Sense un motiu concret el reporter palestí Sami al-Sai va ser detingut per un grup de soldats israelians i portat a una presó. En un d'aquests corredors subterranis amb sòl de ciment i portes metàl·liques als costats que són una especialitat universal de l'arquitectura carcerària, a Sami al-Sai, que tenia els ulls embenats, ho van llançar al sòl i van començar a donar-li cops i puntades. Caigut bocabajo, li van baixar els pantalons i els calçotets, i Al-Sai va escoltar una riallada col·lectiva el motiu de la qual anava a comprendre molt aviat. Un dels soldats, amb gran xerinola de tots, intentava penetrar-ho analment amb la porra. No estava sent fàcil, encara que els altres ho animaven, i algun d'ells s'oferia a substituir-ho. Al-Sai ho va sentir demanar una pastanaga. En aquest moment una altra veu va dir: “No hagais fotos”. La pastanaga va ser molt més efectiva. Una mà que sens dubte era de dona li va retorçar els testicles fins a fer-li cridar. La dona va dir: “Aquesta part és per a mi”. Al cap d'una estona, cansats de diversió, o perquè tenien una altra tasca que complir, els soldats el van deixar tirat en una cel·la. Sami al-Sai es va palpar el cos i va veure que estava cobert de sang i de vòmits que no eren seus, i que tenia dents trencades incrustades en la pell. A uns altres els havien aplicat el mateix tractament en el mateix lloc que a ell. Els soldats havien intentat que treballés per a ells com a confident. Per a Al-Sai això era una injúria al seu ofici de periodista.
El cas de Samri al-Sai és un dels quals recull Nicholas Kristof en la seva columna setmanal del The New York Times. El Times és un diari al qual s'acusa amb freqüència, i no sense motiu, de parcialitat en favor d'Israel, i Kristof, com algun altre dels seus columnistes, escriu a vegades i fins es comporta en els seus viatges més com un dignatari internacional que com un reporter. És l'efecte inevitable de treballar per a un mitjà tan poderós i per a un públic lector que abasta mig món. Però quan escriu sobre guerres medio oblidades i sobre catàstrofes que són avencs del sofriment humà, Kristof adquireix una veu pròxima i neta d'admonicions, i estremeix amb la serietat de les coses que compte i amb un sentit de la justícia i l'ultratge, una compassió veritable cap a les contínues matances dels innocents que porta molts anys presenciant amb els seus propis ulls.
Quan els presos palestins surten lliures —en la llibertat tan limitada de Gaza i els territoris ocupats— el seu turment no acaba. Els seus torturadors els avisen que si conten el que han viscut els perseguiran i es venjaran d'ells i de les seves famílies. Un dels supervivents que havia acceptat aparèixer amb el seu nom en l'article de Kristof el va dir uns dies després per a pregar-li que l'esborrés. En la societat en la qual viuen aquests homes, confessar que han sofert una violació serà una afronti al seu honor masculí, i fins pot perjudicar les oportunitats de matrimoni de les seves germanes o les seves filles. La vexació arriba a l'extrem d'usar gossos ensinistrats perquè s'ocupin de muntar als presos. Algú va filmar un d'aquests espectacles i ho va publicar en les xarxes socials amb gran èxit. “La violència sexual és part d'una política d'Estat”, diu un informe de les Nacions Unides. Save the Children ha documentat violacions de nois entre 12 i 17 anys. Les víctimes són majoritàriament masculines, però també hi ha casos abundants de dones. La Creu Roja no té accés a les presons ni als centres de detenció israelianes. Una dona de 42 anys li va comptar a Kristof que va ser despullada, lligada bocarriba a una taula i violada repetidament. A les preses palestines les hi despulla per a sotmetre-les a registres vexatoris que fàcilment acaben en una violació, i en repetides visites a la cel·la de soldats homes i dones igualment disposats a infligir nous turments sexuals.
