SAMRI AL-SAI, DETALLS DE L'INFERN

El gest de Lamine Yamal d’onejar la bandera palestina a la rua del Barça de dilluns ha portat cua. El ministre de De­fensa israelià el va acusar d’“incitar contra Israel i fomentar l’odI", escriu Jpaquin Luna a la vanguadia.

No comparteixo per desproporcionades i fora de lloc les crítiques del ministre de Defensa d’Israel. La llibertat d’expressió ha estat i és la gran damnificada de la correcció política imperant. Per a molts, Lamine Yamal és una referència moral bandera palestina en mà, però seria un futbolista immadur i manipulat si hagués onejat la israeliana.

Si llegiu l'article d'Antonio Muñóz Molina, estic segur que convindreu amb mi que el Ministre de Defensa d'Israel es un miserable en acusar a Lamine pel simple fet d'onejar una estona una bandera dun país al que li han assassinat a 75.000 persones.

PORMENORES DEL INFIERNO

Sense un motiu concret el reporter palestí Sami al-Sai va ser detingut per un grup de soldats israelians i portat a una presó. En un d'aquests corredors subterranis amb sòl de ciment i portes metàl·liques als costats que són una especialitat universal de l'arquitectura carcerària, a Sami al-Sai, que tenia els ulls embenats, ho van llançar al sòl i van començar a donar-li cops i puntades. Caigut bocabajo, li van baixar els pantalons i els calçotets, i Al-Sai va escoltar una riallada col·lectiva el motiu de la qual anava a comprendre molt aviat. Un dels soldats, amb gran xerinola de tots, intentava penetrar-ho analment amb la porra. No estava sent fàcil, encara que els altres ho animaven, i algun d'ells s'oferia a substituir-ho. Al-Sai ho va sentir demanar una pastanaga. En aquest moment una altra veu va dir: “No hagais fotos”. La pastanaga va ser molt més efectiva. Una mà que sens dubte era de dona li va retorçar els testicles fins a fer-li cridar. La dona va dir: “Aquesta part és per a mi”. Al cap d'una estona, cansats de diversió, o perquè tenien una altra tasca que complir, els soldats el van deixar tirat en una cel·la. Sami al-Sai es va palpar el cos i va veure que estava cobert de sang i de vòmits que no eren seus, i que tenia dents trencades incrustades en la pell. A uns altres els havien aplicat el mateix tractament en el mateix lloc que a ell. Els soldats havien intentat que treballés per a ells com a confident. Per a Al-Sai això era una injúria al seu ofici de periodista.

El cas de Samri al-Sai és un dels quals recull Nicholas Kristof en la seva columna setmanal del The New York Times. El Times és un diari al qual s'acusa amb freqüència, i no sense motiu, de parcialitat en favor d'Israel, i Kristof, com algun altre dels seus columnistes, escriu a vegades i fins es comporta en els seus viatges més com un dignatari internacional que com un reporter. És l'efecte inevitable de treballar per a un mitjà tan poderós i per a un públic lector que abasta mig món. Però quan escriu sobre guerres medio oblidades i sobre catàstrofes que són avencs del sofriment humà, Kristof adquireix una veu pròxima i neta d'admonicions, i estremeix amb la serietat de les coses que compte i amb un sentit de la justícia i l'ultratge, una compassió veritable cap a les contínues matances dels innocents que porta molts anys presenciant amb els seus propis ulls.

Quan els presos palestins surten lliures —en la llibertat tan limitada de Gaza i els territoris ocupats— el seu turment no acaba. Els seus torturadors els avisen que si conten el que han viscut els perseguiran i es venjaran d'ells i de les seves famílies. Un dels supervivents que havia acceptat aparèixer amb el seu nom en l'article de Kristof el va dir uns dies després per a pregar-li que l'esborrés. En la societat en la qual viuen aquests homes, confessar que han sofert una violació serà una afronti al seu honor masculí, i fins pot perjudicar les oportunitats de matrimoni de les seves germanes o les seves filles. La vexació arriba a l'extrem d'usar gossos ensinistrats perquè s'ocupin de muntar als presos. Algú va filmar un d'aquests espectacles i ho va publicar en les xarxes socials amb gran èxit. “La violència sexual és part d'una política d'Estat”, diu un informe de les Nacions Unides. Save the Children ha documentat violacions de nois entre 12 i 17 anys. Les víctimes són majoritàriament masculines, però també hi ha casos abundants de dones. La Creu Roja no té accés a les presons ni als centres de detenció israelianes. Una dona de 42 anys li va comptar a Kristof que va ser despullada, lligada bocarriba a una taula i violada repetidament. A les preses palestines les hi despulla per a sotmetre-les a registres vexatoris que fàcilment acaben en una violació, i en repetides visites a la cel·la de soldats homes i dones igualment disposats a infligir nous turments sexuals.

