SEPE, PREMI OTBM 2020


El SEPE donarà 30 dies per tornar els diners de cobraments 'indeguts' per un ERTO. Els afectats s'enfrontaran a recàrrecs i interessos si el tornen més enllà de el període establert.
L'administració donarà 30 dies a les persones afectades per un ERTO que han cobrat de més per error per tornar els diners ingressat "de manera indeguda". En una nota, el Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE) diu que està revisant les prestacions i començant a notificar "als beneficiaris de prestacions de pagaments indeguts que es puguin haver originat".
Aquestes persones -que han cobrat la prestació quan ja no estaven en ERTO, o que han rebut quantitats més altes del que tocaria- seran notificades i, a partir de llavors, tindran 30 dies hàbils per fer els tràmits per tornar els diners "sense recàrrecs ni interessos si es fa en el termini corresponent". Així, si se supera el termini s'aplicaran recàrrecs i interessos.
La mesura sembla correcta, encara que com sempre que es tracta de beneficiar els interessos recaptatoris els diners cobrats de més cal retornar-los ja i amb interessos si no es procedeix a fer-ho en el termini indicat de 30 dies. Però, resulta que una enquesta del Consell General de Col·legis de Gestors Administratius revela que més de 150.000 treballadors continuen sense cobrar la prestació de l'Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) a finals de juliol, és a dir que aquests 150 mil treballadors porten 5 mesos sense cobrar un cèntim, i el SEPE no només no soluciona aquest greu problema sinó que ni es planteja solucionar-lo ni per descomptat pagar cap tipus d'interès pel retard.
La gestió dels ERTO per part del SEPE passarà als annals de la història com una de les pitjors que s'han dut a terme per una administració espanyola, i dic annals perquè per aquí han donat a almenys 150 mil treballadors, pel rulé, amb indigent premeditació i alevosia. Crec doncs que el SEPE s'ha fet mereixedor al premi anual: Ole tus buevos morenos. Inútils.



ES DIU OMERTÁ, LEO


"¿Podem explicar quin és el gran problema del xoc de trens que s’està produint, perdó, que s’ha produït, que està a punt d’acabar amb divorci pel broc gros, en el Barça? ¿Ho podem explicar o preferim continuar vivint a Bàbia (segons la RAE, «estar distret i com aliè a allò que es tracta»)? ¿Podem? Va, ho intentem.
Per a mi, que posseeixo tants ‘off the records’ que em fa fins i tot fàstic confessar-ho, el problema més gran és que de les idioteses i comportaments forassenyats de Josep Maria Bartomeu, tota la seva directiva i executius se sap gairebé tot, mentre que del comportament de Leo Messi, al llarg de gairebé dues dècades, al vestidor, plantilla, oficines del club i despatxos de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, no només no se’n sap res, sinó que se silencia tot.
Es diu ‘omertà’, és a dir, el codi d’honor (¡quin honor!) de la màfia siciliana que prohibeix informar sobre les activitats del clan. Deixem de viure a Bàbia: si els que van acompanyar durant aquestes dues dècades l’ídol blaugrana a les catacumbes de la Ciutat Esportiva (i no diré noms, per a què ¿no?) expliquessin tot el que saben, van veure, van sentir, van patir, van patir i es van empassar, la imatge de ‘D10S’ seria una altra. I el conflicte actual, molt diferent. ¡I tant que sí! Però no ho han explicat. Només al Tata se li va ocórrer un dia dir-li a Messi: «Sé que vostè és Déu aquí i que, si vostè vol, demà truca al president i jo estic acomiadat l’endemà, però, sisplau, no m’ho demostri cada dia».