Una heroica organització pacifista israeliana, B’Tselem, manté una pàgina web que no pot visitar-se sense escàndol i nàusea. Welcome to Hell, es titula l'informe de B’Tselem per a 2026. Però no hi ha infern de la literatura que s'aproximi ni des de lluny al que relaten aquests testimoniatges. Compte Tamer Katmut, de 41 anys, resident a Gaza, pres ara en una presó de fama sinistra en el desert del Neguev: “Un dels soldats em va introduir un pal en l'anus, el va deixar dins un minut, i després el va treure. Ho va introduir de nou amb més violència, i jo vaig cridar fins al límit dels meus pulmons. Després d'un altre minut, el va treure de nou i em va dir que obrís la boca. M'ho va ficar en la boca i em va ordenar que ho llepés”. Yuli Novak, director executiu de B’Tselem, compte en The Guardian la fúria que ha estat rebut a Israel l'informe de Nicholas Kristof, i explica aquesta deriva inhumana de gent que semblava normal fins que se li va oferir l'oportunitat de degradar sense perill ni límit als seus semblants inermes. Cap denúncia d'abusos ha prosperat en el sistema judicial d'Israel, que fins fa no gaire semblava un model d'independència. Nou soldats van ser castigats en 2024 quan es va fer públic el vídeo pres per ells mateixos de la violació col·lectiva que havien comès. Una multitud ciutadana, acompanyada i encoratjada per dirigents polítics, va envoltar la presó i la va prendre per assalt. Els soldats van ser alliberats. Netanyahu els va qualificar públicament d'herois. Poc després els van restituir en els seus llocs amb tots els honors. L'únic que va sofrir un càstig sense indult va ser el metge militar que havia filtrat el vídeo de la violació. No és una forma de tortura que practiquin només els militars: en els territoris ocupats de Cisjordània, la violència sexual sobre homes, dones i nens la practiquen metòdicament els colons ultraortodoxos, sens dubte inspirats pel tracte cap als enemics del poble d'Israel que exigeix Jehová en diversos llibres de l'Antic Testament, en versicles que reciten de memòria els membres més extremistes del Govern israelià. El Deuteronomi dona instruccions precises: “Però de les ciutats d'aquests pobles que Jehová el teu Déu et dona per heretat, cap persona deixaràs amb vida/ sinó que els destruiràs completament: al heteo, a l'amorreu, al cananeu, al ferezeo, al hebeo i al jebuseo, com Jehová el teu Déu t'ha manat”.
Alta tecnologia i teocràcia. Carcellers violant a presos amb un pal i experts en intel·ligència artificial dissenyant bombardejos d'extermini i sistemes de reconeixement facial perquè no s'escapi mai cap sospitós. En un informe del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides de març de 2025 s'enumeren els casos de violència sexual, reproductiva i de gènere comesos per Israel després de l'atac terrorista d'Hamàs el 7 d'octubre de 2023. El 59% dels morts palestins són dones, nens i vells. Les dones lactants o en fase de criança són objectius permanents dels militars israelians, així com les molt precàries maternitats dels hospitals. Tiradors de precisió eliminen una a una a àvies i mares que fugen amb nens d'un atac, o que van a la recerca d'aigua o menjar. Una dona a punt de donar a llum va rebre un tret quan s'acostava a un hospital, i els sanitaris no van poder atendre-la perquè el foc continu li ho impedia. La van veure agonitzar i morir a uns passos d'on ells estaven. Que hi hagi israelians amb la suficient decència i coratge per a denunciar tants crims ressalta més l'enviliment d'aquesta immensa majoria que segons les enquestes dona suport a una campanya d'extermini que ni mereix el nom de guerra perquè és sobretot una contínua agressió militar contra una població civil confinada entre ruïnes i escombraries. Penso en eminents escriptors israelians als quals vaig llegir i vaig admirar i em pregunto si en el silenci que han triat no hi haurà almenys una part de vergonya.


Sí, todo muy bien, injusticia crímenes, pero se ha identificado, ha tomado partido, pero no sé si es consciente del hecho, por la edad que tiene.Le queda mucha vida de fútbol, de futbolista, de victorias,, de derrotas.
