ANDRÉS HURTADO I EL SEU SOROLLA

La foto de portada d'El País Setmanal d'aquest diumenge era la d'un treballador que, amb les mans enfundades en guants de làtex i summa cura, tirava d'un panell del qual penjaven algunes pintures de Sorolla. El museu dedicat al pintor concloïa les seves obres d'ampliació i aquest diari es va colar en la mudança per fer un magnífic reportatge. Hi apareixien imatges de les noves dependències del museu, dels lluernaris que han col·locat a les teulades perquè la llum entri per tot arreu, com li agradava al pintor, de l'equip d'arquitectes que ha signat el projecte i dels professionals que han intervingut en el transport de les obres. Hi va haver alguna cosa que em va impactar, perquè revelava el mim amb què havien estat tractades les pintures durant el procés: tot i no estar exposades, havien estat penjades per respectar la seva posició vertical.

Llegiu el reportatge mentre el meu pare fotjava el diari, esperant l'AVE a Santa Justa, l'estació de trens de Sevilla. Havíem anat per veure el concert de El Último de la Fila, que per tant va ser el més multitudinari de tota la gira. 60.000 persones, majoritàriament boomers i fills, omplim La Cartoixa per recordar la nostra joventut o la nostra infància. I entre els fans de Manolo García i Quimi Portet, els que havien anat a l'Orgull, que se celebrava aquest dissabte, i els turistes, la ciutat estava fins a la bola i l'estació de trens també. Així que si m'hagués trobat amb Andrés Hurtado, qui com jo tornava aquell dia a casa seva, no hauria reparat a la bossa de plàstic que portava a la mà. Ni en què d'ella abocava un quadre, que va resultar ser un Sorolla.

A Andrés no li van fer falta ni guants per manipular-lo ni una càmera segellada en la qual guardar-lo: es va trobar el llenç recolzat en un maseter, a pocs metres de l'hotel on s'allotjava, i se'l va emportar perquè li va agradar el marc. Dilluns, ja a casa seva, es va adonar que al quadre hi havia una firma. Així que li va fer una foto i se la va manar a la IA del telèfon, que li va dir que era bo. Andrés va trucar llavors a una casa de subhastes i els va contar la història; li van respondre que els enviés una imatge del quadre en qüestió i unes hores després va rebre la taxació. Li donaven entre 40.000 i 150.000 euros per la peça. I Andrés, que és un transformista a l'atur que imita Lola Flores o Rocío Jurado amb el sobrenom de Lola Montiel, es va quedar esmaperdut.

Però l'alegria li va durar poc: asseguda va veure a la tele la notícia d'un Sorolla robat a Sevilla, els propietaris del qual buscaven per ser una peça "de gran valor sentimental". I Andrés no ho va dubtar: va trucar a la Policia per dir-los que el quadre el tenia ell, però que no havia robat res. Se l'havia trobat tirat al carrer. La recompensa que oferien els menuts, que, per tant, s'estaven portant el quadre a la platja i se'l van deixar oblidat mentre carregaven el cotxe, el dia d'avui no ha arribat.

Andrés va dir en una entrevista que es conformava amb un mòbil nou, que el que té està per al desballestament, i potser unes espardenyes perquè els seus estan trencats. Però, a l'espera que aquesta estranya família que es porta un Sorolla de vacances li doni la seva compensació, en aquests dies ja ha rebut una recompensa més gran que els diners: encarnar la dignitat dels humils en els mateixos informatius que darrerament només ens parlen de la indignitat de les elits. Representar la virtut i la decència en samarreta de tirants, en contrast amb el desvergonyiment dels encorbatats. Ana Iris Simon al País.