I amb això juga Messi, amb l’‘omertà’ del vestidor, un dels membres més veterans i destacats del qual, un que no es mou d’allà, ni de dia ni de nit, un que els ha vist passar a tots, a tots, em va confessar ahir que «desaparegut Leo, serem més lliures i, cregui’m, més feliços». Jo els entenc a vostès, culers empedreïts, ja que vostès no han patit aquest Messi, només l’han disfrutat. És més, l’han col·locat en un altar i, des d’allà, els acaba d’enviar un burofax ¡a vostès!, ¡a vostès!, amos del club, res de ‘Barto’, que ja se n’està anant, que està descomptant, per dir-los que amb el seu pa se’l mengin, però que ell se’n va.
I que curiós. No fa gaire ens preguntàvem fins on arribava l’amor, el carinyo, de Messi pel Barça: doncs fins a la derrota final, fins al 2-8 del Bayern, fins que Ronald Koeman li ha dit que s’han acabat els privilegis, que ell jugarà on vulgui però que «els altres deu els escullo jo». I, a sobre, ha gosat dir-li al seu amic de l’ànima ¡per telèfon! (això sí que ha sigut lleig, ‘Tintín’), que es busqui equip. I Leo, allà a la seva casa de la Cerdanya, on compartia tertúlies amb l’intel·ligentíssim Alba i el golejador uruguaià, ha trucat al papa i li ha dit: «Parli amb l’advocat i que li enviï un fax a aquests ‘boludos’. ¡Me’n vaig demà!».

A la primavera del 2018, Espanya va golejar (6-1) en un amistós a l’Argentina de Messi i, dos dies després, alguns periodistes argentins van escriure que Leo era «nociu» per a l’albiceleste «ja que només vol que juguin els seus amics». Una cosa està clara, tornant a l’‘omertà’: no es pot presidir un club, dirigir una entitat i governar un vestidor tenint por d’un futbolista. I el Barça, que ha sigut feliç i campió, gloriós i històric, de la mà de Messi (i molts altres, molts), ha creat i tolerat el creixement d’un monstre que, al final, s’ha cregut amb dret d’acomiadar, dilapidar, 20 anys d’història per burofax.
Ni injeccions de creixement als 13 anys ni contracte vitalici a 50 milions d’euros nets per temporada. Ha vist que el seu imperi de la llei acabava o podia tenir certs límits i ha enviat un burofax. Pot, sí, no ho nego, de ‘Barto’ es pot esperar tot, que aquesta directiva estigui fregant-se les mans i aspiri a vendre Messi per uns 225 milions d’euros, que és el que tenen projectat treure’n, sabedors que la clàusula de 700 és impossible. Pot ser que dos jugadors del City, valorats en 50 milions cada un, més 125 de clàusula, es consideri un bon preu.

Però els diré una última cosa: si tot això acaba amb Messi en el City (gratis), amb la qual cosa Pep Guardiola va arribar a patir Leo («me’n vaig perquè, si em quedo, ens farem mal»), és que tot el futbol és pura ‘omertà’ i interès. El millor futbolista del món al costat del millor entrenador del planeta, units el mateix any en què, tots dos junts, no sumen ni un sol títol. Tremend." 

Emilio Pérez de Rozas no diu res en aquest aclaridor i lúcid article que no sabessim o millor dit intuíssim,  per tant si el petitó se'n vol anar, bon vent i barca nova, o Barça nou, perquè Messi a Can Barça ha estat des del primer moment en que va començar a ser conscient del seu poder, el problema i alhora la solució. Que li ho preguntin a Ibrahimovic en un xoc d'egos com mai s'ha vist en un vestidor. O al Tata, i a tans altres que han patit la dictadura del petitó.

Però hi ha més, escriu Emilio Pérez de Rozas una obvietat, ni Messi ni Pep han guanyat res enguany, la Champions l'ha guanyat un equip sense figures rutilants pero amb onze parells de botes físicament molt ben preparats, tècnicament de nivell alt i sobretot solidaris, perquè el futbol a ran de la pandèmia ha canviat, o ha accelerat el seu canvi i els cracks amb els seus emoluments desaforats han perdut molt del seu pes, vegis si no el fracàs de Neymar o Mbappé davant el Bayern, o Cristiano amb la Juve. En el futbol tàctic i cada vegada més físic com l'actual, els cracks poc hi tenen a dir, vegis amb que ha guanyat el Madrid la lliga d'enguany!, amb quatre canyes esquerdades, però que corren i pressionen.

És la fi d'una etapa on s'han pagat barbaritats per jugadors mediocres en molts casos, i aquesta bombolla s'ha desinflat i gosaria afirmar que no tornarà a créixer mai més, i amb una mica de sort fins i tot aquesta punxada afectarà a les cases d'apostes, encara que aixó ja és més difícil, i perquè no dir-ho, més obscè i  nociu. Messi s'en va, buenu, pués adéu i gracies per la propina.

