‘The Guardian’ se serveix de la moda del brunch a la ciutat per advertir de l’impacte turístic. Uns peus de porc en salsa. Un platet de mongetes saltades amb all i julivert i un violí de patates fregides. Una vedella amb bolets. Truita d’escalivada... Amb tot això a taula, l’articulista britànic no només aprofita l’ocasió de l’app per reivindicar la tradició gastronòmica catalana, sinó que també empeny els lectors al racó de pensar.
“Ja n’hi ha prou del brunch!”, exclama al titular, que resol el suposat dilema.
Continues llegint i el text deriva en una crítica gamberra sobre el risc que les masses de turistes acabin aniquilant la identitat d’una ciutat. El que li és propi, únic i intransferible: les essències, la seva cultura. Asaria recorre al brunch, tot i que ben bé podria haver escollit entre una llarga llista de negocis que són absolutament prescindibles a Barcelona, que es reprodueixen a l’abric de la ximpleria, la ceguesa de l’Ajuntament i el TikTok. Locals dirigits a un públic que hi és de pas –turistes o expats–, no per als barcelonins. Que es preparin per a l’ estocada. Cobren preus més alts per afrontar l’augment de lloguers i costos, cosa que també acaba repercutint en la ciutadania local.
Els d’aquí mirem bocabadats les cues per aconseguir taula en un d’aquests cafès de l’Eixample, d’estètica impersonal i clònics aquí i a qualsevol altra gran ciutat. El brunch com a símbol. Ens fan sentir cada vegada més estrangers a casa nostra. El paisatge i el paisanatge es tornen aliens al “no lloc” Barcelona. Segons definició de l’antropòleg francès Marc Augé, els “no llocs” s’assemblen a les terminals dels aeroports: espais on se’ns desposseeix de qui som i on som. Les mateixes botigues, els mateixos restaurants per menjar, tot sense caràcter.
Escriu Asaria: “Encara que es pugui discrepar dels mètodes dels manifestants contra el turisme de masses a Barcelona –sobretot quan van acaparar titulars per ruixar turistes amb pistoles d’aigua–, m’és difícil no estar d’acord amb el seu raonament. Quan tu, com a resident, t’adones que ja no ets la resposta a la pregunta: ‘Per a qui és aquesta ciutat?’”.
Per sort, queden fronteres. Confins on encara és possible percebre la vella melodia d’un temps bonic. Si els busques amb paciència i saliveta, els pots trobar. Preguntin-ho a Molins, si no. Susana Quadrado Mercadal.




Con las fotografías tan potentes que incluyes, Francesc, me resulta casi imposible concentrarme en el texto. Lo leeré con calma tras la digestión. (Lo de beber en porrón es espiritual para mí)
ResponEliminaBueno, una vez leído solo pido una lista de locales y casas de comida para la próxima ocasión que vaya a Barcelona. Tengo buenos recuerdos de un sitio de cocina leridana (caracoles y también bistecs) en una calle que ahora no recuerdo del Eixample, de otro restaurante detrás de la Generalitat por el Calla (la escalivada a tope), de la paella en Senyor Parellada...pero hace tantos años ya.
ResponEliminaEl desayuno de 'forquilla' es frecuente en la Catalunya interior, en mi caso tengo un bar de esas caracteristicas a 5 minuts de casa con una pizarra del estilo de la de la foto, incluso con libros para intercambiar en la entrada.
ResponEliminahttps://blocfpr.blogspot.com/2024/08/gent-del-meu-barri.html