L'estiu del 1985 Salvador Dalí, instal·lat a la Torre Galatea de Figueres des de feia uns mesos, tenia encara el cap molt clar i quan estava d'humor donava instruccions sobre el seu Teatre-Museu, es feia llegir articles de ciència, dictava textos breus. .Però ja no pintava. El cor li bategava amb poca força, menjava gràcies a una sonda que el molestava molt en parlar i no acabava de refer-se d'una depressió vinculada al fet de veure's envellit ia la desaparició de Gala.

De tant en tant acceptava veure algun periodista i el dia que una unitat mòbil de l?emissora Catalunya Ràdio, que feia un programa d?estiu itinerant, es va presentar a Figueres, els va fer saber a través del seu amic i confident Antoni Pitxot que els rebria.

Van acudir el periodista Ramon Rovira, avui adjunt a la presidència del Grup Godó, i el tècnic de so Víctor Gasió, que van tenir el privilegi d'entrar a l'habitació de Dalí a mitja tarda del 8 d'agost del 1985 i poder gravar, amb el magnetòfon Nagra, una conversa de cinc minuts. Aquella entrevista, que ningú recorda ni tan sols si es va emetre sencera, va acabar sent una de les últimes gravacions de la veu del pintor. Dalí encara va viure més de tres anys però a poc a poc es va anar apagant fins a morir el 23 de gener de 1989 a l'hospital de Figueres.

Albert Murillo fa 25 anys que digitalitza cintes de casset que localitza en arxius o en mercats ambulants i el divulga a través de Catalunya Ràdio i del seu blog Espaciosonante. Durant aquest temps ha fet veritables troballes. Entre les darreres aportacions: una entrevista de Luis del Olmo a l'empresari Javier de la Rosa del 1995 i una altra de Radio Clot a Núria Feliu del 1985. “Tenia des de feia més de deu anys –explica Albert– una bobina, guardada en una caixa i en un armari, amb l'adhesiu RAC105, que creia que era de contingut musical. Fa uns mesos, la vaig digitalitzar i...”

Sorpresa! La veu que se sentia, en català, era la de Dalí. Es tractava d?una entrevista i qui preguntava era el seu antic company Ramon Rovira. Va fer la transcripció, amb dificultats, perquè la veu de Dalí té alts i baixos i es veu dificultat per la sonda, però ara es proposa resoldre algun fragment inintel·ligible a través d'una empresa d'intel·ligència artificial. Per a Ramon Rovira també va ser una sorpresa agradable perquè donava la cinta per perduda.

Dalí comença parlant d'un quadre sobre Gala i en homenatge al Rei Joan Carles, que diu que vol regalar. Però tot va haver de quedar a la intenció, perquè d'aquell moment no consta cap donació. La Monarquia, el Rei, la verticalitat, són algunes de les obsessions dalinianes que queden de manifest a l'entrevista. Encara que s'expressa amb dificultat i amb gran esforç -havia estat a punt de morir un any abans a l'incendi del castell de Púbol-, de la conversa emergeixen algunes de les seves preocupacions, com les lectures de revistes científiques (“La ciència m'interessa gairebé més que l'art”) i la passió pel Teatre-Museu (“el museu serà un sol objecte surrealista”).

Dalí mostra el seu interès per la ciència, pel museu i per uns textos de joventut que ha trobat

I el més interessant. Explica que ha “trobat” uns textos de joventut que li permeten “reconstruir la prehistòria de Dalí”. En concret, fa referència a un “insecte mimètic” (?), que hauria provocat que un professor de Tolosa li posés el seu nom. I a una peça de teatre escrita quan feia el batxillerat, segons li ha recordat un amic d'infantesa que bateja com a Josep de les Ànimes. Fa referència a Josep Bosch, antic company d'institut, de la fusteria Bosch del carrer Ample de Figueres.

Aquesta empresa va fer tota lobra de fusteria del museu. El sobrenom els ho adjudica perquè com a fusters s'havien especialitzat en altars i mobiliari de capelles i també feien caixes de morts. De la peça teatral, malauradament no en sabem res, però segons sembla Dalí intentava reconstruir el guió a partir de records.