UN DEMÒCRATA DE TOTA LA VIDA



Abans d'aprovar la normativa secreta que encara avui garanteix l'ocultisme sobre el comerç de la indústria militar, el Govern de llavors va permetre l'enviament a Xile de tot tipus d'armament. Espanya va comprar a més avions militars fabricats per una empresa estatal fundada per aquella dictadura.

Font de milions, font de secrets. La indústria militar espanyola mou cada any quantitats ingents de diners, i ho fa emparada en l'hermetisme que atorga l'Estat a aquest negoci. Fins ara, tots i cada un dels intents d'accedir a la informació relativa a les autoritzacions d'exportacions d'armament han caigut en sac foradat: tot i els reclams formulats per diferents organitzacions de drets humans, l'administració manté en rigorós secret el contingut de les reunions en què es concedeixen les llicències per a tals vendes.
El caràcter confidencial de les actes de la Junta Interministerial per al Comerç i Control del material de defensa i Tecnologies de doble ús (JIMMDU), organisme encarregat d'analitzar les sol·licituds de comerç d'armament a Espanya, acaba de ser avalat pel Govern per partida doble: a més de negar-se a informar sobre recents vendes d'armament a l'Aràbia Saudita emparant-se en el caràcter secret d'aquests acords, l'Executiu s'ha negat fins i tot a aportar l'acord de Govern de Felipe González que va decretar aquest silenci, tal com havia sol·licitat via Llei de Transparència l'organització Greenpeace.
Aquí rau la clau d'aquesta història. El 13 de març de 1987, el Consell de Ministres encapçalat per González va declarar secretes les actes de la JIMDDU, emparant-se per a això en les competències que li atorgava la Llei de Secrets Oficials de la dictadura franquista. Aquella decisió tenia els seus antecedents. Entre 1985 i 1986, el Govern ja havia qualificat com com secrets deu expedients sobre "compra de material militar", mentre que el 28 de novembre de 1986, el Consell de Ministres va atorgar "amb caràcter genèric" la classificació de secret a el "contingut de les converses conduents a l'adopció d'acords o convenis internacionals en matèria de defensa o de caràcter militar ". En aquest mateix consell es va declarar com a matèria reservada "la producció, adquisició, subministraments i transports d'armament, munició i material bèl·lic".
No era un moment qualsevol. En aquells dies, el Govern de Felipe González era al centre de les crítiques per permetre la venda d'armes a la dictadura xilena que encapçalava Augusto Pinochet. No en va aquest país sud-americà, víctima llavors d'un salvatge règim militar que va provocar milers de morts i desaparicions, figura a la llista d'Estats als quals es va vendre material de defensa entre 1983 i 1986. En aquesta llista de clients apareix també Paraguai, que a l'igual que Xile es trobava en aquestes dates sota un règim dictatorial.
Segons consta en les actes de la Comissió d'Exteriors de Congrés celebrada el 22 de desembre de 1986, el llavors ministre d'Afers Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez, va assegurar que ja no es venien armes a Xile, a el temps que va justificar els negocis militars amb aquesta dictadura. "Tradicionalment, ni a Espanya ni a cap país s'estableix com a criteri per autoritzar o no vendre el que un règim sigui democràtic o no democràtic", va afirmar.
"Si determinat producte es vendrà només als països que nosaltres considerem com democràtics, llavors ens trobaríem amb certes dificultats, primer per posar-nos d'acord i segon senzillament per poder vendre. Això és un criteri general acceptat com pragmàtic en tots els països de l' món ", ha defensat. Va al·legar a més que "no hi ha hagut en els anys passats cap embargament de venda d'armament i munició a Xile".
En qualsevol cas, el llavors ministre ha assegurat que "tenint en compte l'evolució política de Xile, l'agreujament de tota la situació en relació amb l'oposició, el clam popular", el Govern de González havia prohibit "l'exportació d'armament i munició a Xile ". Altres documents permeten establir que el cessament de venda d'armament a Xile es va produir a l'agost de 1986, gairebé quatre anys després de l'arribada de l'PSOE a la Moncloa.
Fins llavors, la indústria militar espanyola havia realitzat milionaris negocis amb la dictadura pinochetista. "Xile és el país d'Amèrica Llatina que ha rebut major volum de material bèl·lic d'origen espanyol. En el període 1980-1987 ha rebut armaments per un valor mínim de 30.000 milions de pessetes, a preus constants de 1987, tot i que el valor dels contractes signats ascendeix a una quantitat bastant superior ", assenyalava l'investigador Vicenç Fisas en un treball publicat pel Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB).
El ja mort Enrique Curiel, exdiputat d'IU, va denunciar el 1986 al Congrés que a partir de 1982 s'havien venut a Xile 4 llanxes d'atac fabricades per la drassana Bazán, així com 37 avions militars de l'empresa Construcciones Aeronáuticas (CASA), camions militars d'ENASA o bombes d'avions, canons sense retrocés i metralladores de la companyia Santa Bàrbara.
Fisas destacava en el seu estudi que el 1984 es va signar un acord complementari "pel qual CASA subministra parts per a la fabricació a Xile de 21 unitats" de l'avió C-101. "Les dificultats de Govern xilè per pagar aquesta compra d'avions C-101 ha donat peu per establir una relació entre aquesta exportació i la compra per Espanya de 40 avionetes d'entrenament 'Pillán', fabricades a Xile sota llicència nord-americana, i valorades en 2.500 milions de pessetes ", recordava el investigador.En efecte, el Govern de González va subscriure un acord amb la dictadura xilena per a la compra de 40 avions militars fabricats per ENAER, l'empresa estatal d'aeronàutica que havia fundat la dictadura de Pinochet. El 1987, el llavors diputat de Coalició Popular José Antonio Trillo López Mancisidor li va preguntar per escrit a l'Executiu per què no s'havia informat a la Comissió de Defensa al Congrés sobre aquesta compra, així com quines serien les "contrapartides" d'aquesta operació.
El Govern va al·legar que no havia enviat informació perquè "no s'ha requerit tal informe" i va revelar que el cost total del contracte arribava a l'astronòmica xifra de 2503528400 pessetes. "El Ministeri de Defensa no ha tingut cap participació en la gestió de possibles contrapartides relatives a aquesta operació", afegia la resposta governamental. En aquells dies, ja era vigent l'ordre de l'executiu de Felipe González que va cobrir aquest tipus d'operacions d'absolut secretisme. Avui continua igual que llavors.
Queda clar que Espanya és una gran democràcia, amb una gran Justicia, encara que aquesta no hagi estat capaç de saber qui era el Senyor X dels GAL o M.Rajoy dels papers de Taburete Bàrcenas, ni investigar les activitats il·lícites del Borbó emèrit. I que Isidoro fa ja temps que ha deixat de ser Isidoro per ser Felipe González, el barrut, un demòcrata de tota la vida.

