Un país que un dia va creure educar el futur, avui es mira al mirall i no s’hi reconeix. Les escoles que havien estat far —petits oasis en xalets de Sarrià, laboratoris d’una modernitat íntima i elitista— van sembrar una generació destinada a manar. Però la llum es va esvair quan l’escola es va fer universal, quan la realitat va entrar per la porta amb tota la seva complexitat. Lluís Bosch fa un assaig crític, un retrat implacable de com la il·lusió pedagògica catalana va crear una elit, es va esgotar en la universalització de l’escola pública i avui es veu substituïda per una eufòria de protesta que confon emoció amb projecte.

"Va haver-hi un temps, a la fi dels anys 60 i 70 del segle passat, en el qual la renovació pedagògica catalana va ser el far de l'educació espanyola. Qualsevol diria que les escoles catalanes (només algunes escoles catalanes, privades o molt privades) estaven aportant el canvi a l'educació franquista, endarrerida i ridícula. Tothom estava disposat a exclamar que a Catalunya l'educació era molt més moderna. Per aquells temps van proliferar els centres inspirats en Montessori, en Freinet i en models procedents de l'Escola Moderna (el model republicà, recuperat 30 anys després de la guerra). Cal precisar-ho: aquests centres eren petites escoles privades, generalment situades en bonics xalets de Sarrià, encara que alguna va haver-hi en barris obrers. En aquells temps, les famílies que li ho van poder permetre van portar als seus fills i filles a aquelles escoles avançades dels xalets bonics. Allí van estar els fills de Jordi Pujol, així com els de Joan Raventós. També va ser allí el nen Sandro Rossell i tants uns altres que després van ser líders polítics i empresarials. Aquelles escoles van formar a les elits que controlarien el poder en les dècades posteriors.


La història és la que segueix: amb l'arribada de la democràcia, alguns d'aquests centres van passar a centres públics i van ser ells els qui van assenyalar el camí de l'educació pública. L'operació va ser completa: els seus directors es van incorporar a les Escoles de Formació del Professorat (posteriorment facultats de Magisteri i Pedagogia), i fins i tot molts d'ells van arribar a alts càrrecs i a la política, i van dirigir els destins de l'educació catalana. Però la història té un principi i un final i, en algun moment, l'escola catalana va perdre manxa i es va aombrar, diluïda en els problemes d'una educació de sobte universal i obligatòria.

Ara, l'escola catalana viu dies foscos. Les vagues i les protestes refermen d'un mode inesperat, i ningú és capaç de predir el futur immediat. Com en tantes altres coses, la incertesa ha arribat a aquesta institució que semblava somnolenta i abstreta. Un sindicat va signar un acord el dimarts amb la Consellera d'Educació per a, a continuació, promoure una consulta que ratifiqui l'acord per part del cos docent i el cos docent la desaprova. Hi ha una cosa estranya en aquesta conducta, una cosa anòmala no hauria estat millor consultar abans de signar? Un creu que s'està repetint el patró del "procés" independentista, que va animar al ciutadà a enfrontar-se a tot i ningú va saber dir-li que ja era hora de tornar al principi de realitat.


Jo no he fet vaga, i m'he passat un ratito mirant les fotos que els meus companys vaguistes anaven penjant: postures, riures, una eufòria una mica sorprenent molt similar a l'eufòria dels independentistes de fa una gairebé una dècada. Fins i tot hi ha un detall: el color groc de les samarretes i les pancartes. Les protestes dels docents catalans han donat una sortida (potser il·lusòria una altra vegada, potser momentània) a la frustració després de la desfeta de l'independentisme. Hi ha un ambient emotiu i poc racional. Ningú sap molt bé què es reivindica ara, només se sap que estem vivint un moment especial i únic, i el que importa és aquesta emoció, l'adrenalina que sorgeix quan es talla la Ronda i es bloqueja Barcelona. Hi ha per aquí avisos incerts de noves mobilitzacions per a fotre l'arribada del Papa León a Barcelona, i aquests avisos augmenten l'emotivitat, nova descàrrega d'adrenalina. Ho tornarem a fer, sembla que ens diuen.

Després de veure les fotos de les meves companyes i companys manifestant-se en to alegre i emotiu, se'm creua una pantalla en la qual llegeixo que Catalunya és la comunitat autònoma amb un percentatge menor d'alumnat matriculat a l'escola pública, que és el mode el·líptic per a contar que moltíssimes famílies han optat per l'escola concertada (és a dir, privada), encara sabent que l'escola privada és un negoci i que, com tots els negocis, el seu primer objectiu és la consecució de beneficis. Estic segur que una cosa antiga (aquella època daurada de l'escola privada progressista que els comptava al principi) està darrere d'aquesta elecció: són molts els qui continuen creient que el bo està en el privat, que el públic és ranci i pobre. Els qui defensen l'existència de l'escola privada solen apel·lar a la llibertat, del mateix que la senyora Díaz Ayuso defensava la llibertat per a prendre's unes cañitas: però la llibertat per a matricular al seu fill en una escola privada és una llibertat només assequible per a uns pocs i, per consegüent, no té res de lliure ni és democràtica.

Les vagues i les manifestacions dels docents de l'escola pública estan infringint un altre mal a la imatge del públic. Tallar autopistes o la Ronda de Barcelona no és, possiblement, una idea massa intel·ligent. Veurem el que es compta en els mitjans i el que sent l'opinió pública, moltes vegades perplexa davant un final de curs tan caòtic. La ruptura de la unitat sindical, els titubejos dels sindicats, les negociacions estrafolàries com la del sindicat Ustec, la caiguda del nombre de manifestants (d'uns 80.000 en la manifestació de febrer als 15.000 d'avui), les amenaces extravagants... tot pinta un escenari incert i rar en el qual la racionalitat sembla haver estat expulsada del debat i substituïda per un estat d'eufòria. Potser l'educació emocional va arribar massa lluny. Potser això també ens compta alguna cosa de l'auge de l'extrema dreta i de qualsevol opció que apel·la a les vísceres i defuig el raonament crític. Els eslògans que exhibeixen els docents en vaga contenen una cosa faceciosa i fàcil, fan olor d'ocurrència i a ingenuïtat.

I encara que jo soc un docent apesarat per la falta de recursos a l'escola pública (els podria posar desenes d'exemples que van donis de la falta d'instal·lacions dignes fins a la falta de personal per a atendre amb solvència a la valenta diversitat social i cognitiva de l'alumnat), també em resulta sorprenent que es pretengui negociar sense oferir res a canvi de l'augment salarial. És molt possible que el setge polític, mediàtic i judicial brutal contra el Partit Socialista ens porti a eleccions, i tots ens temem una Espanya sumida en les arpes de la dreta més salvatge: a quina realitat ens enfrontarem llavors? A València, que ja està governada per la coalició ultradretana, l'escola pública porta tres setmanes en vaga indefinida i està en caiguda lliure. És possible que s'hagin de buscar altres formes de lluita, més concordes amb els temps que tenim i que se'ns venen damunt". Lluís Bosch, Mestre.