TU TAMBÉ, FILL MEU?

 Hi ha moments en què un país no s’esberla per un terratrèmol polític, sinó per un terratrèmol moral. No és la llei la que trontolla, sinó la confiança. I això, a Catalunya, ho hem viscut amb una intensitat que encara supura. El Cas Pujol n’és l’exemple més clar: durant dècades, molta gent de bona fe havia projectat en Jordi Pujol una mena de paternitat cívica, una rectitud que semblava indiscutible. Quan la confessió va esclatar, el soroll no va ser només mediàtic; va ser íntim. Va ser el soroll d’una confiança que s’esberla, d’un país que descobreix que el pare no era exactament el pare que creia tenir.

I ara, salvant totes les distàncies, els ciutadans observen amb perplexitat com un desencís semblant —presumpte, discutible, però persistent— comença a envoltar a José Luis Rodríguez Zapatero. No per un cas judicial com el de Pujol, sinó per la sensació que algú que havia estat símbol de diàleg, respecte institucional i moderació podria estar actuant d’una manera que contradiu aquella imatge inicial. No es tracta de jutjar fets —això ho faran els tribunals i els historiadors— sinó de descriure un estat d’ànim: la sensació que, un cop més, algú que semblava “dels nostres” potser no ho era tant. I aquesta sensació pesa, perquè la decepció sempre pesa més quan prové d’aquell en qui havies confiat.

El paral·lelisme entre Pujol i Zapatero no és jurídic ni polític; és emocional. És la constatació que els referents també cauen, que la innocència col·lectiva és un bé escàs i que la política, massa sovint, és un mirall que retorna més ombres que llums. Quan això passa, inevitablement ressona aquella frase que Shakespeare posa en boca de Juli Cèsar en veure Brutus aixecar el punyal: “Tu també, fill meu?”. No és només un retret; és la constatació tràgica que la traïció que més dol és la que prové d’aquell en qui confiaves.

Potser el problema és que hem buscat pares polítics quan el que necessitàvem eren institucions adultes. Potser la maduresa democràtica consisteix a deixar de venerar persones i començar a fiscalitzar-les. Potser, simplement, cal assumir que la confiança és fràgil i que, quan es trenca, costa dècades de recompondre.

Tanmateix, les paraules de Gabriel Rufián són un resum d'aquest desencís col·lectiu: “Estic fotut, perquè si tot això és veritat, és una merda”.

Mentrestant, el país continua caminant, una mica més escarmentat, una mica menys ingenu, i amb aquella pregunta que no s’acaba mai d’esvair: “Tu també, fill meu?”