ResponEliminaSaludos
Se limitó a ondear una bandera un ratito. Pardiez, que se la coge el personal con papel de fumar.
EliminaPer a molts, Lamine Yamal és una referència moral bandera palestina en mà, però seria un futbolista immadur i manipulat si hagués onejat la israeliana"
ResponEliminaEs una frase, a mi entender, que tiene un componente exacto de realidad.
El señor lamine es un empleado de una entidad. Podría ser la de Amazón, la de Microsoff, o la de Zara, y por lo tanto con obligaciones contractuales.
Hay una diferencia, y grande, la entidad que le remunera mueve pasiones y está formada por personas pro-palestinas y pro-hebreas. Me viene a la cabeza ahora, la señora Rahola, socia del Barcelona, y muchísimos lideres políticos afines al club, muchos de descendencia judía.
Mezclar política (extranjera, además), con lo que te da de comer es un roto a la entidad, y no hay excusas para disculparlo.
Ya sabrá lo que hace, como la empresa, que ya sabrá a que atenerse.
Pero va onejar la bandera de palestina, i si un esportista no pot fer ni aixó, tanquem la barraqueta. Quan a la Rahola, es una fanàtica desnortada i amortitzada. A més onejar la bandera de Palestina, no es onejar la bandera de Hamas.
EliminaUn deportista puede hacer lo que quiera mientras sea autónomo y vaya por libre.
EliminaSi le paga una empresa ha de hacer lo que la empresa lleve por bandera.
En cuanto a la Rahola, a mí también me es insufrible, pero no deja de tener los mismo derechos como socia que cualquier seguidor pro palestino.
El Barcelona es un club de fútbol, nada más, y sus socios pueden ser franquistas , conozco unos cuantos; independentistas, conozco unos cuantos; gais, heteros, o agnósticos, y sus jugadores se deben a todos y solo se deben a una bandera y escudo, todo lo demás es justificar sin argumentos.
Un saludo
No li sé trobar el sentit al que dius. Un futbolista pot onejar la bandera que li roti, de la mateixa manera que si no ho fa el crticaran i si ho fa també. En canvi quan Bardem es posiciona a favor de Palestina, i ho fa amb discurs, ningu li diu res.
EliminaMi querido Francesc:
EliminaA mi como comprenderás, me da igual lo que haga este señor y lo que haga su club. Pero yo, como persona que siempre he llevado RRHH, me pongo en la piel de la empresa.
Lo primero es saber quien le paga por los servicios: La empresa (FCB)
Lo segundo es saber si lo que hace en una concentración de EMPRESA (no personal y en su casa) , le es beneficiosa a la empresa.
Lo tercero es saber si al jefe (el señor entrenador, representante de la empresa) le gusta ese tipo de manifestaciones (sabemos que no).
Luego, que haga lo que le de la gana, que vaya con la bandera y los calzoncillos que quiera, que se manifieste como desee.
Yo intento aplicar la Lógica que beneficia a la empresa, (FCB), no a las ideas, intereses, dogmatismos o creencias particulares.
PD: No me imagino un jugador del Barcelona de nacionalidad israelita sacando una bandera de su pais en la rua...(un despropósito).
Es mi opinión, errada, como casi siempre.
No, errada no, argumentada i prou argumentada. Pero no cal que ens hi encaboriem, d'aci a quatre dies es parlarà d'una altra cosa.
EliminaSalut.
Es que ese es el asunto, la identificación del Barça con la bandera, lo que millones de personas verán.
ResponEliminaLo que deberia de ver millones de ersonas es que un chico casi adolescente se limito a ondear un rato una bandera legal que prepresenta a un pueblo sometido a un asedio brutal por orto pueblo geocida con 75000 asesinados en su cuenta.
EliminaEso es lo que tu ves, Francesc, no lo que verán millones de personas...
EliminaMiquel, al món hi ha uns 16 milions de jueus. Em total al món hi ha uns 8 mil milions de persones, de les quals quasi 3 mil milions son musulmans.
