"¿Podem explicar quin és el gran problema del xoc de trens que s’està produint, perdó, que s’ha produït, que està a punt d’acabar amb divorci pel broc gros, en el Barça? ¿Ho podem explicar o preferim continuar vivint a Bàbia (segons la RAE, «estar distret i com aliè a allò que es tracta»)? ¿Podem? Va, ho intentem.
Per a mi, que posseeixo tants ‘off the records’ que em fa fins i tot fàstic confessar-ho, el problema més gran és que de les idioteses i comportaments forassenyats de Josep Maria Bartomeu, tota la seva directiva i executius se sap gairebé tot, mentre que del comportament de Leo Messi, al llarg de gairebé dues dècades, al vestidor, plantilla, oficines del club i despatxos de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, no només no se’n sap res, sinó que se silencia tot.
Es diu ‘omertà’, és a dir, el codi d’honor (¡quin honor!) de la màfia siciliana que prohibeix informar sobre les activitats del clan. Deixem de viure a Bàbia: si els que van acompanyar durant aquestes dues dècades l’ídol blaugrana a les catacumbes de la Ciutat Esportiva (i no diré noms, per a què ¿no?) expliquessin tot el que saben, van veure, van sentir, van patir, van patir i es van empassar, la imatge de ‘D10S’ seria una altra. I el conflicte actual, molt diferent. ¡I tant que sí! Però no ho han explicat. Només al Tata se li va ocórrer un dia dir-li a Messi: «Sé que vostè és Déu aquí i que, si vostè vol, demà truca al president i jo estic acomiadat l’endemà, però, sisplau, no m’ho demostri cada dia».
I amb això juga Messi, amb l’‘omertà’ del vestidor, un dels membres més veterans i destacats del qual, un que no es mou d’allà, ni de dia ni de nit, un que els ha vist passar a tots, a tots, em va confessar ahir que «desaparegut Leo, serem més lliures i, cregui’m, més feliços». Jo els entenc a vostès, culers empedreïts, ja que vostès no han patit aquest Messi, només l’han disfrutat. És més, l’han col·locat en un altar i, des d’allà, els acaba d’enviar un burofax ¡a vostès!, ¡a vostès!, amos del club, res de ‘Barto’, que ja se n’està anant, que està descomptant, per dir-los que amb el seu pa se’l mengin, però que ell se’n va.
I que curiós. No fa gaire ens preguntàvem fins on arribava l’amor, el carinyo, de Messi pel Barça: doncs fins a la derrota final, fins al 2-8 del Bayern, fins que Ronald Koeman li ha dit que s’han acabat els privilegis, que ell jugarà on vulgui però que «els altres deu els escullo jo». I, a sobre, ha gosat dir-li al seu amic de l’ànima ¡per telèfon! (això sí que ha sigut lleig, ‘Tintín’), que es busqui equip. I Leo, allà a la seva casa de la Cerdanya, on compartia tertúlies amb l’intel·ligentíssim Alba i el golejador uruguaià, ha trucat al papa i li ha dit: «Parli amb l’advocat i que li enviï un fax a aquests ‘boludos’. ¡Me’n vaig demà!».
A la primavera del 2018, Espanya va golejar (6-1) en un amistós a l’Argentina de Messi i, dos dies després, alguns periodistes argentins van escriure que Leo era «nociu» per a l’albiceleste «ja que només vol que juguin els seus amics». Una cosa està clara, tornant a l’‘omertà’: no es pot presidir un club, dirigir una entitat i governar un vestidor tenint por d’un futbolista. I el Barça, que ha sigut feliç i campió, gloriós i històric, de la mà de Messi (i molts altres, molts), ha creat i tolerat el creixement d’un monstre que, al final, s’ha cregut amb dret d’acomiadar, dilapidar, 20 anys d’història per burofax.
Ni injeccions de creixement als 13 anys ni contracte vitalici a 50 milions d’euros nets per temporada. Ha vist que el seu imperi de la llei acabava o podia tenir certs límits i ha enviat un burofax. Pot, sí, no ho nego, de ‘Barto’ es pot esperar tot, que aquesta directiva estigui fregant-se les mans i aspiri a vendre Messi per uns 225 milions d’euros, que és el que tenen projectat treure’n, sabedors que la clàusula de 700 és impossible. Pot ser que dos jugadors del City, valorats en 50 milions cada un, més 125 de clàusula, es consideri un bon preu.
Però els diré una última cosa: si tot això acaba amb Messi en el City (gratis), amb la qual cosa Pep Guardiola va arribar a patir Leo («me’n vaig perquè, si em quedo, ens farem mal»), és que tot el futbol és pura ‘omertà’ i interès. El millor futbolista del món al costat del millor entrenador del planeta, units el mateix any en què, tots dos junts, no sumen ni un sol títol. Tremend."
Emilio Pérez de Rozas no diu res en aquest aclaridor i lúcid article que no sabessim o millor dit intuíssim, per tant si el petitó se'n vol anar, bon vent i barca nova, o Barça nou, perquè Messi a Can Barça ha estat des del primer moment en que va començar a ser conscient del seu poder, el problema i alhora la solució. Que li ho preguntin a Ibrahimovic en un xoc d'egos com mai s'ha vist en un vestidor. O al Tata, i a tans altres que han patit la dictadura del petitó.
Però hi ha més, escriu Emilio Pérez de Rozas una obvietat, ni Messi ni Pep han guanyat res enguany, la Champions l'ha guanyat un equip sense figures rutilants pero amb onze parells de botes físicament molt ben preparats, tècnicament de nivell alt i sobretot solidaris, perquè el futbol a ran de la pandèmia ha canviat, o ha accelerat el seu canvi i els cracks amb els seus emoluments desaforats han perdut molt del seu pes, vegis si no el fracàs de Neymar o Mbappé davant el Bayern, o Cristiano amb la Juve. En el futbol tàctic i cada vegada més físic com l'actual, els cracks poc hi tenen a dir, vegis amb que ha guanyat el Madrid la lliga d'enguany!, amb quatre canyes esquerdades, però que corren i pressionen.
És la fi d'una etapa on s'han pagat barbaritats per jugadors mediocres en molts casos, i aquesta bombolla s'ha desinflat i gosaria afirmar que no tornarà a créixer mai més, i amb una mica de sort fins i tot aquesta punxada afectarà a les cases d'apostes, encara que aixó ja és més difícil, i perquè no dir-ho, més obscè i nociu. Messi s'en va, buenu, pués adéu i gracies per la propina.
