L'ECLIPSI I LA BANALITAT DEL MAL DIGITAL

  Dimecres, el sol s’apagarà uns minuts i mig país contindrà la respiració com si el cosmos hagués decidit fer-nos un espectacle privat. Les autoritats han inflat el fenomen amb eslògans de cartó pedra —“L’eclipsi de la teva vida”, “No te’l pots perdre”— i la NASA, en un gest que ja és llegenda, ha llogat un poble de Burgos per plantar-hi telescopis, antenes i científics amb gorra de safari. El burgalès mitjà, entre incrèdul i orgullós, ja ho explica com qui ha vist aterrar els americans a la plaça major.

Però la veritable ombra no vindrà del sol. Vindrà de nosaltres. Darrere l’excitació col·lectiva, hi ha una mena de banalitat del mal digital: aquesta força discreta, automàtica, que converteix qualsevol fenomen natural en una obligació social, un ritual de presència, una prova de fidelitat al soroll. No mirar l’eclipsi equival, per alguns, a desertar del món. A no ser-hi. A fallar.

Les xarxes ja han dictat sentència: qui no el fotografií, qui no el retransmeti, qui no el celebri, queda fora del relat. És el mal més subtil: no fa sang, no crema, no empresona. Només exigeix adhesió. Només demana que miris on miren tots, que desitgis el que desitgen tots, que comparteixis el que comparteixen tots. És un mal sense intenció, sense ideologia, sense culpables: un mal burocràtic, com el que descrivia Arendt, però aplicat a la vida quotidiana. Un mal que no vol destruir res, només uniformar-nos.

Mentrestant, la NASA  ha aterrat en un poble de Burgos que va estar abandonat durant dues dècades per instal·lar-hi els seus potents telescopis amb els quals retransmetre en directe a 10 milions de persones l’eclipsi solar del dia 12 d’agost, on continuarà estudiant el sol com si fos un animal prehistòric. I nosaltres, atrapats en la llum i en la foscor, seguirem discutint si cal mirar l’eclipsi o si és millor deixar que passi, com passen les modes, les febres i les històries que no ens interpel·len. Perquè, al final, l’eclipsi dura uns minuts, mentre que la banalitat del mal digital, en canvi, és permanent, i no necessita que la lluna tapi el sol: li basta que nosaltres tapem la nostra voluntat.