PER A QUI ÉS BARCELONA?

Fa uns dies va arribar a aquestes mans un article d’opinió firmat per Abbas Asaria al diari britànic The Guardian . Hi surt citat el col·lega periodista Albert Molins, un dels nostres. Molins s’ha convertit en la Joana d’Arc de l’esmorzar de forquilla des que va decidir muntar, cap al pandèmic 2020, una aplicació a Google Maps amb locals on degustar aquests plats robustos­ i tan catalans com la Moreneta. I Molins ho va petar. No es fa estrany que Esmorzapp –i el llibre que va venir després– arribessin a orelles d’Abbas Asaria.

‘The Guardian’ se serveix de la moda del brunch a la ciutat per advertir de l’impacte turístic. Uns peus de porc en salsa. Un platet de mongetes saltades amb all i julivert i un violí de patates fregides. Una vedella amb bolets. Truita d’escalivada... Amb tot això a taula, l’articulista britànic no només aprofita l’ocasió de l’app per reivindicar la tradició gastronòmica catalana, sinó que també empeny els lectors al racó de pensar.

“Ja n’hi ha prou del brunch!”, exclama al titular, que resol el suposat dilema­.

Continues llegint i el text deriva en una crítica gamberra sobre el risc que les masses de turistes acabin aniquilant la identitat d’una ciutat. El que li és propi, únic i intransferible: les essències, la seva cultura. Asaria recorre al brunch, tot i que ben bé podria haver escollit entre una llarga llista de negocis que són absolutament prescindibles a Barcelona, que es reprodueixen a l’abric de la ximpleria, la ceguesa de l’Ajuntament i el TikTok. Locals dirigits a un públic que hi és de pas –turistes o expats–, no per als barcelonins. Que es preparin per a l’ estocada. Cobren preus més alts per afrontar l’augment de lloguers i costos, cosa que també acaba repercutint en la ciutadania local.

Els d’aquí mirem bocabadats les cues per aconseguir taula en un d’aquests cafès de l’Eixample, d’estètica impersonal i clònics aquí i a qualsevol altra gran ciutat. El brunch com a símbol. Ens fan sentir cada vegada més estrangers a casa nostra. El paisatge i el paisanatge es tornen aliens al “no lloc” Barcelona. Segons definició de l’antropòleg francès Marc Augé, els “no llocs” s’assemblen a les terminals dels aeroports: espais on se’ns desposseeix de qui som i on som. Les mateixes botigues, els mateixos restaurants per menjar, tot sense caràcter.

Escriu Asaria: “Encara que es pugui discrepar dels mètodes dels manifestants contra el turisme de masses a Barcelona –sobretot quan van acaparar titulars per ruixar turistes amb pistoles d’aigua–, m’és difícil no estar d’acord amb el seu raonament. Quan tu, com a resident, t’adones que ja no ets la resposta a la pregunta: ‘Per a qui és aquesta ciutat?’”.

Per sort, queden fronteres. Confins on encara és possible percebre la vella melodia d’un temps bonic. Si els busques amb paciència i saliveta, els pots trobar. Preguntin-ho a Molins, si no. Susana Quadrado Mercadal.