EliminaSalut
A mi entender un error de primera magnitud, a pesar, tengo entendido de las advertencias del señor Flix (creo que el entrenador se llama así), que bien sabe por alemán que el tema es harto espinoso en su tierra y que cuando se representa un equipo, una fábrica (no me imagino un obrero de la WW, BMW, Mercedes, Opel o Audi , en una manifestación porque la fábrica haya cumplido años de eexistencia -por ejemplo- con el encargado de la misma llevando una bandera palestina) , o una empresa, te debes a esa empresa y a su logotipo o enseña y que todos los demás son potenciales clientes, proveedores o simpatizantes y que por lo tanto la política sobra en ese lugar.
ResponEliminaL'error és de Flick, per ser alemany i el remordiment genètic que aixó comporta, i tambè perquè el seu representant es jueu. I compte amb les fabriques alemanyes que menciones, més d'una havia treballat i molt per els nazis, a banda que totes aquestes empreses van cami avall, superades pels xinesos.
EliminaSi tengo que decir lo que pienso, diré que estoy bastante seguro de que a Flick, le importa un carajo lo que hizo el chaval, pero siendo alemán y teniendo un representante judío, tuvo que hacer el numerito de "advertirlo" para quedar bien.
EliminaJusta la fusta.
EliminaHe mirado la IA y el movimiento comercial entre España e Israel es del orden de 3000 millones.
ResponEliminaEspaña mantiene un superávit comercial cercano a los 1.000 millones de euros anuales en su relación con Israel. Facilemente superable o desechable, sobre todo si miramos más hacia oriente y sudamérica como se está haciendo.
ResponEliminaHombre,pues a mi me hubiese gustado ver a Pedri con una bandera de España,mira un capricho,a ver qué pasaba
ResponEliminaYa la ha lucido Ferran y con el toro, y lleva la bandera blavera valenciana tatuada en la espalda..Se suele llamar a eso libertad de expresion.
EliminaPero de ninguna manera,lo hubiesen permitido en ese autobús, en primer plano,por medidas de seguridad
EliminaLo cierto es que cuando juega un equipo de Israel,sea fútbol,baloncesto,se toman unas medidas extraordinarias de seguridad e incluso no se permite público.Si recuerdas ya hay antecedentes.Lo que digo es que el tema político está muy caliente,se ha de ser prudentes.Lamine no lo fue,al pertenecer a un equipo,a una ciudad a un país
ResponEliminaSaludos
Si pertenece a un equipo, a una ciudad. o a un pais, es un esclavo.
EliminaAdemás el club y Flick han manifestado que aunque respetan la decisión del jugador,prefieren mantener la política al margen del fútbol. Estoy de acuerdo
ResponEliminaYamin Lamal, tiene todo el derecho a ondear la bandera que le venga en gana. Faltaría más. Además que yo sepa, el club no tiene por qué sentirse implicado, como tampoco se ve implicado en otras cuestiones personales de sus jugadores o equipo técnico. El entrenador se limitó a advertirle de que se podía meter en berenjenales; exactamente como hubiera hecho yo si fuera mi hijo.
ResponEliminaNo podemos seguirle el juego a esos asesinos de niños, que aún hoy siguen matando palestinos. La técnica del ministro de defensa y esa pandilla de bestias, de ampararse en el antisionismo y la judiofobia, ya no cuela. Ellos con sus acciones genocidas son los peores activistas en contra de ellos mismos. Ya no engañan a nadie.
Ondear una bandera a favor del pueblo palestino, no tiene nada que ver con política. Es una acción pro derechos humanos y estos están por encima y antes de cualquier política. Por ejemplo: Si tu ves que han atropellado en la calle, al hijo de un simpatizante de VOX y llamas a una ambulancia ¿es una acción política?
EliminaBona reflexió, sense comptar amb el dret a la llibertat d'expressió.
EliminaMes de 75.000 assasinats, i a més violant periodistes com el cas de Sami al-Sai.
EliminaPor lo que se ve, tomó la bandera de una persona del público, en una iniciativa expontanea, no lo había comunicado al club
ResponEliminaAsi es, en el fondo es una mera anécdota, sin más...
Elimina