abaixes la guàrdia.

I no, no ets pitjor mare per assaborir aquests moments. Que no et facin creure el contrari. No hi ha culpa preventiva.

I no, no existeix la síndrome del niu buit tal com ens l’han explicat. No hauríem de viure la sortida dels fills com una pèrdua, sinó com un guany. En el fons, que se’n vagin parla bé d’elles i de tu. També és el principi d’una relació nova i bastant més interessant per a totes. - Susana Quadrado Mercadal