Una heroica organització pacifista israeliana, B’Tselem, manté una pàgina web que no pot visitar-se sense escàndol i nàusea. Welcome to Hell, es titula l'informe de B’Tselem per a 2026. Però no hi ha infern de la literatura que s'aproximi ni des de lluny al que relaten aquests testimoniatges. Compte Tamer Katmut, de 41 anys, resident a Gaza, pres ara en una presó de fama sinistra en el desert del Neguev: “Un dels soldats em va introduir un pal en l'anus, el va deixar dins un minut, i després el va treure. Ho va introduir de nou amb més violència, i jo vaig cridar fins al límit dels meus pulmons. Després d'un altre minut, el va treure de nou i em va dir que obrís la boca. M'ho va ficar en la boca i em va ordenar que ho llepés”. Yuli Novak, director executiu de B’Tselem, compte en The Guardian la fúria que ha estat rebut a Israel l'informe de Nicholas Kristof, i explica aquesta deriva inhumana de gent que semblava normal fins que se li va oferir l'oportunitat de degradar sense perill ni límit als seus semblants inermes. Cap denúncia d'abusos ha prosperat en el sistema judicial d'Israel, que fins fa no gaire semblava un model d'independència. Nou soldats van ser castigats en 2024 quan es va fer públic el vídeo pres per ells mateixos de la violació col·lectiva que havien comès. Una multitud ciutadana, acompanyada i encoratjada per dirigents polítics, va envoltar la presó i la va prendre per assalt. Els soldats van ser alliberats. Netanyahu els va qualificar públicament d'herois. Poc després els van restituir en els seus llocs amb tots els honors. L'únic que va sofrir un càstig sense indult va ser el metge militar que havia filtrat el vídeo de la violació. No és una forma de tortura que practiquin només els militars: en els territoris ocupats de Cisjordània, la violència sexual sobre homes, dones i nens la practiquen metòdicament els colons ultraortodoxos, sens dubte inspirats pel tracte cap als enemics del poble d'Israel que exigeix Jehová en diversos llibres de l'Antic Testament, en versicles que reciten de memòria els membres més extremistes del Govern israelià. El Deuteronomi dona instruccions precises: “Però de les ciutats d'aquests pobles que Jehová el teu Déu et dona per heretat, cap persona deixaràs amb vida/ sinó que els destruiràs completament: al heteo, a l'amorreu, al cananeu, al ferezeo, al hebeo i al jebuseo, com Jehová el teu Déu t'ha manat”.

Alta tecnologia i teocràcia. Carcellers violant a presos amb un pal i experts en intel·ligència artificial dissenyant bombardejos d'extermini i sistemes de reconeixement facial perquè no s'escapi mai cap sospitós. En un informe del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides de març de 2025 s'enumeren els casos de violència sexual, reproductiva i de gènere comesos per Israel després de l'atac terrorista d'Hamàs el 7 d'octubre de 2023. El 59% dels morts palestins són dones, nens i vells. Les dones lactants o en fase de criança són objectius permanents dels militars israelians, així com les molt precàries maternitats dels hospitals. Tiradors de precisió eliminen una a una a àvies i mares que fugen amb nens d'un atac, o que van a la recerca d'aigua o menjar. Una dona a punt de donar a llum va rebre un tret quan s'acostava a un hospital, i els sanitaris no van poder atendre-la perquè el foc continu li ho impedia. La van veure agonitzar i morir a uns passos d'on ells estaven. Que hi hagi israelians amb la suficient decència i coratge per a denunciar tants crims ressalta més l'enviliment d'aquesta immensa majoria que segons les enquestes dona suport a una campanya d'extermini que ni mereix el nom de guerra perquè és sobretot una contínua agressió militar contra una població civil confinada entre ruïnes i escombraries. Penso en eminents escriptors israelians als quals vaig llegir i vaig admirar i em pregunto si en el silenci que han triat no hi haurà almenys una part de vergonya.