Aquell estiu havia acabat la decoració de Torre Galatea, amb la col·locació de 1.500 pans de crustons, però es dedueix que Dalí trobava a faltar altres detalls per completar aquest “monument gegantí” que formava amb el Teatre-Museu.

L'entrevista: “Tot el museu serà un sol objecte surrealista”

S.D.- Digui que (...) el quadre que regalo aquesta setmana, que és el millor que he fet de Gala, i l'amistat que tenia amb el Rei, vull que consti que és un homenatge, que ho dedico al nostre Rei. I que en aquest moment, no puc agafar vacances perquè estic amb el museu, donant ordres de tot el que cal fer.

R.R.- Què li sembla senyor Dalí, com està quedant el museu? Què ha pogut veure fins ara?

S.D.-Progressa molt bé. Progressa a la manera espanyola: verticament! És com a la ciutat de New York, no hi havia lloc i van haver de néixer els gratacels. D'aquesta manera, en aquest moment tot el museu serà un sol objecte surrealista.

R.R.- Encara falta una mica per tenir-ho del tot acabat, oi senyor Dalí?

S.D.-Sí, però això [inintel·ligible]. Sobretot m'he de concentrar molt perquè he de llegir amb molt d'esforç. Aquestes revistes científiques... perquè la ciència m'interessa gairebé més que l'art.

R.R.-(...) La propera iniciativa que Dalí tindrà?

S.D.-Uns textos que estic trobant de quan era petit. Reconstrueixo la prehistòria de Dalí, des que vaig trobar un insecte mimètic que ara un professor de Tolosa provarà que és el més important que s'ha trobat, portarà el meu nom ...fins a una peça de teatre que he recordat de quan era petit. .), però sí, serà publicada.

(...)

S.D. –És una mena de cosa molt abans del surrealisme i del dadaisme. Era una anticipació extraordinària i jo mateix no comprenc com ho vaig poder fer. Tenia tants pocs anys, era del segon any del batxillerat, mira si fa temps (...) Ho he recordat amb l'ajuda d'un que li deien Josep de les Ànimes. Oralment tenia notícia. Ho va recordar. I ara ho estic reconstruint però cal molta concentració.

R.R.- (...) el veig en forma.

S.D.- Paso tota la nit pensant. No puc dormir. El que més em cansa és no poder dormir. I no poder treure'm encara aquesta sonda (...)

R.R.- (...) Unes paraules de Salvador Dalí a la gent que segurament en aquests moments ho estaran escoltant?

S.D.-El missatge és que tots continuem junts, donant-nos les mans. Anant endavant, progressant cada dia una mica més, fins a arribar a fer aquest monument gegantí que serà la barreja d'aquesta Torre [Galatea], quan estigui acabada, i de la Fundació del Museu.

R.R.- (...) Ha pensat potser tornar a Portlligat?

S.D.- De moment estic obligat a continuar treballat aquí [inintel·ligible]. És la meva obligació. No puc agafar vacances de moment...potser cap a la tardor. Arriba un moment a Portlligat que el turisme baixa.

R.R.- Li agradaria que el Rei vingués a visitar-lo aquests dies que està de vacances a Palma de Mallorca?

S.D.- No estic presentable.

R.R.- Jo crec que sí!

S.D. No! Ja va venir a Portlligat una vegada, també moltes vegades... L'últim cop vam dinar junts a la Moncloa. L'estimo molt. Jo trobo que ha estat la salvació d'Espanya i la instauració... Ja sap que jo sóc monàrquic. Què seria França sense Lluís XIV? Què seria Espanya sense els reis, sense Velázquez?

R.R.- (...) Gràcies en nom dels nostres oients

S.D.- (...) Gràcies a vostès i perdonin que no els rebi més sovint perquè he de treballar. Bona tarda. Visca el Rei! Visca el Príncep! Visca Catalunya!.

Salvador Dalí a Torre Galatea En una foto per a La Vanguardia realitzada al desembre de 1985 - Pedro Madueño.

JOSEP PLAYÀ MASET - la vanguardia.