Què va portar a un fabricant de perfums i locions de Santander a posar el nom de l'estret d'Ormuz al seu producte estrella en 1936? És una història dentifrícia que passa del blanc molt blanc al negre, i del negre negríssim al blanc. És el primer que vaig pensar en veure aquest anunci en una vella revista madrilenya: un xiclet.

Quan van penetrar a Mèxic, els castellans van observar que els amos legítims d'aquests paisatges, per a netejar i blanquejar les seves dents, mastegaven una cosa enganxosa feta d'ungüent d'insecte barrejat amb alguna cosa que brollava del sòl. Aquest alguna cosa era quitrà. Chapopotli, en la llengua dels asteques. Un residu pesat del petroli.
Per què aquesta fàbrica càntabra de fragàncies va triar el nom d'Ormuz –la soga que avui ens ofega– per al dentifrici estrella que va llançar en 1936?. Indago sobre la companyia santanderina, La Rosario, fundada en 1864 pel germà de l'escriptor José María de Pereda, un dels literats que van modelar la narrativa espanyola de finals del XIX. L'escriptor va formar part del consell d'administració, i va ser la seva ploma costumista la que –molts anys abans– va posar nom a un altre producte de la fàbrica, la colònia Aromes de la Tierruca... “un triomf sobre l'esnobisme”, difonia la seva publicitat, una tierruca tan allunyada d'exòtics i llunyans estrets. 
Per què batejar un dentifrici amb el nom d'Ormuz? Per a evocar frescor i orientalisme, com la mítica Fustes d'Orient de Myrurgia? Per una modernitat –aquí geopolítica– que també respirava la publicitat déco d'aquesta perfumeria?. Efectivament, entre 1933 i 1936, amb l'extensió de les concessions a l'Anglo-Persian Oil Company i les primeres prospeccions de l'estatunidenca Standard Oil en el regne dels saudites, l'estret d'Ormuz passava de càlida i antiquíssima ruta comercial a transmutar-se, de cop, en la vena petroliera del planeta. Al cap i a la fi, els lubrificants, humectants, saboritzants i colorants dels dentifricis amb els quals ens empastem la boca són productes derivats del petroli. Però no. És un altre petroli el que va inspirar aquest dentifrici de Santander, i el descobreixo rastrejant hemeroteques de 1936, any en què tot ens va esclatar en la boca. 
En una altra publicitat apareix una nena, gairebé adolescent, al costat del vers d'un poema de Rubén Darío, Sonatina: “En l'amo orgullós de les perles d'Ormuz”. Un vers que el fabricant vinculava al seu nou producte: “... pensava la trista princesa de la Sonatina perquè les seves dents no resistien la comparació”. Aquest poema narra la història d'una princesa trista, tancada en el seu palau d'or i marbre del qual vol escapar perseguint “pel cel d'Orient la libèl·lula vaga d'una vaga il·lusió”. En quin príncep somia la princesa per a alliberar-la? “En el rei de les illes de les roses fragants –es pregunta el poema–, o en el sobirà dels clars diamants, o en l'amo orgullós de les perles d'Ormuz?”. L'or blanc! La nena de l'anunci mossega, lasciva, un collaret de perles amb les dents. Aquest dentifrici va sortir al mercat quan a Ormuz deixaven de brollar aquestes boletes tan sensuals com dures: la substitució de les perles per l'or negre com a mannà del Golf va ser un col·lapse gairebé bíblic. El crac del 29 i un invent japonès –el cultiu massiu de perles– van enfonsar el mil·lenari busseig a pulmó cap a l'or blanc. Les ostres es nodreixen filtrant l'aigua de la mar, i un segle de superpetroleros els han deixat un insondable pòsit de cadmi, plom o mercuri. En el Golf ja només es pesquen cada any uns pocs centenars de perles rodones.

Les perles, com els barrils de Brent, són un bon complement per a la fi del món. La companyia santanderina va llançar al mercat “el dentifrici de 1936” sense imaginar que aquest any els espanyols començaríem a partir-nos la dentadura els uns als altres. Els penya-segats de Santander ho saben molt bé. Ormuz, l'estret que Trump va proposar al setembre rebatejar com a estret de Trump perquè “serà més sexy que mai”. Ormuz, la guerra que Washington va planejar amb tota la previsió d'una barbacoa de diumenge, la rasant en la qual l'imperi comença a perdre la història. 

L'última perla d'aquest Cabaret la descobreixo bussejant amb la paraula Ormuz per l'hemeroteca de La Vanguardia, delimitada als mesos del llançament del dentifrici. És la frase d'una anàlisi sense signar en la primera pàgina del 30 d'octubre de 1935: “No passa any –llegeixo atònit– sense que els Estats Units ens brindi un mal exemple de gangsterisme polític administratiu”. Plàcid Garcia-Planas Marcet