Yevgenia Belorusets és una fotògrafa i escriptora de Kyiv que parla als seus articles a la vanguardia sobre la guerra, però ho fa des de la quotidianitat de les coses petites del dia a dia de la gent del carrer en una ciutat assetjada. La visió és més propera i humana que la d'un periodista corresponal, Yevgenia ens parla de la difícil convivència diària de la gent corrent amb una guerra que es produeix a només 3 hores i mitja d'avió de Barcelona.
UN REGAL INESPERAT
Quan arriba el capvespre, encenc tants llums com sigui possible a l'habitació del meu apartament on llegeixo. A aquesta hora del dia encara no és perillós tenir llums encesos a l'apartament. Encara hi ha una mica de claredat fora, així que el contrast amb qualsevol llum que vingui de les meves finestres no és gaire exagerat. Només puc tenir tantíssima llum a la meva habitació durant trenta o quaranta minuts. Després arriba la nit, que passo en penombra. Avui vull escriure sobre un parell de trobades que he tingut. Vaig tornar al carrer de Kyiv on vaig viure durant uns quants anys. Per la meva sorpresa, vaig veure unes llums acollidores que estaven brillant des d'una agradable cafeteria que, com gairebé totes les cafeteries de la ciutat, havien estat tancades des de l'inici de la guerra. Vaig entrar i vaig demanar un caputxí, una beguda que segueixo intentant trobar des que la guerra va començar i, si ho aconsegueixo, gaudeixo de manera diferent cada vegada.
És un joc al qual jugo amb mi mateixa. Cada dia em pregunto si un lloc de cafè s'obrirà al meu camí. Quan aconsegueixo una tassa, sóc immensament feliç, com si hagués rebut un regal inesperat. La cafeteria estava oberta perquè un empleat que havia deixat la feina abans de la guerra s'havia ofert a tornar i treballar sol. El nom d'aquest antic empleat és Alexéi. Era el seu aniversari avui, però no ho va fer. Em va dir: “Volia fer alguna cosa, qualsevol cosa, així que ho vaig pensar i vaig decidir que el millor que podia fer era obrir la cafeteria”. No tenia cap altre lloc on anar, em va explicar perquè havia fugit de l'oblast de Lugansk després de la guerra del Donbass el 2014. No vol marxar de Kyiv ara. Continua pensant en els seus pares i la seva germana, que no ha vist des de fa anys i que viuen en algun lloc a prop de Lugansk, als territoris ocupats.
Quan li pregunto sobre el seu aniversari, Alexéi em diu: “Tot ha perdut el seu significat antic. Només ahir vaig recordar que avui era el meu aniversari. A més, és diumenge”. Li vaig dir que potser demà, dilluns, hi hauria més gent a la cafeteria. Després ens fem unes rialles perquè ja és igual si és diumenge, dilluns o divendres. Els descansos al ritme de la vida estan determinats de manera diferent durant els temps de guerra, i arriben sense avís. Després em vaig trobar amb una parella que duia dos gossos petits. La dona es deia com jo, Ievgènia. Al principi van afirmar que havia escapat de Chernihiv. En realitat, van continuar dient, van escapar d'una ciutat a la riba esquerra del Dnièper, a l'oblast de Kyiv. Més tard em van dir que no havien esmentat el nom real de la seva ciutat per la deguda precaució que cal tenir en aquests temps.
Encara que els seus gossos no podien suportar els míssils i les explosions, s'havien quedat a casa fins a l'últim moment, i només aleshores van fugir cap a Kyiv. Tots dos tenen vuitanta-cinc anys i, juntament amb quatre familiars més, són refugiats. S'estan quedant al petit apartament de Kyiv dels seus néts petits. No podien imaginar-se allunyar-se més del seu poble del que ja ho estan, deien tots dos. L'home em va mirar. Em va preguntar: “Tens aquí un lloc on viure almenys?”. Vaig assentir amb el cap. Tot just vaig poder pronunciar el “sí”.
Diumenge, 13 de març - Avui m'he aixecat al matí d'hora i m'he trobat amb vuit trucades perdudes al meu telèfon. Eren dels meus pares i alguns amics. Al principi vaig pensar que havia passat alguna cosa a la meva família i que els meus amics estaven intentant localitzar-me perquè, pel que fos, els meus pares els havien avisat abans. Després la meva imaginació se'n va anar per altres camins i vaig pensar en un accident, en una situació de perill al centre de Kyiv, alguna cosa sobre el que volguessis advertir als teus amics. Vaig sentir un gran desassossec. Vaig trucar a la meva cosina perquè la seva bonica veu, valenta i racional, sempre té un efecte tranquil·litzador en mi. Només em va dir: “Kyiv ha estat bombardejada. La guerra ha començat”.
Moltes coses tenen un començament. Quan penso al començament d'alguna cosa, m'imagino una línia dibuixada de manera molt clara a través d'un espai blanc. L'ull observa la simplicitat d'aquesta estela de moviment: un de què estem segurs té un principi i un final. Però mai no he estat capaç d'imaginar el començament d'una guerra. És estrany. Era al Donbass quan va esclatar la guerra amb Rússia el 2014. Però em vaig ficar a la guerra de totes maneres, em vaig ficar en aquella zona de violència confusa i borrosa. Encara recordo la intensa culpa que vaig sentir per ser una convidada a la catàstrofe, una convidada a qui se li permetia abandonar quan volgués perquè vivia en un altre lloc.
La guerra ja hi era, un intrús, una mica estrany, aliè i insà que no tenia una justificació per passar en aquell precís lloc, en aquell precís moment. Aleshores jo no parava de preguntar a la gent al Donbass que com va poder començar tot això, i les respostes sempre eren molt diferents. Crec que el començament d'aquesta guerra al Donbass va ser un dels moments més mitificats per a la gent de Kyiv, precisament perquè seguia sent incomprensible com una cosa així tan sols havia començat. Aleshores, el 2014, la gent de Kyiv deia: “La gent del Donbass, aquests ucraïnesos simpatitzants de Putin, van convidar el nostre país a la guerra”. Durant un temps, aquesta suposada “invitació” s'ha considerat una explicació de com allò absolutament impossible –la guerra amb Rússia– es va convertir de sobte en realitat malgrat tot.
En acabar la trucada amb la meva cosina vaig estar durant una estona caminant d'una banda a l'altra pel meu pis. Tenia la ment totalment en blanc, no tenia ni idea de què fer. Aleshores el meu telèfon va sonar de nou. I una trucada va seguir una altra: amics que compartien plans per escapar, alguns que trucaven per assegurar-se que encara érem vius. Em vaig cansar aviat. Vaig parlar un munt, repetint constantment la paraula “guerra”. Entremig, mirava per la finestra i escoltava a veure si sentia que les explosions s'estaven acostant. Les vistes des de la finestra eren molt normals, però el so de la ciutat estava estranyament esmorteït: no se sentien nens cridant, ni veus al vent.
Després vaig sortir fora i vaig descobrir un entorn totalment nou, un buit que no havia vist abans, ni tan sols els dies més perillosos de les protestes de Maidan. Algun temps després vaig sentir que dos nens havien mort en un bombardeig a l'oblast de Jerson, al sud del país, i que un total de 57 persones van morir avui a la guerra. Les xifres es van convertir en una cosa molt real, com si jo mateixa hagués perdut algú. Estava enfadada amb el món. Pensava que s'havia permès que això passés, que és un crim contra tot allò humà, contra el gran espai comú on vivim i estan dipositades les nostres esperances de futur.
Yevgenia Belorusets. - lavanguardia.com
.png "English"){kind=small}