ECOLOGIA


Ecologia: I els milers, o milions i milions d'espècies d'animals i vegetals, que es van extingir abans de l'aparició del primer fum industrial?.

Sembla una bajanada, però l'aforisme de Fuster és d'una claredat meridiana, a la natura tot té un sentit i tot està relacionat, per això no entenc la repoblació al Pirineu d'óssos que si van desaparèixer va ser per la selecció natural de les espècies, com va passar amb tantes altres.
A L'Estany, a 900 metres sobre el nivell de la mar, on hi havia un estany, - d'aquí el nom - era relativament fàcil trobar-hi petxines, o a la muntanya de Montserrat n'hi ha també, vol dir que la naturalesa aliena a les malifetes dels homínids, fa i desfà segons li convé o es veu obligada a fer-ho.
Tan irresponsable podria semblar l'aforisme de Fuster com l'actitud dels que parlen de salvar el Planeta, com si al Planeta li importés gaire que la platja estigués a la Barceloneta o a Moià. Haurien si de cas, de parlar de salvar-nos a nosaltres, als homínids com a espècie, que tampoc sé si val massa la pena. Estic segur però, que Fuster avui dia no escriuria aquest aforisme, la consciència ecològica de la gent ha canviat molt en aquests anys, tot i que el que diu és molt coherent, lògic i raonable.
Amb la pandèmia s'ha aparcat tot el tema del canvi i del climàtic, la contaminació, però el desastre ecològic segueix, augmentat ara per les milers i milers de mascaretes que poblen el terra i trigaran 400 anys a descompondre's. Senyors ecologistes. no salvin el planeta, salveu-nos a nosaltres, encara que no ens ho mereixem; i ja posats a demanar: podrien salvar al soldat Messi?. Gràcies.

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-